Hi ha la temptació de considerar qualsevol sèrie nòrdica com un Nordic Noir pel sol fet que hi hagi un misteri, uns quants secrets enterrats, uns paisatges gèlids i un grup de personatges que no són el que semblen. Però, com tot gènere de llarg recorregut, aquest tipus de thriller també té matisos i variants, i per això apareixen productes molt intel·ligents que saben donar la volta a les seves convencions. La danesa Los secretos que ocultamos, estrenada a Netflix, és una d’elles.
Hi ha la temptació de considerar qualsevol sèrie nòrdica com un Nordic Noir pel sol fet que hi hagi un misteri, uns quants secrets enterrats, uns paisatges gèlids i un grup de personatges que no són el que semblen. Però, com tot gènere de llarg recorregut, aquest tipus de thriller també té matisos i variants
Lluny de caure en el motllo tradicional del Nordic Noir, aquesta sèrie de sis episodis sap abordar un enigma i les seves derivades, però el que de debò l’interessa, i aquí resideix el seu veritable interès, és fer una sagnant crítica del racisme, la supèrbia i la impunitat de les classes altes, que veuen inferior qualsevol persona amb un color de pell diferent al seu i sobreentenen que la seva única funció és la de servir-los. Servir-los per tenir cura de la casa o per educar els seus fills, però també com a víctimes dels seus desitjos més inconfessables i perversos. La història és pròpia d’un thriller, però aviat t’adones, per to i per retrat de personatges, que va més enllà.
D'on venen els monstres?
Tot comença quan desapareix la jove au pair d’una família adinerada i la seva veïna, que té al seu servei una amiga de la desapareguda, comença a sospitar que no es tracta d’una marxa voluntària. Primer ho nota en els detalls, en el que no es diu i en el que s’intueix, i després perquè la investigació policial apunta en direccions inesperades. Són diverses les virtuts que fan de Los secretos que ocultamos una de les grans sorpreses recents del catàleg de Netflix. Entre les principals, el seu punyent retrat dels privilegis i de la indolència de les classes benestants, capaces de tenir prejudicis sobre tot aquell que perceben com a diferent, però del tot impotents a l’hora de detectar el que hi ha de podrit a casa seva.
Són diverses les virtuts que fan de Los secretos que ocultamos una de les grans sorpreses recents del catàleg de Netflix. Entre les principals, el seu punyent retrat dels privilegis i de la indolència de les classes benestants
Són magnífics, en aquest sentit, els subratllats visuals que apuntalen aquest discurs, com l’escena en què la víctima, abans de desaparèixer, demana ajuda a la protagonista: la diferència d’alçades entre les dues dones no podria ser més eloqüent de l’abisme social (i moral) que les separa. Brilla també per com treballa els petits detalls, tant els que serveixen per explicar els conflictes domèstics dels personatges com els que permeten aprofundir en els mecanismes del thriller. L’enigma està ben plantejat, però sobretot està ben resolt perquè juga molt bé amb les ambivalències de la trama. Aquí hi té un paper fonamental l’actriu Marie Bach Hansen, que sap projectar en una sola mirada (atenció al pla que tanca la sèrie) tota la complexitat del personatge i del seu entorn. Finalment Los secretos que ocultamos destaca per tenir el do de la concisió. Que cada episodi duri menys de 40 minuts afavoreix que el ritme no decaigui mai, i a més els seus responsables despullen la història de paranys innecessaris. Al final, el que importa de veritat és mostrar d’on venen els monstres i perquè massa sovint som incapaços de veure’ls.