Ricky Gil és una figura essencial en la història del pop i el rock a casa nostra. Cantant i baixista dels seminals Brighton 64, al llarg de les dècades ha militat en una infinitat de bandes deixant un llegat fonogràfic inabastable en quantitat i qualitat: Brigatones, Matamala, Top Models... Una carrera de recorregut llarg que ara amplia acompanyat d'uns altres clàssics, la banda de rock de garatge Biscuit, amb què recentment publicava l'àlbum Artefacte sonors de l'underground català, disc de versions de perles ocultes del cançoner de figures com Maria del Mar Bonet, Sisa, Pau Riba, Gato Pérez, Toti Soler i Ia & Batiste que ara han ampliat amb l'aparició de l'EP Artefactes sonors revisats on reincideixen portant al seu terreny creacions de Pep Laguarda, Ia & Batiste, Melodrama i Sisa. Totes dues obres les presentaran aquest divendres 10 de maig al Teatre del Casinet d’Hostafrancs dins de la programació del festival BarnaSants.
En constant estat de creació, Gil també ha firmat el llibre Qui toca aquesta nit? (Rosa dels Vents, 2024), personal biografia relatada a partir dels concerts més impactants als quals ha assistit al llarg dels anys. I tot això ho fa en el seu temps lliure, perquè el seu dia a dia l'ocupa treballant com a traductor al català i castellà de, entre altres autors, Patrick Radden Keefe, Abdulrazak Gurnah, David Walliams o Eve Fairbanks.
Com va sorgir la idea de fer un disc de versions de gemmes ignotes de l'underground català?
Al local d’assaig, mentre preparàvem el repertori per presentar en directe el disc anterior, Infinites rutes invisibles. Hi vam incorporar la versió de Toti Soler Hi ha gent, i de seguida vam començar a buscar cançons d’aquell marc temporal i geogràfic: la música catalana dels 60 i 70 en el seu vessant més blues-rock o psicodèlic. N’hem gravat algunes que conec i estimo des que era preadolescent, com la de Sisa o la dels Melodrama, però, en canvi, n’hi ha unes altres que no havia escoltat mai abans de començar la investigació.
Quina d’elles us ha sorprès més?
Totes! Potser, per la seva bellesa extrema, Al matí just a trenc d’alba de Pau Riba, Una paüra de Pep Laguarda i Jo em donaria a qui em volgués de Maria del Mar Bonet.
Cenyir-se eternament a un mateix estereotip és molt avorrit i faig el que puc per allunyar-me’n de tant en tant
Riba, Laguarda, Bonet... Alguns dels artistes dels quals us heu apropiat queden, a priori, lluny de les referències habituals d'una icona mod i un grup de garatge.
Cenyir-se eternament a un mateix estereotip és molt avorrit i faig el que puc per allunyar-me’n de tant en tant, sobretot amb el projecte que tinc amb els Biscuit. De tota manera, els mods que conec i aprecio també se senten representats per aquest repertori.
Com ha canviat l'underground català dels 60 ençà?
Als 60 hi havia una gran creativitat, amb gent molt jove que trencava esquemes musicals sense gaires manies. A nosaltres ens va passar una cosa semblant quan vam començar als anys 80. No soc un gran especialista en underground català del 2024, millor que ho preguntis a algun expert, però sí que veig una certa repetició d’esquemes en els grups que teòricament podrien agradar-me. Pel que fa a les noves tendències, crec que ja no tinc edat per jutjar-les ni per criticar-les.
Tant a l'elapé com a l'EP, trobem un ventall de col·laboradors que venen d’escenes i èpoques molt diverses, de Jordi Batiste a Joana Serrat, de Manel Joseph a Namina. Com ha sigut el procés de gravació del disc? La música és un llenguatge transgeneracional?
Sí, ha estat genial treballar amb músics més grans que nosaltres i també amb músics més joves, com la Joana o la Namina. N’aprenc de tots ells i els estaré sempre agraït per haver participat amb tant d’entusiasme.
Als 60 hi havia una gran creativitat, amb gent molt jove que trencava esquemes musicals sense gaires manies
Amb dos LP seguits, la dupla creativa Ricky Gil + Biscuit s'està afermant. Què serà el següent?
Hi ha projectes a la vista que encara trigaran a concretar-se. Ara mateix, el que em ve més de gust és consolidar el repertori de directe i oferir concerts que deixin a tothom content, tant al públic com a nosaltres mateixos. Em sento molt ben acompanyat i vull gaudir d’aquesta sensació.
Seguint amb aquesta hiperactivitat, recentment també has publicat el llibre Qui toca aquesta nit?.
L’editorial em va demanar si tenia alguna idea per escriure un llibre i els vaig dir que no, però que hi pensaria. Llavors, al cap de poc se’m va encendre la llumeta i tots vam tenir clar que podia funcionar.
Anys enrere Nick Hornby va publicar el llibre 31 Songs, que parteix d’una idea similar a la teva: traçar una biografia personal, però en el seu cas a través de les cançons que l’han marcat. Posteriorment, a casa nostra, gent com Lluís Gavaldà o Kiko Amat van publicar llibres semblants. Han estat influència o referència a l’hora d’escriure el teu llibre?
No he llegit el llibre del Nick Hornby ni el del Lluís Gavaldà, però Mil violines de Kiko Amat sí que va ser una referència. En qualsevol cas, l’estructura del llibre, el fet d’anar explicant concerts de forma cronològica, la vaig treure de No hay entradas, un llibre molt recomanable que fa pocs anys va publicar Alfred Crespo sobre les seves experiències com a promotor.
Com vas fer la tria dels concerts de què parles, perquè són tots els que estan, però no estan tots els que són?
Hi havia diversos paràmetres. Alguns els tenia molt clars, sobretot els que vaig veure quan era molt jove: Ramones, Clash, Bob Dylan, Rolling Stones, Chuck Berry, Bo Diddley, etc... Volia combinar noms molt coneguts, artistes mundialment famosos, amb grups pràcticament desconeguts, però que en la meva opinió mereixen el màxim reconeixement. També volia parlar de les sales de Barcelona que han estat importants per a mi i per a la ciutat: Zeleste, Studio 54, Apolo, Sidecar, Palau d’Esports... També era important que hi sortissin concerts que he vist a altres països i ciutats, perquè l’experiència canvia totalment quan et trobes fora del teu entorn. I finalment, volia reflectir una certa varietat estilística, sempre dins dels estils que més m’agraden.
S’acostuma a dir que un escriptor, abans d’escriure ha d’haver llegit molt. Per a un músic és important anar a veure altres grups per enriquir o millorar la seva proposta?
Per a mi és molt important, però crec que no és una cosa que comparteixi tothom. Conec dotzenes de músics als quals no m’he trobat mai en un concert, i també hi ha els que només van a veure els seus amics o la gent de la seva corda. Hi ha molt poca generositat en aquest aspecte, com a mínim a casa nostra.
A quin artista o grup no has aconseguit veure mai en directe?
The Jam és el grup que més m’hauria agradat veure, però es van separar quan jo tenia disset anys sense haver tocat mai a Catalunya i, per tant, em vaig quedar amb les ganes. Després n’hi ha alguns que em vaig perdre miserablement per raons diverses (o bé era massa petit, o bé estava tocant a un altre lloc, o bé simplement vaig decidir quedar-me a casa). Entre aquests podria citar Bob Marley, Housemartins, Rufus Thomas, Nirvana, Booker T. & the MGs, Carl Perkins...
Des que vaig veure en directe Kate Tempest a la sala Apolo res m'ha sorprès
Per què t’agrada tant anar de concert?
No sé per què m’agrada tant. Suposo que el llibre és la resposta a aquesta pregunta. Continuo anant a concerts, però menys que en altres moments de la meva vida. Ara l’experiència és molt diferent, no la gaudeixo tant, ni de bon tros.
Quin ha estat l’últim grup o artista que t’ha sorprès en directe?
Kate Tempest a la sala Apolo, fa un parell d’anys. Des d’aquell dia, res del que he vist m’ha sorprès. La sensació de dejà vu és constant.
El subtítol és Una història de rock en 64 concerts. Més enllà del personal, també ha estat un intent d’això, d’escriure una particular història del rock?
El subtítol, sí, era una manera de dir que aquest llibre no és simplement una successió de cròniques de concerts. És la història del rock, molt subjectiva, a través dels artistes que he tingut la sort de veure en directe.
Perquè, tu que el vas descobrir quan era el so imperant, quin paper creus que juga el rock en la societat actual? Sembla que hagi perdut el seu component més rebel per esdevenir, en alguns casos, un gènere... conservador
És un gènere envellit, això està claríssim. Però el rock sempre serà el que cadascú vulgui que sigui. Per a mi el rock és un concert de The Sadies davant de 100 persones, no el Knockin On Heaven’s Door de Guns’n’Roses sonant per Rock FM.
Més enllà de músic i escriptor, segurament el que t’ocupa més hores del dia és la teva feina com a traductor.
Em guanyo la vida com a traductor i m’agrada molt la meva feina. Hi ha alguns encàrrecs més interessants que altres, però els afronto tots amb la intenció que quedin tan bé com sigui possible.
Quan tradueixes diversos llibres d’un mateix autor, com m’ha passat amb Patrick Radden Keefe o amb David Walliams, els acabes coneixent més bé que quan ets un simple lector. És una sensació especial
Com és la relació d’un traductor amb l’autor que tradueix?
Quan tradueixes diversos llibres d’un mateix autor, com m’ha passat amb Patrick Radden Keefe o amb David Walliams, els acabes coneixent més bé que quan ets un simple lector. És una sensació especial, i suposo que els autors també són conscients que hi ha certes persones en altres països (els editors, els traductors, els correctors) que els coneixen més íntimament, com a escriptors, que ningú altre.
Quin és el llibre amb què has gaudit més traduint-lo?
Qualsevol llibre que parli sobre música és un regal per a mi, i he tingut la sort de traduir-ne uns quants. El llibre Revolución en la mente d’Ian MacDonald, que analitza totes les cançons dels Beatles, n’és un bon exemple. (Per cert, està descatalogat i s’ofereixen petites fortunes per una còpia!). Dit això, és molt més fàcil traduir un bon escriptor que un mal escriptor.