Sembla un gag de Monty Phyton però no ho és. Rupert Louis Ferdinand Frederick Constantine Lofredo Leopold Herbert Maximilian Hubert John Henry zu Löwenstein-Wertheim-Freudenberg. Tot i que interminable, aquest és el nom del príncep mallorquí descendent de la noblesa germana-bàvara, que durant anys va dirigir els comptes de Ses Satàniques Majestats. Va ser ell que va aconsellar els Rolling Stones que s'exiliessin a França per eludir la morterada que els reclamava el govern britànic en concepte d'impostos no tributats. L'assessor fiscal de què Keith Richards va dir que "interpreta les finances com jo toco la guitarra. Francs suïssos al matí, canvi a marcs alemanys a la tarda, un passeig pel ien i, al final del dia, quants dòlars tens?". Estratagema evasiva de la qual acabaria sorgint un dels millors discos de la història del rock, Exile on Main St. Àlbum de què avui se celebra el 50 aniversari de la seva publicació.
Londres, París, Màlaga
"Vaig conèixer els Rolling Stones a finals del 1968... No n'havia sentit parlar, tret d'un article a The Times sobre l'arrest de Mick Jagger a Sussex". Tot plegat havia passat a inicis de febrer de 1967. Mick Jagger i Keith Richards van ser arrestats a la casa que el guitarrista havia comprat mesos abans a Redlands, al comptat de Sussex, i on des d'aleshores vivia amb el seu gos Ratbag. Mick Jagger i la resta del seguici stonià solien apropar-se al xalet. Les festes que muntaven ràpidament van suscitar l'aparició de tota mena de mites i llegendes urbanes. No va passar gaire fins que la policia es va deixar caure per la mansió. Feia temps que els perseguien i aquella nit es va dur emmanillats els Glimmer Twins (el malnom amb què es coneixia al tàndem Jagger-Richards). Els van acusar de possessió de drogues. L'endemà eren portada de tots els tabloides anglesos. Per fugir de la pressió i persecució de la premsa, la banda es va refugiar al Marroc. Un viatge que van iniciar a Londres, fent escala a París i Màlaga, on van estar a punt d'acabar en el calabós detinguts per la Guàrdia Civil. Els Stones volien pagar amb la seva targeta Diners Club l'àpat que havien gaudit, però els propietaris del local només acceptaven efectiu.
El judici es va celebrar a inicis d'aquell estiu. Es va dictar sentència el 29 de juny de 1967. Jagger va ser condemnat a una multa de 200 lliures i tres mesos de presó per tinença de quatre pastilles d'amfetamines. Richards va ser declarat culpable de permetre que es fumés cànnabis a la seva propietat i condemnat a un any de presó i una multa de 500 lliures. Jagger va ser portat a la presó de Brixton, al sud de Londres. Richards, a la presó de Wormwood Scrubs, a l'oest de Londres. Tots dos van sortir l'endemà. "Quan ens van arrestar a Redlands ens vam adonar que el joc ja no era divertit", va rememorar Richards en una entrevista de l'any 2003. "Fins aleshores, havia estat com si Londres existís en un espai preciós on podies fer qualsevol cosa que volguessis". No seria l'únic problema legal que els perseguiria en aquella època.
Fantasmes, explosions, amics i lladres
Nascut a Palma de Mallorca el 24 d'agost de 1933, Rupert zu Lowenstein-Wertheim-Freudenberg es va educar a les més exclusives escoles i universitats britàniques. Figura habitual dels cercles aristocràtics angleses, no li va costar trobar socis per comprar el banc Leopold Joseph & Co. Temps més tard, Loewenstein emprendria el vol per lliure com assessor fiscal de grans fortunes. Entre la seva bossa de clients es trobava aquell grup de rock del qual n'havia sentit parlar per primera vegada en un article de The Times. Ell va ser el responsable de rescatar les finances dels Stones d'una fins aleshores pèssima gestió econòmica. Va ser el seu mànager financer durant dècades, experiència i vivència que va descobrir a la seva autobiografia de 2013, A prince among stones: That Business With Rolling Stones and Other Adventures. Un relat fascinant en què, evidentment, parlava de la fugida fiscal a França de Jagger, Richards i resta de majestats satàniques.
Va ser la primavera de 1971, els Rolling Stones havien publicat un dels seus àlbums més aclamats, Sticky Fingers, però no van poder gaudir de l'èxit. Perseguits pel fisc britànic que els acusava de deutes milionaris a la guardiola pública en concepte d'impostos no pagats, el príncep els va aconsellar que es mudessin dos anys a França. ¡Dos anys! No s'ho van pensar gaire. El 5 d'abril ja havien fet tots les maletes. Mick Jagger i la seva esposa Bianca van decidir viure a cavall entre París i Saint-Tropez. Charlie Watts es va decantar per Avinyó. El guitarrista Keith Richards, la seva dona Anita Pallenberg i el seu fill Marlon es van instal·lar a la ciutat de Villefranche-sur-Mer, a prop de Niça i Cannes. Richards va llogar un château, Villa Nellcôte, que havia estat usada com a caserna de la Gestapo durant la Segona Guerra Mundial. Una mansió que temps després va comprar un vell militar reconvertit en traficant d'armes. Un palauet encerclat per palmeres i xiprers amb accés directe a una platja privada. Diuen, però, que Richards es va decantar per aquesta localització per ser a prop del port de Marsella, punt d'arribada de la més pura heroïna tailandesa. Uns anys més tard, Nellcôte faria créixer la seva llegenda negra (Richards assegurava que al seu grandiós, fosc i humit soterrani es podien escoltar psicofonies de fantasmes) quan el seu propietari es va treure la vida penjant-se d'un dels xiprers. La resta de la banda: el baixista Bill Wyman i el guitarrista Mick Taylor, van llogar una vila a Grasse, també a la Provença. El contingent es va completar amb els amics i camells de confiança.
Tot i que acabaven de publicar un disc referencial, els Stones van viatjar a França amb una bona bossa de cançons inèdites i el projecte de començar a gravar material nou com més aviat millor. La idea original era instal·lar l'estudi en una granja als turons de Villefranche-sur-Mer, però davant la impossibilitat de trobar una ubicació adequada, Keith Richards va proposar donar vida al seu nou àlbum a Nellcôte. El que allà es va viure a partir d'aquell tòrrid mes de juliol va ser una espiral caòtica: drogues (els Stones van acabar marxant de França l'octubre de 1971 rumb als Estats Units on van acabar de produir el disc en què estaven treballant, a causa de la presència constant de la policia a la casa perseguint narcotraficants), robatoris (una nit un lladre va entrar a la mansió i es va endur bona part de les guitarres de Richards), explosions de gas (el cuiner particular de la banda es va deixar els fogons encesos i gairebé no ho expliquen), naixements (durant aquells mesos va arribar al món la filla de Mick i Bianca Jagger, Jade Jagger), constants visites d'amics de la dimensió de William Burroughs, Terry Southern, John Lennon o Gram Parsons i sessions de gravació maratonianes. Per impossible que sembli, de tot allò va acabar sorgint un dels millors àlbums de la història del rock: Exile on Main St. “Quan era un ionqui vaig aprendre a esquiar, vaig gravar Exile on Main St i vaig guanyar Mick Jagger jugant al tennis”, evocaria Richards.
Publicat el 12 de maig de 1972, avui fa exactament 50 anys, Exile on Main St és un treball referencial, des de la seva portada, un collage fascinat dissenyat per John Van Hamersveld i Norman Seef, a l'últim segon de 'Soul Survivor', el tema que tanca el disc. Una obra, aparador de senzills com 'Rocks Off', 'Tumbling Dice', 'Sweet Virginia', 'Sweet Black Angel', 'Let It Loose', 'Shine a Light'..., que és el compendi perfecte, conjunció sublim dels vocables del rock and roll, country, blues y rhythm and blues, el boogie-woogie, jazz i el gòspel. La culminació de la gran era creativa dels Rolling Stones, etapa iniciada amb Beggars Banquet el 1968. Pòquer que completarien amb Let It Bleed (1969), Sticky Fingers (1971) i aquest Exile on Main St. Ses Satàniques Majestats acabarien tornant al Regne Unit. I si haguessin decidit separar-se aleshores haurien estat la banda més important de tots els temps. Si és que no ho són ja.