El Sense ficció, el programa de documentals dels dimarts al vespre a TV3, compleix 10 anys. I ho celebra amb un programa especial: Sense ficció, mirall d’una dècada, dirigit per Josep Rovira, amb el qual es vol fer un resum del que ha estat durant 10 anys aquest programa que ha portat a les llars més de 400 documentals de tot tipus de temes. Es projectarà el dimecres 22 de maig.

L'especial dels 10 anys

El Sense ficció, per la seva longevitat, ha estat un programa obligadament heterogeni. Ha combinat els grans documentals de producció pròpia que han tingut un gran èxit de públic i que fins i tot han posat sobre la taula alguns dels temes més crus de la nostra història recent, com Els internats de la por, sobre els maltractaments als nens interns a institucions religioses durant el franquisme, amb molts altres formats: els grans documentals internacionals sobre temes d'actualitat política, programes sobre emocionants històries viscudes (com el Bicicleta, cullera, poma sobre l'Alzheimer del president Maragall) i també, òbviament, programes sobre l'evolució política de Catalunya (des de l'Adeu, Espanya, de Dolors Genovès, del 2010, que va resultar profètic, fins el revelador Las cloacas de Interior... El documental especial, Mirall d'una dècada intenta donar una visió de síntesi d'un programa heterogeni.

Una tria

La solució del director, Josep Rovira, ha estat fer una visió transversal dels 10 anys, centrant-se en alguns documentals emblemàtics (un documental referent als atemptats de l'11-S, un altre sobre l'incendi d'Horta de Sant Joan, algun sobre el procés...). Inevitablement es silencien moltes produccions magnífiques. S'ha donat el màxim relleu als documentals de producció pròpia, en part perquè en aquests era possible recuperar al director del documental perquè comentés aquella producció. Amb la presència dels realitzadors, el Mirall d'una dècada deixa de ser un simple recopilatori de notícies importants de la darrera època per convertir-se, també, en un homenatge al gènere del documental.

Aplaudiments 

El documental té un clar aire d'autohomenatge, com correspon a una producció d'aquest tipus. Hi ha molts directors habituals de la casa, i elogis mutus per arreu. Tan sols inclou un punt d'autocrítica, quan es refereix a un documental sobre la crisi del moble a La Sénia, que va causar molta polèmica a aquesta població. Entre els 400 documentals, els realitzadors n'han triat alguns que seran fàcils de recordar per als espectadors i que de ben segur que canalitzaran emocions en fer-los reviure algunes imatges que guarden al fons de la seva memòria. I apel·larà a les seves emocions més directes amb temes que els toquen molt directament: la crisi dels refugiats, el conflicte polític català, les víctimes del terrorisme, l'incendi d'Horta de Sant Joan, la memòria històrica de la Guerra Civil... Una aposta clàssica, segura, per a un documental d'aquest tipus. Però sense sorpreses, sense gaire ritme...

Homenatge a un programa excepcional

Des de TV3 es destaca l'excepcionalitat d'un programa sobre documental que s'emet en prime time i que aconsegueix uns altíssims índex d'audiència, amb algunes puntes destacades. Vicent Sanchís, director de TV3, ha qualificat el Sense ficció com una aposta seriosa, dura, i amb un gran èxit de crítica i de públic. Ha celebrat que aquest programa triomfi front a programes d’entreteniment a la mateixa franja horària. David Bassa, cap d’Informatius de TV3, ha confirmat que el Sense ficció ha complert 10 anys amb molt bona salut, “fort com un roure”. I ha apostat pel documental com un format que permet allunyar-se de la informació del moment i dedicar-se a la investigació, una necessitat per garantir un periodisme seriós, crític i reflexiu.

Hi ha res a celebrar?

Des de TV3 es reconeix que estan lluny dels temps de glòria dels documentals de producció pròpia, per manca de pressupost. Els realitzadors es queixen que les quantitats que cobren pels seus documentals són ridícules, molt inferiors a les que cobraven en anys anteriors. Cada cop és més difícil finançar llargues tasques de documentació o equips tècnics per a rodatges complicats. Ja no és possible fer grans documentals emblemàtics com els que feia la televisió catalana fa dècades. Els documentalistes catalans estan més reconeguts que mai i no paren de guanyar premis. Però hi ha problemes perquè realitzin documentals i per a impulsar les seves produccions. Hi ha poques vies de distribuir els documentals, més enllà del Sense ficció i el 30 minuts, i sovint es prioritzen produccions de baix cost per sobre d'investigacions difícils. El documental d'investigació està tan en crisi com el periodisme d'investigació, devorat per la crisi i pel boom de la immediatesa sorgit de les xarxes socials. Tot i que l'èxit del Sense ficció sigui realment motiu de celebració, no sembla que siguin moments per a molts brindis. Potser la millor celebració hagués estat rodar un gran documental, dels que es feien abans.