Si m'ho permeteu, deixeu-me començar amb un consell: convé no veure Rufkin's Festival després de dinar o amb la panxa plena. De fet, és altament recomanable substituir les clàssiques crispetes per un bon cafè i encreuar els dits per tal que la cafeïna dissuadeixi la somnolència que provoca el film, comparable a la d'una etapa mitjana del Tour de França alguna tarda de juliol. La nyonya del nou treball de Woody Allen sembla un sopor generat pel mateix director novaiorquès, que al llarg de la cinta invoca el son i el món oníric per dir-nos el que qualsevol estereotip d'artista torturat diu tot el sant dia: que la ficció, ja sigui en un somni, en un film o en una novel·la, és un refugi infinitament més agradable que la realitat.
Una escena de Rifkin's Festival, amb Gina Gershon en el paper de Sue. (The Mediapro Studio)
Problemes de cor i del cor
Estrenada en el passat Festival de Cinema de Sant Sebastià, la nova pel·lícula del creador de Match Point està ambientada en el mateix festival i, arrebossada amb els clixés repetitius i per sort entranyables del director jueu, explica la història de sempre: un neuròtic professor de cinema que pretén escriure la seva primera novel·la es desplaça a Euskadi per acompanyar la seva dona al festival de cinema donostiarra. Amb aquest teló de fons, Allen fabrica una pel·lícula amb quaranta grams de crisi existencial del protagonista, trenta grams de crisi amorosa de parella, vint grams d'ironia i deu gramets de llocs comuns que ja fa anys que poblen les darreres pel·lícules de l'americà, totes elles, segurament les posteriors a Blue Jasmine, cintes menors en una filmografia prolífica i de la qual el mateix director afirmava fa poc que només en salvaria un 10% de la producció.
La "fórmula Allen" per crear pel·lícules és més efectiva que una màquina de fer xurros, això no es pot negar, però tampoc això no salva el fet que Rufkin's Festival formarà sens dubte part del grup d'aquelles pel·lícules que, si pogués, el geni de Brooklyn esborraria de la seva filmografia. A la ciutat de la Contxa, el protagonista del film, magníficament interpretat per Wallace Shawn i alter ego inconfusible del director, viu l'enderroc del seu matrimoni mentre veu en primera persona com la seva dona s'enamora d'un exitós director de cinema més jove que ell. Al mateix temps, afeblit per unes metafòriques punxades al pit, la por a patir un infart el porta a la consulta d'una cardiòloga interpretada de forma inexpressiva per Elena Anaya i que agreujarà encara més els seus problemes del cor, però aquells que res tenen a veure amb artèries ni vàlvules coronàries. Què pretén dir-nos Allen amb aquest argument incapaç de despertar tendresa ni emoció en cap moment? Possiblement res, simplement edificar una història irregular amb la qual poder exposar les seves fílies i fòbies particulars, com per exemple l'amor al cinema clàssic europeu mitjançant un discurs amb aires de vell rondinaire.
El director de fotografia Vittorio Storaro i Woody Allen, en un moment del rodatge. (The Mediapro Studio/Quim Vives)
Un homenatge al cinema europeu
Els carrers de Sant Sebastià, les seves fabuloses platges o els prats de Guipúscoa són una mena de luxós i estètic capítol de "Callejeros Viajeros Donostia" amb el segell de Vittorio Storaro i la firma d'algú que passarà a la història del cinema però sens dubte no ho farà gràcies a aquest film que sembla un pamflet destinat a engreixar el turisme a la preciosa capital guipuscoana. Per Allen, la ciutat no és res més que un complement circumstancial de lloc, un immens croma de carn i ossos que li permet fer cinema sobre el cinema, motiu pel qual la pel·lícula podria haver estat exactament igual si s'hagués rodat a Venècia, Berlín, Sitges, Cannes o qualsevol altra ciutat que durant una setmana és la capital europea del cinema.
De Godard a Fellini passant per Bergman o Buñuel, Rifkin's Festival fa constantment picades d'ullet a pel·lícules de culte com La fi de l'escapada, 8 i 1/2, L'àngel exterminador o Jules i Jim, però d'una forma estranya i fins i tot ridícula, ja que els somnis del protagonista convertits en escenes dels grans mestres europeus semblen més aviat paròdies dignes d'un sketch de Polònia. En una pel·lícula protagonitzada per un home que té por de morir sense arribar a escriure mai com Joyce o Dostoievski i que acaba jugant una partida d'escacs amb la mort d'El setè segell a la platja de Zumaia, els homenatges onírics i en blanc i negre que Allen va fent caure amb compta-gotes al llarg del film són l'agraïment d'un cineasta de 85 anys que vol retre homenatge a aquells mestres que representen tot el contrari del jove director francès, interpretat per Louis Garrel, que triomfa al Festival de Sant Sebastià narrat a la ficció.
Elena Anaya i Wallace Shawn en l'escena de la seva escapada amistosa, que no amorosa, per la costa donostiarra. (The Mediapro Studio)
En definitiva, una defensa del cinema d'autor i de l'alta cultura en general entesa com a bot salvavides en un món on es confon ser culte amb ser pedant. El mateix món en el qual Woody Allen, des de fa ja alguns anys, sembla no trobar la fórmula per impedir que inclús els seus admiradors més acèrrims, els que fins i tot hem llegit de cap a baix la seva autobiografia, sortim del cinema entristits i amb la sensació que estem assistint a les últimes funcions d'un espectacle que ja no dóna per a més. O el que és pitjor: amb la certesa que les pel·lícules d'aquell director que tardor rere tardor tant ens havien fet somiar ara, en canvi, provoquen badalls.