Aquest article neix de dues idees: la primera és que fa nou anys que es va estrenar Fleabag. Fa uns quants dies que X va ple de mems i de talls dels moments més emblemàtics. La vaig descobrir tard, que jo arribo tard a les coses bones. Me la vaig mirar confinada i va entrar tan bé com els vins que vaig haver d’obrir aquella primavera del 2020 i de la vida aturada. La segona idea és això tan complicat i tan valuós: saber riure de la pròpia desgràcia, fer humor d’un mateix i del que et fa mal o vergonya o que et punxa encara que no sàpigues gaire per què (quan ho saps, potser és més fàcil començar la paròdia).

Ara potser us pregunteu si en sabeu, de riure-us de vosaltres mateixos. Jo reconec que poc. Adoro qui ho sap fer i vaig adorar la Fleabag (que no té nom) trencant la quarta paret i preguntant, després del comentari d’un dels seus amants, si ella no deu tenir l’anus massa gros. Primer pots pensar que fent humor de tu ensenyaràs la pròpia vulnerabilitat. I és clar, però això, en contra del que potser pot semblar, et fa menys vulnerable. Si no em sé riure de mi, si no sé mirar-me i ensenyar també les esquerdes, és que em prenc molt seriosament. Tant, que vull fer creure que no les tinc. L’humor i la tragèdia. Riure’s del que és tràgic (i enteneu-me, parlo de tragèdies de les quals pots fer humor a una taula amb els amics) també és un mecanisme de supervivència. Perquè hi poses distància i cou menys. Al final, tot va a parar a l’ego. I l’humor és una manera de desarmar-lo. Per això quan unes línies més amunt deia que jo encara en sé poc, de riure’m de mi mateixa, hi anava a afegir que potser és timidesa. La timidesa és una gran escudera. Però no, en el fons, és ego. Mereixeria un article a part, l’ego. Sobretot per les seves múltiples i inaudites formes (la necessitat, la sinceritat): “és que necessito dir-t’ho, per mi, per estar bé”. Mira, doncs jo no ho necessito, no sé què vols que et digui.

Les ruïnes

Hi ha aquell pòdcast famós, La Ruina, en què conviden la gent a explicar les anècdotes més incòmodes i ridícules. Ja ho diuen ells: la misèria té premi. A més, sempre conviden gent famosa a explicar les seves ruïnes. És clàssica la del pet republicà del Marc Giró, a l’Hotel Puerta America. Es va deixar anar a l’ascensor i quan va arribar a baix, entrava la reina Letizia amb dos segurates. Imagineu-vos la gràcia amb què explica el pet, l’alimentació madrilenya del moment, a base de callos i canyes, i com va aguantar el posat per no delatar que allò era seu. Saber riure’t de tu mateix també és, sobretot, una manera de protegir-te. Especialment d’allò que puguin pensar o dir. Si has fet broma del teu fracàs, mira, ja vas vacunat. Em sembla que era el Quim Monzó que deia que si no riem de nosaltres mateixos, ho faran els altres; i llavors no té tanta gràcia. És el que li passava a la Fleabag, que per amagar el patiment, feia broma. I de cara, com per a una amiga que saps que et riurà les gràcies de les desgràcies. Això sí, cínica i egoista com ella sola. I pensant-hi bé també he vist que podria donar una altra volta a l’assumpte. L’humor, riure’t de tu mateix, és un símptoma d’intel·ligència. Ensenyar les flaqueses per fer-les petites també és explicar que t’importen menys. Mostrar intel·ligència i demostrar que els infortunis no t’afecten què és, en el fons, també? Exacte: ego. Ja he dit que s’amaga com un lladre.

Si has fet broma del teu fracàs, mira, ja vas vacunat. Em sembla que era el Quim Monzó que deia que si no riem de nosaltres mateixos, ho faran els altres; i llavors no té tanta gràcia

He pensat moltes vegades quina seria la ruïna que explicaria. La més terrible, la més vergonyosa. Penseu-hi. La que tindria números d’endur-se premi. I a veure si la podeu treure al proper sopar amb amics. De la meva, fa més de deu anys. Mark Twain deia que la diferència entre la comèdia i la tragèdia és només el temps. I com més t’avances, més guanyes la segona, per entomar-la i mossegar-la com si fos pa calent. O ara que fa calor, com si fos un plat d’ensaladilla russa.