Estrella del vodevil, empresària teatral i directora de cinema Montserrat Casals i Baqué, més coneguda com a Elena Jordi (Cercs, 1882 - Barcelona, 1945), va ser una creadora incontinent, una avançada al seu temps que, com moltes altres dones, ha vist el seu llegat silenciat i marginat per la historiografia durant dècades. Tota una pionera que enguany reivindica l’Acadèmia del Cinema Català. Jordi va dirigir, produir i també protagonitzar una pel·lícula perduda, Thais (1917-1918), i va esdevenir així la primera directora de cinema d'Espanya, avançant-se uns anys a la valenciana Helena Cortesina (que va dirigir Flor de España el 1921).
Per triplicat
L’Acadèmia ha impulsat tres accions que permetran visibilitzar el valor d'Elena Jordi. La primera és la creació d'un itinerari virtual disponible al web de l’Acadèmia a partir del 13 de desembre i escrit per Josep Cunill, el seu biògraf, que recupera espais de la ciutat de Barcelona vinculats a la seva carrera: de l’estanc a la Boqueria a les productores Studio Films i Hispano Films, passant pel Gran Teatro Español, actual sala Barts, i altres indrets que recorden l’efervescència cultural de la capital catalana, que va tenir Elena Jordi com una de les seves indiscutibles protagonistes i promotores.
La segona és la creació d'un Fons Elena Jordi al repositori digital de la Filmoteca de Catalunya, format per 56 fotografies, articles i documents, la majoria aportats per Josep Cunill, que ha fet donació de la seva col·lecció particular.
En tercer lloc, l’Acadèmia ha demanat a la Regidoria de Memòria Democràtica de l'Ajuntament de Barcelona la correcció de la placa ubicada a la plaça del Poblenou que porta el seu nom, la Plaça Montserrat Casals, per incorporar “directora de cinema” a la seva descripció, atès que ara només és identificada com a artista i empresària.
Aquestes tres accions seran presentades aquest dilluns per la presidenta de l’Acadèmia, Judith Colell, acompanyada d’Anna Fors, cap de documentació de la Filmoteca de Catalunya; Rosa Serra, cap de l'Àmbit de Recerques del Berguedà, i Josep Cunill, biògraf d’Elena Jordi. Després de les seves intervencions tindrà lloc la taula rodona 'Elena Jordi i les pioneres del cinema', que comptarà amb la cineasta Rosa Vergés, la crítica Eulàlia Iglesias i la investigadora Francina Ribes, moderades per la periodista Montse Virgili.
Montserrat Casals i Baqué 'Elena Jordi' en una foto d'època
Estanquera, actriu, directora
La seva família, originària de Cercs, va obrir el 1906 un estanc al carrer de la Boqueria, punt de trobada de periodistes, intel·lectuals, dramaturgs i bohemis, on ella i la seva germana, la també actriu Tina Casals Baqué, amenitzaven animades tertúlies amb les seves actuacions. I d’estanquera a actriu en la temporada 1908-1909, primer amb el Teatre Íntim d'Adrià Gual, on coincidiria amb la jove Margarida Xirgu com a primera actriu, i després al Teatre Principal. A la seva etapa de vodevils francesos conqueriria un èxit extraordinari, però seria La dona nua, de Henry Bataille, l’obra que la catapultaria a la fama. Aclamada pel públic com a estrella indiscutible del vodevil, Jordi faria un pas realment heroic en aquella època: formar una companyia pròpia, la Companyia Catalana de Vodevil Elena Jordi. Seria el 1914 i al Teatre Espanyol, i representaria obres populars i títols inèdits al país -atrevint-se en diverses ocasions a fer-los en català- que gaudirien de gran èxit, i amb els quals la incombustible emprenedora volia prestigiar el gènere.
De la mà de Studio Films i al costat de la seva germana Tina Jordi, Elena Jordi va entrar al món del cinema el 1916, debutant com a actriu a la pel·lícula La loca del monasterio (1916), i més tard amb la Hispano Films faria el salt a la producció i la direcció amb la pel·lícula Thais (1917-1918), de la qual no se'n conserva cap còpia, però sí diverses referències en ressenyes i entrevistes publicades a la premsa de l’època. La cinta portava al cine l'òpera homònima de Massenet, adaptació de la novel·la d'Anatole France.
El mateix any, Elena Jordi adquiriria un gran solar que havia projectat com la "catedral barcelonina del vodevil" i seu de la seva companyia, un somni freqüent de les grans actrius de l’època, que algunes van realitzar a París i a Londres. Ubicat a Via Laietana, que, amb l'enderroc de les antigues muralles de Barcelona era un eix en plena expansió, es va veure definitivament frustrat per dificultats econòmiques i repetides vagues de la construcció. Finalment, la sala s'inauguraria el 1923 com a cinema amb el nom de Pathé Palace, rebatejat el 1940 com a Palau del Cinema. Jordi actuaria per darrera vegada a Barcelona el 1929 al Teatre Goya, amb l’obra La prisionera, i després desapareixeria del món artístic i social fins a la seva mort, el 1945.