El 13 d'abril de 1971, és a dir, avui fa exactament 50 anys, Ses Majestats Satàniques, els Rolling Stones, van publicar "Brown Sugar". Al·legoria a l'heroïna amb què aleshores flirtejaven perillosament, es tracta d'un dels temes més representatius del seu disc Sticky Fingers i, a la llarga, un dels seus singles més populars.
La pura essència Rolling Stones
Sticky Fingers va sortir a llum el 23 d'abril, el dia de Sant Jordi, de 1971. Va ser el primer disc que els Rolling Stones van publicar en la seva pròpia discogràfica; el primer en què van fer servir el seu icònic logo dels llavis carnosos i la sensual llengua. Obra referencial de Jagger, Richards i companyia, és un dels seus àlbums culminants, segona entrega en una trilogia plusquamperfecta iniciada dos anys abans, el 1969, amb l'àlbum Let It Bleed i culminada un any després, el 1972, amb Exile on Main St.
Versió original de la portada del disc Sticky Fingers de Rolling Stones
Amagatall de temes totals com "Wild Horses", "Sister Morphine", "Dead Flowers" o la mateixa "Brown Sugar", Sticky Fingers, un disc que els Stones van enregistrar entre desembre de 1969 als Muscle Shoals d'Alabama, un dels estudis més emblemàtics i essencials en la història del rock, i l'hivern de 1970 a Stragroves, la casa de camp que Mick Jagger tenia prop de Newbury, representa la més pura essència del seu so. O com el va descriure dues dècades més tard la revista musical britànica Q Magazine: "Els Stones en el seu cim... una fórmula màgica de soul pesat, blues drogaddicte i rock masclista".
Sticky Fingers, el primer àlbum en què va participar Mick Taylor en substitució del guitarra original Brian Jones, va ser un èxit absolut tant de públic com de crítica. A Anglaterra es va enfilar al número 1 de les llistes a mitjans del mes de maig. Hi va romandre durant quatre setmanes seguides. Als Estats Units va ser el disc més venut des del moment en què va veure la llum. Ho va seguir sent durant tot un mes.
La portada prohibida
Més enllà de la música, un dels elements més icònics d'Sticky Fingers és la seva portada. Dissenyada per Andy Warhol, la caràtula representava uns pantalons texans amb una cremallera de veritat que s'obria deixant intuir uns eslips blancs que acaben descobrint-se completament en obrir-se la carpeta. La foto de l'entrecuix, parts que pertanyien al model Joe Dallesandro, una d'aquelles criatures fascinants que formaven part de la comitiva de la Factoria de Warhol, donaven a entendre que el model era un home certament ben dotat.
Versió franquista de la portada del nové disc de Ses Satàniques Majestats
L'any 1971 la dictadura franquista ja començava a florir-se. Amb tot, continuava sent una dictadura que censurava tot allò que trobava obscè, depravat o contrari al règim, entre d'altres la portada de disc de Sticky Fingers i el paquet de Dallesandro. Va ser així com a Espanya l'àlbum va tenir una caràtula diferent de la de la resta del món. La versió franquista de la caràtula del novè treball d'estudi dels Stones, reprodueix l'obra Can of fingers dels dissenyadors John Pasche i Phil Jude: una llauna de conserves recoberta de sang de la qual sobresurten tres dits de dona. Una imatge molt més desagradable que la portada original.
No va ser l'únic que els funcionaris franquistes van prohibir d'aquell disc. També van censurar "Sister Morphine", un tema amb música dels Rolling Stones i lletra de la seva musa Marianne Faithfull, versos en què narra l'agonia d'un home ingressat en un hospital a causa d'una sobredosi i el seu desig obsessiu per aconseguir morfina amb què pal·liar el mono. En la versió espanyola del disc, "Sister Morphine", una de les cançons angulars de l'àlbum, va ser substituïda per una recreració en directe del "Let It Rock" de Chuck Berry.