La vida té moltes consignes, amb punts que algunes vegades són coincidents. Per tant, no és casualitat que Robert Plant se'n recordi, des del respecte i l'amor, de Mimi Parker. Precisament, l'última vegada que vaig veure Low (la banda mare de Parker) va ser a uns quants passos d'on va estar cantant a Barcelona el mite de Plant. Va passar en un Primavera Sound previ a la pandèmia. A la sortida del recinte em vaig topar amb la parella, els vaig donar les gràcies pel concert que havien ofert; emoció perpetua a flor de pell. Per això, quan vaig mirar el repertori (vaig jurar que no ho faria, però al final ho vaig fer) i vaig veure que Robert Plant i la seva nova colla anaven a fer Everything's Song de Low gairebé em dona un cobriment.
Robert Plant a pocs metres de tu
Ho sé, la majoria el que espera són cançons de Led Zeppelin, una cosa que, d'altra banda, és molt lògica, però aquest detall després de la mort de Mimi Parker va ser dels que deixen empremta. I si dos dies abans a Sant Sebastià només van fer aquesta, a l'Auditori del Parc del Fòrum de Barcelona també va caure Monkey. En qualsevol cas, no va ser aquesta l'única sorpresa. Si bé, i atesa la magnitud de l'artista, sabent que el que veuràs no és per a res un repàs estructurat partint d'aquest llegat tan estratosfèric, el què importa és que Robert Plant és allà, a pocs metres de tu. Un cantant que no necessita forçar la gargamella i que, amb aquest carisma i aquesta planta, et magnetitza. Que sí, a estones fa uns passos de ball, mou la seva frondosa cabellera, després et deixa anar un somriure. A la seva manera, t'està seduint tot el temps. És inert a la seva personalitat. És aquesta naturalitat tan poc comuna en artistes d'abans, alguns d'ells encara fluctuen, i aquesta connexió entre el que succeeix sobre l'escenari i l'atenció, l'expectació, que hi ha allà fos.
Podem parlar de blues, de folk i, òbviament, de rock n'roll, però sobretot està el múscul de Robert Plant
Segurament, cadascun dels assistents havia imaginat un concert al seu cap, tots diferents i tots molt particulars. No sabíem res sobre la nova formació, i la veritat és que no ens feia falta. La confiança en ell era cega. Després, tal com sospitàvem, va resultar que portava uns músics de mil dimonis i que Suzi Dian, no venia com un cromo repetit d'Alison Krauss. Amb aquesta aroma tradicional i rupestre, amb una força descomunal i la virtut de portar cada cançó a un terreny atractiu i inclassificable, amb canvis de ritme i dinàmiques alternatives. Podem parlar de blues, de folk i, òbviament, de rock n'roll, però sobretot està el múscul de Robert Plant. Quan van apuntar cançons de Led Zeppelin, que van ser rebudes com un regal caigut del cel, la temperatura pujava uns graus, els mòbils es posaven en mode gravació i a més d'un li saltava una llàgrima. Va passar amb Friends, amb Four Sticks i, sobretot, amb The Rain Song. Només aquell moment, justificava cada euro del preu de l'entrada. És un d'aquells instants en què la vida et passa per davant a la velocitat d'un raig, un collage d'imatges i vivències, amb aquesta veu i la figura descomunal de Robert Plant en primer pla.
Quan van apuntar cançons de Led Zeppelin, que van ser rebudes com un regal caigut del cel, la temperatura pujava uns graus, els mòbils es posaven en mode gravació i a més d'un li saltava una llàgrima
En el repàs històric que van fer (com si allò fos una vella jukebox), hi va haver espai per a Leon Russell, Richard & Linda Thompson, Moby Grape (amb la boniquíssima It's A Beautiful Day Today), i l'eufòria i gratitud majúscula gràcies a l'Angel Dance de Los Lobos. I quan pensàvem que se n'anaven a anar tal com havien arribat, els cinc músics fan un grupet, Plant demana silenci i comencen a cantar la tradicional And We Bid You Goodnight, fins a substituir-lo repetidament per un "bona nit". Com aquell que improvisa sobre la marxa i se n'adona que l'experiment li ha sortit bé. Plant va marxar prometent que tornaria. Abans no passa, els allà presents es van endur un concert que no oblidaran. Potser aquest va ser el concert que li devia a Barcelona. I no, no em vaig trobar a Plant en sortir, però d'haver passat, també li hauria donat les gràcies. Què menys que això. És un Déu.