“Una de les coses que vaig aprendre fent Buñuel en el laberinto de las tortugas és que els joves flipaven amb la pel·lícula i entenien moltes coses. Recordo que vam fer un parell de projeccions al Festival de Valladolid, sessions matinals amb instituts, i els professors em deien que era la primera vegada que els alumnes no feien merder i estaven pendents d'una projecció. Això et demostra que els nanos són molt més intel·ligents del què els adults ens pensem”, adverteix Salvador Simó (Barcelona, 1968). “De vegades et diuen: això no ho entendran. I no és veritat, ho entenen perfectament. I amb Dragonkeeper he intentat agafar aquest bastó i portar-lo a la pràctica. I hem hagut de batallar molt amb els xinesos, perquè no cal sobreexplicar-ho tot com si estiguéssim parlant amb nens ximplets. Aquesta pel·lícula està feta per a un públic infantil i juvenil, però amb molt de respecte per a ells”, ens diu.
Quedem amb Salvador Simó a la cafeteria de l'hotel Casa Fuster, i ens el trobem amb una crossa després d'haver tingut un problema de menisc. Res a veure amb cap enganxada amb els xinesos als quals el cineasta català es referia. En cap cas la sang no va arribar al riu, però el periple de cinc anys, fins que Guardiana de dracs s'ha fet realitat, no ha estat gens fàcil. Aquesta coproducció entre Espanya i Xina ha significat un xoc cultural, de maneres de fer, de planificar i d'entendre el cinema. I ha comportat també canvis de director i de productor, una pandèmia que es va viure amb ritmes diferents aquí i allà (no oblidem que els confinaments a la Xina van durar moltíssim més temps que a Europa), problemes de burocràcia... i diferències en els punts de vista a l'hora d'adaptar les novel·les de Caroline Wilkinson, que barregen dracs, soldats, bruixots, emperadors i una nena escollida per protegir un ou de drac amb poders màgics.
Explica Simó: “Vaig començar ocupant-me del disseny de personatges, i als pocs mesos l'Ignacio Ferreras va deixar la direcció i me la van oferir a mi. I quan vaig agafar el projecte, vaig seure amb els productors i els vaig dir que volia intentar recuperar l'esperit de les pel·lícules d'aventures dels anys 80, aquelles que van marcar la gent de la meva generació: Els Goonies, ET: l'extraterrestre, Indiana Jones... tot això. O sigui, l'important de la història havia de ser l'aventura, la relació entre els personatges, i que l'humor fos allà però sense ser l'essencial”. I continua: “Teníem la sort que, en l'acord de coproducció, Espanya tenia la direcció principal del projecte, tota la part artística i creativa era nostra. Llavors, això va evitar conflictes, tot i que, evidentment, sempre intentàvem sortejar-los dialogant, buscant el consens. I això suposava molta feina perquè has d'argumentar coses que a ells els costa d'entendre”.
Has parlat de l'humor com a element, però no com a base. Sembla que, a partir d'Shrek, l'animació s'ha preocupat molt més pels gags que per d'altres coses.
Jo tinc amics que treballen en projectes als Estats Units, i m'expliquen que els productors els exigeixen col·locar un acudit cada minut i mig. Si la història no t'ho està demanant, t'estàs carregant l'atenció, t'estàs carregant la fluïdesa de les emocions de la pel·lícula. Hi ha moments que un no ha de riure, i hi ha moments que sí... Però moltes de les pel·lícules d'animació que es fan avui per a tots els públics estan sobrecarregades d'humor, i la peripècia i l'aventura són secundàries. Es segueix una fórmula. Quan veuen que alguna cosa funciona, els mercants ho espremen fins al final, i ho acaben cremant.
Vas dirigir una pel·lícula animada molt cinèfila, com Buñuel en el laberinto de las tortugas, que parlava del rodatge de Las Hurdes, tierra sin pan (1933). I ara en fas una d'aventures vuitantera... Quin ventall tan ampli!
Home, jo vaig créixer amb aquest tipus de pel·lícules, i la veritat és que em venia molt de gust fer-ne una. De fet porto més de trenta anys en aquest món i quasi sempre he treballat per projectes comercials i familiars. Per mi, el repte real va ser fer Buñuel en el laberinto de las tortugas, amb la qual m'entestava en sortir de la meva zona de confort, i començar a buscar la meva veu com a director. Evidentment, tremendament influenciat per Buñuel. D'alguna manera, estava buscant la meva forma d'explicar una història. I quan vaig agafar el projecte de Dragonkeeper, ja em sentia molt més confiat, més fort, a l'hora de defensar el meu punt de vista. I això, evidentment, m'ha servit moltíssim, perquè, clar, una altra cosa és que tu, amb projectes d'aquests d'animació grans, pots tenir la teva forma de fer i de veure el projecte, i pot ser molt bona, però l'hauràs de defensar davant de molts productors que et diuen que allò s'ha de fer d'una determinada manera. Has de defensar arguments lògics, un tipus de narrativa, una progressió de plans, d'escenes... has d'utilitzar molt el llenguatge de la narrativa cinematogràfica com a eina per argumentar les teves decisions. I, clar, fer Buñuel em va donar aquest ofici. Has de tenir les coses molt clares.
Als Estats Units, molts productors exigeixen col·locar un acudit cada minut i mig; si la història no t'ho està demanant, t'estàs carregant l'atenció
D'on ve la influència de Buñuel?
Jo tindria nou anys, i sempre explico que un dia, el meu pare va arribar a casa després de veure El ángel exterminador. Va venir emocionat, dient que era una pel·lícula brutal, explicant-me-la... La vaig veure anys més tard i em va encantar, però Buñuel ja m'havia marcat molt des de ben petit. Després també passava que els meus avis vivien a casa, i, cada cap de setmana, l'avi ens portava, a mi i al meu germà, al cinema. Dissabte i diumenge a la tarda, al Delicias i al Texas, on feien sessions contínues de reestrenes. Així que jo de petit havia vist Chaplin, Laurel & Hardy, els westerns clàssics... I després, quan ja comences a dedicar-te al cinema, t'adones que tens un bagatge visual enorme, així que li he d'estar molt agraït al meu avi.
Quines altres influències tens?
Sempre intento buscar, a nivell narratiu, referents de directors de cinema que no són d'animació. M'agraden molt Wong Kar Wai, Sergio Leone, o evidentment Steven Spielberg, que és el mestre d'aquest tipus de pel·lícules per un públic familiar... la forma en que mou la càmera, on i com t'explica la història. Intentes aprendre una mica de tots.
També ho deu ser en Tintín, perquè portes a l'americana un pin del coet d'Objectiu: la Lluna...
I tant! Vaig créixer amb els còmics de Tintín en català. Ara els tinc a casa de la meva mare, tota la col·lecció, i estan tots destrossats. Però sí, el Tintín és un referent.
Parlaves d'adreçar-te al públic infantil. Hi ha alguns moments a Dragonkeeper, amb l'aparició dels nigromants per exemple, que no sé si farà passar por a segons quins nens...
Aquest és un pensament freqüent en els adults que portem als nens al cinema. Però... tu vas veure Gremlins de petit?
Sí, és clar!
Ara els nanos petits no podrien anar a veure-la, perquè Gremlins... tela marinera! I nosaltres no ens vam quedar pas traumatitzats. I ara ens espantem perquè hi ha uns ninots que no sé què... De vegades estem sobreprotegint el públic jove i els hi estem robant l'oportunitat de poder sentir coses emocionants, o, per exemple, de parlar de la mort... Mira Bambi, que no sé si avui en dia es podria veure als cinemes, i en aquella època tots vam plorar quan es moria la mare. No sé si faig un spoiler [riu]. Jo soc pare, i ara ja són grans, però també he pensat en això. Crec que hem de confiar molt més en la capacitat d'entendre i de gestionar les coses per part dels nens. I moltes vegades jo crec que ens passem de sobreprotectors. És la societat que tenim ara, però jo intento tractar el públic infantil amb molt de respecte i amb molta confiança. I miro de fer les pel·lícules que a mi m'hauria agradat veure a la seva edat.
De vegades estem sobreprotegint el públic jove i els hi estem robant l'oportunitat de poder sentir coses emocionants
Tu has treballat en grans franquícies nord-americanes: Pirates de Caribe, Las crónicas de Narnia, El príncep de Pèrsia, alguna pel·li de la saga Bond... Com definiries l'experiència?
A veure, ets part d'un engranatge. O sigui, en aquest cas nosaltres fèiem una part dels efectes visuals des de Londres...
Vivies a Londres?
Sí. De fet, quan vaig acabar els meus estudis de cinema aquí, de seguida vaig marxar a Londres. Jo havia començat en l'animació tradicional i m'havia reciclat en la digital. Llavors buscaven algú que dibuixés, que tingués coneixement de cinema, i em van cridar per començar a fer tota la part de previsualització d'efectes visuals. Vaig marxar cap a Londres el 2007-2008, i vaig estar anant i venint fins no fa gaire. Hi anava per un projecte, em passava un temps allà... La temporada més llarga que vaig estar-m'hi va ser de quasi tres anys fent El Libro de Selva. També m'hi vaig estar uns mesos amb Skyfall... Depenent del projecte i de si tenia feina o no, marxava cap a Londres.
Com definiries aquella experiència?
Com que ha estat molt interessant. Sobretot a un nivell de treballar en projectes que tenen molts efectes visuals: com es plantegen a nivell cinematogràfic, com es fan abans de rodar-se la pel·lícula, com s'ho fan per estalviar-se diners... Tot el que nosaltres vam començar a fer cap el 2007, això que et deia de la previsualització dels efectes. que és una cosa que a Espanya pràcticament no es fa. Em refereixo a fer la pel·lícula com si fos d'animació digital, molt, molt barata, i allà ja es decideixen els enquadraments, les posicions dels personatges, on i quins efectes especials hi haurà, i en base a això es fa el pressupost de la pel·lícula. I llavors ja es roda partint d'això, de forma que poden calcular què els costarà cada pla, i és clar, estem parlant de pressupostos de 100 milions de dòlars. Aquesta preparació fa que es rodi molt més ràpid i molt més barat.
Acabo preguntant-te per la salut del cinema d'animació en aquest país. Hi ha hagut una explosió de talent i coses tan significatives com que Robot Dreams, més enllà de la nominació a l'Oscar, guanyés el Goya a millor guió adaptat davant de La societat de la neu. Una pel·lícula de dibuixos guanyant un premi pel seu guió...
Jo també vaig estar nominat a millor guió adaptat amb Buñuel en el laberinto de las tortugas, però clar, era i és molt difícil. Està molt bé que hagi passat. I Robot Dreams és una pel·lícula preciosa que recomano a tothom, perquè és meravellosa. És veritat que en aquest moment l'animació espanyola està explotant, però passa perquè el talent que hi ha aquí és increïble. Recordo, i estic parlant de 2016, quan jo treballava a El Libro de Selva, érem un equip d'unes 1.500 persones, i t'asseguro que, com a mínim, el 30 per cent eren espanyols. Per què? Perquè és gent amb molt de talent i arreu del món el reconeixen. El problema és que els governs d'aquí no vegin que l'animació a Espanya té un potencial industrial brutal. Mira, el Japó, que és el principal país de tot el món fent animació, té uns ingressos increïbles per al país. O als Estats Units, amb totes les pel·lícules d'animació que fan, passa el mateix. Però a Espanya, amb el talent que tenim, no hi ha el necessari recolzament governamental per aixecar pressupostos i fer pel·lícules que competeixin amb les de fora. És una constant lluita de David contra Goliath. Intentar fer una pel·lícula d'animació a Espanya és molt dur. I molta gent acaba marxant. I això no és tant un problema cultural com industrial: quan se n'adonin i posin els números sobre la taula, i vegin que podria donar molts, molts beneficis, llavors potser les coses canviaran. Però de moment, per a la indústria, l'animació són pel·lícules per nens que fan quatre xicots dibuixant. I és una llàstima.