Robert Louis Stevenson (1850-1894) és molt conegut per les seves novel·les fantàstiques i d’aventures, com L’illa del tresor o L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Però ara Viena Edicions ens presenta un magnífic llibret seu, molt menys popular: En defensa dels ociosos. Es tracta d'un conjunt de sis textos en què Stevenson aconsella als seus lectors sobre com gaudir dels plaers quotidians: Un conjunt de sis textos sobre l'oci, sobre la creació artística, l'enamorament, la joventut i la vellesa, la natura i els llocs desagradables. Una reivindicació ferotge del "deure de ser feliços", un deure que ell considera "el més desatés" de tots.

Ironia exquisida

Stevenson, gran amic de Mark Twain, tenia un excel·lent sentit de l'humor, com demostra al llarg d'aquests sis textos. L'escriptor escocès no mostrava gaire apreci per l'educació: “Per cada lord Macaulay que escapa de les distincions acadèmiques amb les facultats intactes, hi ha una majoria de nois que paguen tan cares les medalles que després no els queda pólvora, ingressen al món en bancarrota”. I tampoc tenia un gran concepte de la feina. Front als que pontificaven les virtuts dels grans treballadors, Stevenson afirma: "un bon company és, amb tota seguretat, el benefactor més gran que podem tenir". La popularitat no li mereixia millor concepte: a En defensa dels ociosos la definia com "aquesta cosa buida i lletjota" i ironitzava: "algú creu que paga la pena de dedicar-se a obtenir-la?". I tot i que apreciava la natura, també era molt conscient dels seus desavantatges: "els insectes s'han convertit en una de les plagues d'Egipte", explicava, després de referir-se al plaer de contemplar el bosc...

Cultura sense passar-se

Stevenson era un intel·lectual atípic. “Els llibres estan força bé, però són un esllanguit substitutiu de la vida. Llegir fora mida (...) ens treu temps per pensar”, afirmava en un punt de En defensa dels ociosos. Més endavant, destacava que bona part del que s'aprén a les aules més endavant no serveix de res i que el més important ho dóna l'experiència i no l'escola. Feia una defensa a capa i espasa del que anomenava "Art de Viure". Un art no gaire comú: Stevenson es dirigia a tots aquells que eren receptius al seu missatge, però deixava clar que "No paga la pena d'intentar canviar" a algunes persones, perquè "no saben estar ociosos, la seva natura no és prou generosa". El problema no és només que aquests individus no sabessin viure la vida, sinó què aquests individus, només preocupats per la productivitat sempre acabaven molestant als seus pròxims.

Stevenson a la veranda de la seva casa de Vailima, Samoa, 1893.

Estimar

"Enamorar-se és l'aventura il·lògica per excel·lència, l'única cosa que s'atansa al sobrenatural del nostre gastat i raonable món", deia Stevenson, que mostrava una gran admiració per l'amor, però que sospitava que moltes persones, i fins i tot grans figures com Walter Scott o Henry Fielding, no s'havien enamorat mai. I, tanmateix, l'escriptor escocès era conscient de la qualitat efímera de l'amor: al cap de trenta anys d'una passió "podem preguntar-nos que se n'ha fet d'aquells puixants, ponderosos i immarcescibles amors, d'aquells enamorats que desafiaven els límits humans amb una credulitat admirable". Stevenson és capaç de combinar el somni més elevat amb el realisme més absolut. Com ho fa quan analitza el conflicte generacional entre vells i joves; mostra certa recança per la pèrdua de les creences del passat: "és millor ser arrauxat que ser mort"; però alhora diagnostica: "Tenir la mateixa opinió als quaranta que als vint és haver passat dues dècades estupefactes". Sentiment i sentit comú, en Stevenson, són plenament compatibles.

Predicar amb l’exemple

Stevenson, de petit, tenia una salut molt delicada, i la seva mare, per protegir-lo, no el va enviar a l'escola fins els 8 anys. De jove, tampoc va estudiar gaire, perquè sovint acompanyava el seu pare en els seus viatges. Va intentar estudiar enginyeria, però va abandonar els seus estudis. Més tard es va dedicar a l’advocacia, però sense gaire passió. Als 26 anys va enamorar-se d’una separada i es va dedicar a viatjar amb ella, per Europa i pels Estats Units. Finalment, va establir-se a les illes de Samoa on va morir d’un atac cerebral. Té fama de no haver-se estressat mai: li agradava passar el temps amb els seus amics, veient món, passejant... Sembla ser que a la seva vida va dedicar més hores a beure que a treballar (era coneguda la seva afició a l’alcohol).

L'estiu amb Stevenson

No hi ha millor lectura, per anar a la platja, que aquest En defensa dels ociosos. Amb només 80 pàgines de gruix, ni tan sols ens caldrà fer un gran esforç per sostenir el llibre. Un text perfecte per als que sempre van massa curts de temps d'oci.

 

Fotografia de portada: Retrat de Robert Louis Stevenson. Henry Walter Barnett.