El 2014 vaig anar un mes al Marroc per qüestions que no vénen al cas i vaig estar vivint en una zona rural a prop d'Al Hoceima amb alguns europeus més i un nadiu amazigh aficionat a la fotografia i a la música. A la casa on ens allotjàvem hi havia un parell de guitarres, alguns instruments de percussió, i alguna flauta, que jo recordi. A partir de compartir temps plegats amb els instruments, algunes de les reflexions sobre la música i la seva relació amb la comunitat i identitat que més m’obsessionen, es van fer molt presents. Jo havia publicat el meu primer disc pocs dies abans d’emprendre el viatge i diria que, just el dia abans d’agafar l’avió, vaig sonar a la ràdio per primera vegada i de manera totalment inesperada. Va ser al Cabaret Elèctric d’iCat que presentava la Montse Virgili. Així que vaig anar al nord del Sàhara amb l’ego moderadament enllustradet, però al Marroc em vaig adonar que les meves qualitats com a músic, molt subjectes al context, allà no servien de gaire.
Colonització cultural
Jo, en primer lloc, sóc compositor i pianista-teclista. Allà podia agafar una guitarra, però tot i que la puc rascar no és el meu instrument. També em puc defensar dignament amb els instruments de percussió. Però les meves qualitats rítmiques en el context d’una jam improvisada al bell mig de la vall de Riftvan van resultar ser, per dir-ho finament, més aviat modestes. I quan parlo d’una jam al Marroc, no em refereixo al concepte institucionalitzat i habitual de jam session; sinó a un concepte més pur i atàvic, que és el de treure els instruments i simplement tocar, esborrant la frontera entre músics i no-músics, doncs tothom hi participava i les funcions s’anaven intercanviant.
La majoria de músics que llegeixin aquest article hauran fet això mil vegades en el seu local d’assaig (fent jazz, o funky o psicodèlia) però sempre en un context de *músics* i partint d’un llenguatge forà: això és, quasi sempre, anglosaxó. Diguem-ho clar: la majoria dels nostres referents són americans o britànics, de la mateixa manera que per la generació dels nostres pares eren sovint francesos. I el debat sobre per què és així és complex i fins i tot enrevessat. Té molt a veure amb la dictadura franquista, és clar, i amb la colonització cultural mundial estatunidenca, aquella que fa que vas a Varsòvia i al carrer hi veus un grup de joves fent breakdance, i al taxi que et duu a Estocolm hi pots escoltar Dire Straits, que també sonen al bar de Sant Hilari Sacalm on has anat a treure’t el mal gust de boca de l’esmorzar continental i plastificat de l’hotel on has hagut de dormir aquesta nit perquè el viatge en moto que vas emprendre el matí anterior contenia diversos errors de càlcul.
L'home de la flauta
Tornant al Marroc, als catalans que érem a la casa ens feia molta gràcia l’home de la ‘flauta’, un dels parroquians habituals de les farres nocturnes i que improvisava unes melodies bastant curioses. Però és important destacar també que durant aquestes vetllades l’ego no tenia cap mena d'importància: excepte en el cas del nostre estimat hoste, que sí que tenia un cert ego artístic… i era l’únic dels locals allà presents que tenia una afició i bagatge per la música occidental. Tocava tothom i improvisaven tots alhora, que és molt diferent que una jam on-es-fa-ronda-de-solos sobre estàndards americans. Mentre era allà em moria d’enveja per diversos motius alhora que el meu-ego-de-músic-independent-que-acabava-de-sonar-a-iCat es fonia lentament.
La cura d’humilitat (una constant vital) estava sent llegendària. I que consti que escric tot això sense cap mena d’afectació antropològica ni cap condescendència europea-occidental mal entesa, ans al contrari. Jo sóc d’on sóc, tinc els referents que tinc i gaudeixo de les coses que gaudeixo. Però això sovint vol dir, paradoxalment, que no tinc clar d’on vinc, que no sé massa quin és el meu flow, que desconec si aquestes qualitats tenen a veure amb un fet cultural o genètic, i que no sé si no sé si la nostra música d’arrel m’és desconeguda perquè s’ha vist arraconada o perquè no és tan bona o està tan ben envernissada com tota aquella que sona arreu i a tota hora i que ens arriba de la West Coast, o de Philadelphia o de Londres o fins i tot, cada cop amb més freqüència, dels laboratoris secrets (?) on milers de músics esclaus componen música de reiki (?) o música-sanadora-basada-en-ones-theta-o-alpha que ens posem per fugir d’una realitat que sovint esdevé insondable (o insuportable). Namasté