No fa gaire el Joan Maria Pou va demanar-me cinc llibres per recomanar aquest Sant Jordi al No ho sé. No en vam parlar abans, però vaig entendre que havien de ser obres relativament noves. Si es tractés dels cinc llibres que ens han configurat per dins, per dins així en general, hi duria cada abril la Rodoreda, o el meu llibre de família, o el Nou Testament i la secció no l’emetrien ni a Ràdio Estel. 

Per això vaig dur-hi Frankie Addams, la novel·la de Carson McCullers editada fa poc per L’Altra editorial. Com que a la pàgina de crèdits hi deia “1a edició: gener del 2017” em va semblar que podia comptar-la com a novetat. Sí que em va estranyar que el copyright de la traducció fos del 2009, però vaig pensar que el traductor havia demanat diners a alguna institució perquè una editorial s’havia compromès a publicar-la, i que al final li van segrestar uns anys. Ara m’adono que es tracta d’un raonament pallús, pallús en extrem, però en aquell moment no hi vaig caure.

El cas és que no era cap novetat, perquè era la traducció revisada de Frankie Adams que Jordi Martín Lloret havia publicat a Empúries el 2009. Recuperar una obra bona que una altra editorial deixa morir és un encert. L’únic problema és que no ho deia al text, que aquesta obra s’havia publicat abans en català, i que jo la vaig prendre per novetat —per novetat en primícia, per entendre’ns. 

Tota aquesta seqüència és bastant comprensible. Que el Pou fes un especial per Sant Jordi. Que jo entengués que hi havia de dur novetats. I que L’Altra definís aquella traducció d’Empúries com la primera edició de la novel·la. És encara més comprensible si pensem que l’actual editora de L’Altra és l’antiga editora d’Empúries —i que em jugo el nas que va ser ella, qui a 62 havia treballat per publicar McCullers. 

Tenir carnet de la Filmoteca és fantàstic, però llegir coses ben editades als 90 fa queco i pedant

El que m’interessa de l'anècdota és què diu de nosaltres com a comunitat lectora. D’entrada, és obvi: la importància excessiva que donem a les novetats. Anar a l’última potser és la raó d’existir de la moda. Però que també en literatura sigui més important anar a la última que llegir coses que val la pena llegir, és bastant demencial. Resulta que tenir carnet de la Filmoteca és fantàstic, però que llegir coses ben editades als 90 fa queco i pedant. Que una novel·la de Carson McCullers editada al 2009 —una novel·la molt bona, que no es va publicar per cremar-la un Sant Jordi— ja no fos a les llibreries, no té ni cap ni peus. 

També és indicatiu que L’Altra no veiés oportú indicar que es tractava d’una reedició. Suposo que els mitjans no publiciten les reedicions. I això és greu i és absurd. Una reedició ha de ser notícia. Si la reedita la mateixa editorial, perquè fa un esforç per mantenir viu el seu catàleg, que és el motiu pel qual existeix. I si la reedita una altra editorial, encara ho hauria de ser més, perquè assumeix el risc que la primera editorial ja no pren. Això facilita que una obra de valor com Frankie Addams arribi als nous lectors. Entre ells jo, que al 2009, quan la va publicar Empúries, devia estar empollant llistats absurds a la facultat o drogant-me.

Ara no em veig amb cor de solucionar la història de l’home i de la societat en un article breu. Ja comprenc que el que és nou ens estimula més. I que està bé, parlar d’obres recents d’autors que encara respiren, per mantenir activa la indústria, perquè els clàssics també van ser autors vius en algun moment, perquè els morts no signen llibres ni van al programa del Pou o del Grasset, i perquè així ampliem el llistat d’obres que ens configuren. Però els llibres de fons són importants. Les reedicions són importants. I si els mitjans publicitem el que està bé i els lectors comprem el que està bé —una reedició, una novetat, o una nova edició amb la traducció revisada— no ens caldrà fer coses estranyes.