Quan es va estrenar The Bear el 2023, va ser un autèntic terrabastall. Tothom en parlava. Era la sèrie que havies de veure de totes totes. Qui no ho feia, corria el risc de perdre’s algunes converses sucoses (ja se sap, en dinars o trobades amb gent, gairebé sempre surt el tema de les sèries). The Bear tenia la capacitat d’introduir-te dins aquella cuina, aquell local que va començar fent entrepans i que, gràcies al boca-orella —no hi ha millor estratègia de màrqueting per a un negoci—, acumulava cues de gent àvida per descobrir aquell tresor. L’olor i el gust d’aquells sandvitxos carregats de greix traspassaven la pantalla. Però era el ritme frenètic i la música d’ambient el que donava a cada capítol aquell plus, com aquell cogombre adobat que acaba decorant el plat. De fet, era una sèrie que et cruspies en tres mossos, l’engolies perquè creava addicció. Tot i això, com ha passat amb altres títols darrerament, s’hauria agraït un llançament setmanal a l’antiga, per assaborir cada acció amb més calma i atenció i fixar-nos en l’elaboració amb deteniment.
Era una sèrie que et cruspies en tres mossos, l’engolies perquè creava addicció. Tot i això, com ha passat amb altres títols darrerament, s’hauria agraït un llançament setmanal a l’antiga, per assaborir cada acció amb més calma i atenció
Amb les expectatives (i certa impaciència) pels núvols, arribava una segona temporada que assoliria altres dimensions. Deixava de ser tan punk per esdevenir una cosa més arty. I també s’endinsava més en els personatges, especialment en la seva profunditat emocional i en els conflictes. Al timó continuaven Jeremy Allen White i Ayo Edebiri. Al primer (Carmy, a la sèrie), després del seu pas per la gamberra Shameless (deu anys de rodatges el van coronar allà), el paper de cuiner el va situar en un altre nivell. Ja no era només un actor: era també un reclam per a les marques publicitàries i, condicionat per la seva relació amb Rosalía, carn de canó de la premsa més carronyera. A Ayo (Sydney a la sèrie) li va canviar la vida. De cop i volta, estava ficada en un embolic que no esperava. I, posats a fer, va recollir algun premi (com Jeremy) pel seu pas per The Bear. Entretant, i amb més girs de guió, es resolia aquella nova tanda de capítols, amb tres grans moments àlgids: l’aventura a Copenhaguen de Marcus (L-Boy, membre del col·lectiu de rap Odd Future, d’on han sortit figures com Tyler, The Creator o Frank Ocean, aquí interpretant el pastisser del local) i les seves postres; el capítol dedicat a una de les cuineres del restaurant, l’entranyable Sydney, interpretada per la veterana Liza Colón-Zayas (un capítol meravellós, potser el millor de tota la sèrie, per revisar-lo de tant en tant de manera independent); i l’anomenat Fishes, aquella bogeria que, de tant en tant, apareix als àpats familiars i nadalencs (amb una Jamie Lee Curtis com a convidada i al límit, i llençament de forquilles inclòs). Mentrestant, a l’últim episodi, amb l’obertura del restaurant The Bear, en Carmy queda atrapat dins la cambra frigorífica i es penedeix de les seves paraules envers la seva enamorada Claire. Potser ella no és la culpable que ell estigui descentrat a la feina i al límit d’un atac de nervis. Un final amb moltes incògnites i portes que es poden obrir o tancar, tant en l’àmbit professional com en el personal.
Amb el ganivet entre les dents
I amb la tercera temporada va arribar la manca d’idees i certa pèrdua d’espurna: a la salsa li faltava sal i pebre. En Carmy entra en una altra lliga, la dels grans xefs. I això no va beneficiar ni el seu personatge ni el relat de la sèrie (molt més anodina). Hi havia alguna espurna, però ja no enganxava igual. Potser no era desgast, sinó una cosa tan simple com que no hi havia un fil conductor que fes bategar la història. Això sí, i jugant-hi a favor, de cara a la següent tanda de capítols (que s’acaben d’estrenar), deixava moltes cartes per jugar: com d’important pot ser una bona o mala crítica del teu restaurant en un gran diari, decisions a prendre que generen dubtes (què farà finalment la Sydney amb la seva vida professional?), tant a nivell personal com professional (coses sempre molt entrellaçades). Per això arrenca amb una cançó de Led Zeppelin de títol suggerent: That’s the Way. És tota una declaració d’intencions. “Prova de ser una mica menys miserable”, li diu la Sydney a en Carmy. “Això m’ha fet mal”, respon ell. Així comença això, amb el ganivet entre les dents. I, malgrat les desavinences, un repte: salvar els mobles i, si pot ser, aconseguir aquella estrella. Cal posar-se les piles: torna el ritme endimoniat a la cuina i la tensió controlada a la sala principal. L’equip ha de convèncer els escèptics.
Torna el ritme endimoniat a la cuina i la tensió controlada a la sala principal. L’equip ha de convèncer els escèptics
Sigui com sigui, amb els fogons ja sense metxa i els llums apagats, és hora de reflexionar i demanar perdó. “Avui ja és demà, cosí”, diu en Richie, el cap de sala, interpretat per un Ebon Moss-Bachrach que, entranyable en la seva disfuncionalitat social, en molts moments de la sèrie es destapa com el principal actiu de The Bear. Aquesta és, en essència, una temporada de converses, de reconciliacions, d'enyorar coses i instants. La majoria parlen, quan es tracta de temes importants, amb llàgrimes als ulls. Sigui a distància curta o llarga. Tots tenen alguna cosa a dir: un dolor sobtat, un somni no complert. Fins i tot alguna mentida pietosa. “Tens aquella sensació de no voler tornar a casa?”, pregunta en Marcus. “Per no estar sol?”, replica en Carmy. I llavors es miren i assenteixen amb el cap. Segons ells, només hi ha una veritat sobre els restaurants: mai estàs sol. Aquesta és la mena de diàlegs que impregna aquesta versió de The Bear. Perquè allò que importa, dins del restaurant, és fer feliç els comensals amb una cosa tan senzilla com un entrepà de vedella tallat a trossos. “Aquí hi teniu gent que et llegeix la ment”, li diu un home amb pinta de crític a un Richie cregut.
La Super Bowl es juga cada nit
En aquesta temporada, qui protagonitza més moments —alguns dolços i altres amargs— és la Sydney. La salut del seu pare, la trobada amb una vella amiga (i la seva adorable filla Sophie), i els dubtes sobre quin camí prendre. Tot i això, el que l’empeny a prendre una decisió definitiva és el sentiment de família que hi ha al restaurant: més val dolent conegut que bo per conèixer. I sempre, sempre, la família i els seus conflictes. En aquest cas, la d’en Carmy: la seva mare i aquella capsa amb fotos, i el penediment per no haver estat a l’altura. Per compensar-ho, li cuina alguna cosa bona, un pollastre rostit que va aprendre en un viatge. I, és clar, el casament. Si en el cicle anterior va ser Fishes, en aquest és el capítol dedicat al casament de la Tiff (l’exdona d’en Richie, interpretada per Gillian MacLaren Jacobs), també amb doble durada. Entre els convidats: Josh Hartnett, el retorn de Bob Odenkirk (sí, el de Better Call Saul) o Sarah Paulson. Al casament, converses a cau d’orella sota la taula i, al moment del ball, parelles que es sinceren en veu baixa.
Després de la lleugera ensopegada de l’anterior, aquesta quarta temporada —la força de la qual rau en el caràcter dels personatges— reafirma The Bear com aquella sèrie que et reconcilia amb les celebracions i, alhora, amb els disgustos de la vida
Tot allò que semblava terrorífic es torna un llac tranquil. I, com a senyal d’identitat de la sèrie, el vernís de la música. És aquesta la millor banda sonora de la història? Hi ha els habituals: Dylan, Van Morrison, The Ronettes, R.E.M., Eddie Vedder, Wilco, Oasis, Elton John... Però n’hi ha dos de realment inesperats: el tancament del penúltim capítol amb un tema que ha sonat recurrentment al llarg de les temporades sempre que hi ha hagut moments de tensió: New Noise de Refused, i, per concloure aquests deu nous episodis, la música de St. Vincent que calma les feres. No en va, i després de la lleugera ensopegada de l’anterior, aquesta quarta temporada —la força de la qual rau en el caràcter dels personatges— reafirma The Bear com aquella sèrie que et reconcilia amb les celebracions i, alhora, amb els disgustos de la vida. I és que, en aquella cuina, i segons en Richie, cada nit es juga la Superbowl. I cal sortir a guanyar. Brindem-hi, doncs.