Barcelona, primavera del 826. Fa 1.197 anys. Un grup de magnats del país —descendents dels hispanovisigots exiliats des de la conquesta àrab (717-723) al regne dels francs i que havien acompanyat l’exèrcit de Carlemany en la recuperació del país (754-801)— es revoltaven contra l’administració carolíngia del país. Aquest grup oligàrquic i les seves extenses masses clientelars (majorals, parcers, jornalers, esclaus), liderat per Aissó i participat per la família de Berà (el primer comte carolingi de Barcelona), es van enfrontar a les elits militars palatines (els cabalers de la cort d’Aquisgrà que eren a l’extrem sud de l’imperi a la recerca de fortuna). Aquell conflicte (826-827) va devastar els comtats carolingis catalans, però va tenir una importància cabdal en els esdeveniments futurs, fins al punt que no s’explica la formació de Catalunya sense la revolta d’Aissó.
L’inici de la recuperació
Els magnats d’origen visigot que van combatre amb l’exèrcit de Carlemany en la recuperació de la Narbonense —actual Llenguadoc— i l'extrem nord-oriental de la Tarraconense —actual Catalunya Vella— (757-801) es van implicar en aquella empresa perquè se sustentava sobre una ideologia del retorn (a les velles propietats rurals dels besavis o els rebesavis abandonades amb l’exili) i, per tant, aquell grup de seguida es va presentar com el dels indígenes, clarament diferenciats dels funcionaris civils i militars procedents de la cort carolíngia d’Aquisgrà. Aquesta diferenciació comportava el reconeixement d’uns drets i és clarament manifesta en la documentació coetània que relata la incorporació de les ciutats del territori: Nimes (757), Narbona i Carcassona (759), Elna (774), Urgell, Llívia i Girona (785), i Barcelona (801).
La Catalunya de Carlemany
Però aquells indígenes originaris de l’exili no eren l’únic cos social que ostentava aquesta condició. Els contingents de població autòctona que no s’havien exiliat, i que eren emplaçats, sobretot, als nuclis urbans, també defensaven la seva condició d’indígenes i s’erigien en els veritables guardians de l'ortodòxia litúrgica i jurídica ancestrals, sensiblement diferent de la de la massa originària de la diàspora, que —després de diverses generacions d’exili— estava molt influïda per la cultura franca. I si bé és cert que, en les grans operacions d’aquella empresa (preses de Carcassona, Narbona, Barcelona), les hosts de Carlemany es van veure obligades a pactar amb aquelles comunitats indígenes locals la seva col·laboració en l’expulsió dels àrabs, també ho és que, un cop incorporada la plaça, el poder se’l repartien els conqueridors.
El repartiment del poder
Berà seria el primer comte carolingi de Barcelona (801-820) i l’exemple més paradigmàtic de l’equilibri de poders entre els francs i els descendents de l’exili. Berà era d’origen visigot. Havia nascut, molt probablement, a Tolosa, cap al 775, i era fill d’una família, en part, originària de l’exili, que s’havia emparentat amb la nissaga imperial i havia fet carrera en l’administració carolíngia. Guillem, el pare de Berà, era duc d’Aquitània i comte de Tolosa, dos dels dominis més rics i poblats del regne dels francs. Berà, comte de Barcelona; Rostany, comte de Girona; i Bel·ló, comte de Carcassona i avantpassat de Guifré el Pilós; serien la representació del poder indígena al territori. Una representació que explica, entre altres coses, el grau d’implicació d’aquelles oligarquies indígenes en el procés de recuperació del territori.
El conflicte
Aquella situació de relatiu equilibri (tant els descendents de l’exili com els cabalers francs ambicionaven ocupar la totalitat del poder) es va deteriorar ràpidament a partir de la fracassada operació de conquesta de Tortosa (804). Durant segles, els àrabs havien intensificat el seu domini a la vall de l’Ebre, i l’empresa de Tortosa va resultar d’una dificultat que, fins llavors, no havien trobat mai. L’empresa de Tortosa es va saldar amb un fracàs estrepitós, amb centenars —possiblement milers— de morts i cap recompensa a l’esforç, i aquella malaguanyada operació, que venia precedida d’anteriors decepcions a Saragossa i Roncesvalls (778), va obrir la caixa dels trons. Les oligarquies indígenes, interessades a consolidar el domini sobre el territori guanyat i a restaurar el seu aparell productiu, es posicionaven a favor d’una pau llarga amb els àrabs.
Els cabalers cortesans
Però, en canvi, els cabalers de la cort carolíngia, que havien abandonat Aquisgrà a la recerca d’una carrera militar que els havia de proporcionar patrimoni i prestigi, no estaven disposats a abandonar el seu propòsit aventurer. Segons les fonts documentals, entre el 804 i el 820, l’espiral de tensió es va disparar; però mentre Carlemany va ser al tron, ningú es va atrevir a fer el pas decisiu. Mort l’emperador (814) i durant el regnat del seu fill i successor, Lluís el Pietós, la situació es va complicar terriblement. Van entrar en escena una sèrie de personatges —tant dirigents francs (com Gaucelm, comte de Rosselló) com elements secundaris del món indígena al seu servei (com Sanila, un majoral de Gaucelm)— amb el propòsit d’imposar una cultura de la guerra a satisfacció dels cabalers carolingis desitjosos d’aventures i de botí.
La primera guerra civil catalana
Aquella lluita es va cobrar moltes víctimes pel camí. La més il·lustre seria el comte Berà, falsament acusat de traïció. Berà, apartat del poder i desterrat a la Normandia, va ser rellevat pel franc Rampó (820), nomenat per la cort d’Aquisgrà, però sense cap implicació, fins aleshores, en el conflicte català. Sis anys més tard moria Rampó, i la cort nomenava el franc Bernat (826), germanastre de Berà però sense cap relació amb la branca visigòtica de la família, però representant de la facció més radical del partit bel·licista. Era el quart de volta necessari per a provocar l'explosió definitiva del conflicte. Aissó, un magnat descendent de l’exili, lideraria una revolta, on hi seria part activa la família del deposat Berà, que devastaria els comtats catalans, en un episodi històric que podríem anomenar “La primera guerra civil catalana (826-827)”.
El resultat de la guerra
Aquella guerra (826-827), que va enfrontar dos models de govern més que dues ètnies (el paper del visigot Sanila, que provocaria la caiguda i el descrèdit de Berà, és molt revelador), es va saldar amb la victòria, momentània, del partit bel·licista. Bernat de Septimània va sortir molt reforçat, i només la seva desbocada ambició (després de derrotar la gent d’Aissó sense l’ajut del poder central, es va voler proclamar sobirà independent de la Gòtia) va sepultar el seu poder. L’any 844, després de disset anys de confusió i violència, el rei Carles II (l’any anterior l’imperi carolingi havia estat trossejat entre els nets de Carlemany, i els comtats catalans havien estat per al regne de França) va capturar i decapitar Bernat. En el seu lloc, hi va situar Sunifred, de la família de Bel·ló de Carcassona, originaris de l’exili visigòtic, però lleials a la cort carolíngia.
Sunifred, Guifré i Borrell
L’elecció de Sunifred tenia el propòsit de ser un bàlsam. Sunifred venia per a rellevar el secessionista Bernat; però, també, per a soterrar en l’oblit Aissó, que en el decurs d’aquella guerra civil havia maniobrat per a trencar les relacions polítiques amb Aquisgrà i convertir Barcelona en un estat independent sota la protecció del califat andalusí. Sunifred, fill de Bel·ló i pare de Guifré, va retornar els comtats catalans a l’obediència d’Aquisgrà. Però el seu fill Guifré, nomenat un quart de segle després (870), convertiria el càrrec en hereditari i seria el fundador de la nissaga Bel·lònida, que va governar Catalunya durant més de cinc segles (870-1410). I el seu besnet Borrell II (947-992), recolliria i sumaria la tradició de personatges tan contraposats com Aissó, Bernat i Guifré i es convertiria en el primer comte independent de Barcelona (987).