“Si guanyem l'Oscar no responc de mi!”, diu entre riallades. “Si quan van anunciar la nominació semblava un gos al que anaven a matar... Estava embogida. No sé què faré si guanyem, no ho sé... primer, intentar no caure quan pugi a l'escenari”, i torna a riure. Sandra Tapia és la productora de Robot Dreams, la preciosa, màgica, història d'amor (o d'amistat o d'ambdues coses) entre un gos i un androide que, des de la seva estrena, no ha deixat de donar-li satisfaccions. Els aplaudiments van començar en la seva presentació al Festival de Canes, i amb un munt de premis nacionals (Gaudí, Feroz o dos Goya, el d'animació però també el de millor guió adaptat) i internacionals (el darrer, l'Annie Award), Robot Dreams continua augmentant la seva condició de pel·lícula-miracle, ara camí dels Premis Oscar.
🔴 Oscars 2024, DIRECTE | Horari de la gala i última hora de la catifa vermella
🎬 Guanyadors dels Oscars 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes
Per aquesta gironina de Celrà, sòcia d'Arcadia Motion Pictures, la nominació a l'Oscar remata un parell d'anys extraordinaris que l'han convertit en una de les productores de referència del país. Primer va ser l'impactant recorregut de l'exitosa As bestas, de Rodrigo Sorogoyen. Després el fenomen de la sèrie El cuerpo en llamas, estrenada a Netflix. I, ara, tot el que està succeint amb Robot Dreams i el que està compartint amb Pablo Berger, el seu director. Per acabar-ho d'adobar, d'aquí a dues setmanes arribarà a les sales Los pequeños amores, el segon llargmetratge de Celia Rico després de Viaje al cuarto de una madre, una altra petita i delicada joia de la que en sentirem a parlar.
“Gaudim d'un moment en el qual menciones Arcadia i tothom sap qui som. Que demanes un mail i de seguida et truquen. O que vas als Estats Units, a fer promoció de cara als Oscar o a recollir l'Annie Awards, però que aprofites per fer networking i agenda, i ens ha rebut gent molt top que potser no ens hauria rebut abans. És un molt bon moment per a la nostra productora”, explica Tapia. “També és aquell moment en què tothom vol parlar amb tu, tothom et vol oferir un projecte, o té un actor que no sé què, o un director... Jo, que soc molt sociable, ha arribat un moment que m'estic tornant antisocial, no me da la vida”, confessa.
La trajectòria de Sandra Tapia és la de Pablo Berger (a qui també va produir Blancaneu i Abracadabra), la de Rodrigo Sorogoyen (amb qui van fer Madre) i la de Celia Rico (amb qui ja prepara el tercer film). Són els cineastes, podríem dir-ne, de la casa. Però Arcadia mira molt més enllà: “A banda dels nostres directors, hi ha tres línies més de producció: les òperes primes, els divertimentos amb voluntat més comercial i, des de El cuerpo en llamas, les sèries”. La productora ens deixa amb la mel als llavis insinuant-nos un grapat de projectes dels que no bada boca, coses del màrketing i d'aquest secretisme que avui és clau en el món de l'audiovisual. Un exemple: fa quatre setmanes que roden un biopic sobre Miguel Gila, i encara no se sap el nom de l'actor que l'interpreta. “És una aposta”, diu misteriosa, i d'aquí no la traiem.
És un molt bon moment per a la nostra productora
També ens explica que acaba de començar el rodatge de La isla de los faisanes, òpera prima d'Asier Urbieta, un thriller fronterer que Tapia sap resumir-nos per desitjar que s'estreni aviat: “en el condomini més petit del món, un illot fluvial a la desembocadura del Bidasoa que dibuixa la frontera natural entre Espanya i França, hi apareix un mort. Recordes la sèrie El puente? Doncs seria això barrejat amb Fuerza mayor, la pel·lícula de Ruben Östlund. És una premissa boníssima, en un context real força desconegut, en el que s'hi barregen temes migratoris...”
Spielberg i l'esmorzar de nominats
Tornem a Robot Dreams i a la cursa cap a l'Oscar. Fa tot just dues setmanes, Sandra Tapia, Pablo Berger i els altres dos socis d'Arcadia, Ibon Cormenzana i Ignasi Estapé, van gaudir d'una experiència ben intensa, l'esmorzar de nominats que reuneix pràcticament tots els aspirants a l'estatueta en una jornada a l'Hotel Hilton de Beverly Hills, que inclou fotografies, entrevistes, i trobades de talents d'arreu del món. Fa uns quants anys, el mític Luis García Berlanga explicava que la seva millor experiència amb la nominació a l'Oscar de Plácido va ser poder aprofitar l'esmorzar per compartir punts de vista amb John Ford o William Wyler. L'Instagram de Sandra Tapia ens revelava trobades amb Steven Spielberg i amb Messi, el gos d'Anatomía de una caída.
Una de les coses que fan molt bé [a Hollywood] és democratitzar les nominacions: té la mateixa importància el productor d'una pel·lícula d'animació que el del curt documental o que Margot Robbie
“Berlanga tenia raó”, confirma la productora gironina. “Una de les coses que fan molt bé és democratitzar les nominacions. Té la mateixa importància el productor d'una pel·lícula d'animació que el del curt documental o que Margot Robbie”, afirma, explicant-nos que, un cop acreditats i amb una targeta identificativa convenientment situada a la vista, tothom es barreja amb tothom. “Només arribar, un home se'm va presentar, em va dir que havia vist Robot Dreams amb la família i valorava com l'havíem emocionat tant amb tan poc. Era el productor de Spider-Man: Cruzando el multiverso, la competència!”, recorda, abans d'explicar-nos la trobada amb Steven Spielberg.
“La cosa és que va estar parlant amb el Pablo, que no és que sigui precisament gaire mitòman. Però de cop se m'acosta, molt excitat, vermell, i em diu que ha estat parlant amb l'Spielberg, i que havia vist la pel·lícula. I que li hauria demanat una foto però li va fer cosa. Llavors ens hi vam acostar, em vaig presentar, i li vaig dir que al Pablo li havia fet vergonya demanar-li una foto [riu]. I ens la vam fer, és que era una mica somni d'infància”, relata.
David contra Goliat
Amb espectadors de luxe com Spielberg, Robot Dreams ha anat fent camí entre els acadèmics, amb el doble mèrit de que la pel·lícula encara no s'ha estrenat en terres nord americanes. Ho farà aviat, de la mà de la distribuïdora Neon, clau perquè el film hagi arribat a la final de la matinada del dia 11. “Sense ells hauria estat molt més complicat, potser impossible. Tom Quinn, el CEO de Neon, ens explicava que feia molt de temps que buscaven una pel·lícula que els cinèfils poguessin veure amb els seus fills. És que som David contra Goliat, perquè competim amb Spider-Man, amb Nimona que és una producció de Netflix, amb Elemental de Pixar, i amb Hayao Miyazaki. Impressiona ser allà”.
És un fet que Robot Dreams ha anat conquerint tothom amb la seva màgia i les seves capes de lectura segons l'edat dels ulls que la miren. “Jo he rebut missatges superbonics... mira, tinc una amiga que s'està separant i va anar a veure Robot Dreams amb la seva filla. I llavors la nena em va enviar uns quants àudios preguntant-me coses de l'argument. Per què això, per què allò? I l'última pregunta que em feia era per què quan al final el protagonista veu el seu amic no corre al darrere d'ell i el va a buscar. Li vaig dir que li preguntés a la seva mare. De seguida la meva amiga em va dir que mai s'hauria imaginat que la pel·lícula li serviria per explicar-li la seva separació a la nena. Mira, és que se'm posen el pèls de punta”.
La mirada de la productora
Quan li preguntem pels tres cineastes que millor coneix —Berger-Sorogoyen-Rico—, la nostra entrevistada troba alguns punts en comú entre tots tres. Ser treballadors incansables, detallistes, molt fidels als seus equips, i molt bons líders des de l'empatia i la passió. I bona gent: “m'agrada treballar amb gent bona, perquè prou difícil és del nostre sector”, apunta Tapia. “No m'agrada la gent malcarada, que crida, o que tracta malament els equips”. I encara destaca una altra virtut: “Tots tres són directors que escolten, i que no veuen el productor com l'enemic, sinó al contrari. Veuen el productor com l'aliat necessari per fer les pel·lícules”.
Les productores dones d'una determinada edat resolem molt millor els conflictes
És en aquest punt on arribem al rovell de l'ou, per trencar amb aquella vella idea del productor com algú que talla les ales creatives dels cineastes. “Jo soc militant de la idea de que els productors i productores som persones creatives. I moltes vegades són motors de les històries. Moltes vegades hi ha guionistes que em diuen que podria signar un guió amb ells, i jo dic que no, perquè aporto idees, però per a mi això ja entra dins de la meva naturalesa com a productora, forma part de la meva feina. Sempre dic als directors que jo seré fins on ells vulguin: si em necessiten, hi seré. Estic involucrada en això, en les propostes de càsting, en el disseny de producció, en qui formarà l'equip de la pel·lícula, on rodarem, quins són els nostres referents, on volem arribar, pactem a quin públic ens adrecem i les línies de comunicació quan donem entrevistes per tal de explicar les mateixes coses a la premsa. I no t'he parlat ni de les ajudes, ni de la venda de drets a la tele, ni de pressupostos...”.
I Tapia va encara més enllà, parlant de pactes: “Guanyes més amb l'empatia que amb cap altre argument, i crec que en això es nota molt el gènere femení. Moltíssim. I la generació. Penso que, en general, les productores dones d'una determinada edat resolem molt millor els conflictes. I acompanyem els directors des d'un lloc no tan agressiu, tenim més sororitat amb la resta de companys. I això ho dic jo, però també companyes productores com la Maria Zamora, la Sandra Hermida, la Marisa Fernández Armenteros... i no és que parlem entre nosaltres els diumenges per posar-nos d'acord i donar sempre el mateix discurs. Crec que hi ha un tarannà diferent que té a veure amb el gènere i amb la generació. Gènere i generació. Llavors, quan es parla de relleu generacional... l'altre dia un productor home em deia: “ja m'has matat”. I no, jo d'ells he aprés moltíssim, no és que els anul·lem, és que ens sumem. Tot va de la mà. I hi ha productores més sensibles a explicar segons quin tipus d'històries. Perquè quan em diuen que fem una altra pel·lícula de relacions materno-filials, jo dic: quantes pel·lis de venjança m'he menjat?”.
Ens acomiadem de la Sandra Tapia preguntant-li què li agradaria produir, i la resposta és immediata: “Fer pel·lícules... no dic grans, però... saps el que li ha passat a la Justine Triet amb Anatomía de una caída? Aquesta és la meva obsessió, fer una pel·lícula com aquesta. I dignificar la comèdia romàntica, però encara no he trobat el projecte correcte”.