Barcelona, 13 de setembre de 1923, fa 102 anys, el capità general Primo de Rivera iniciava un cop d’estat que culminaria dos dies després a Madrid. La premsa de l’època revela que aquell pronunciament, que va arrencar a les palpentes, s’acabaria imposant gràcies als importants suports que va recollir pel camí. Des del rei Alfons XIII, que el va abraçar entusiàsticament, fins a les organitzacions patronals basques i catalanes, passant per les jerarquies militars i les classes extractives madrilenyes. Sempre s’ha dit que el suport inicial de la Lliga Regionalista de Catalunya a Primo de Rivera va ser la tomba política del seu líder Cambó. Però realment va ser així? O Cambó ja estava políticament carbonitzat? I si és així, quan es va carbonitzar i per quin o quins motius?
Quin era el paisatge polític català quan Primo de Rivera perpetra el cop d’estat?
Quan el capità general Primo de Rivera posa fi a mig segle de règim constitucional (1874-1923), Catalunya venia d’un gran desengany. La proposta d'estatut de 1919, objectiu polític principal de la Mancomunitat i del partit que la governava —la Lliga— i un projecte de gran envergadura perquè havia de restaurar l’autogovern liquidat a sang i foc el 1714, s’havia quedat en la fase de tramitació parlamentària. Durant aquesta fase de tramitació (gener, 1919), els diputats catalans a les Corts de Madrid —els de la Lliga i els de la resta de partits catalanistes que defensaven el text estatutari— havien estat objecte d’insults i agressions físiques, perpetrats en seu parlamentària!!! I Cambó, decebut i enutjat, havia retirat el projecte, no sense abans proclamar la històrica cita “Monarquia?, República?..., Catalunya!!!”.
Quin era el paisatge social català quan Primo de Rivera perpetra el cop d’estat?
Al mateix temps, els carrers de Barcelona s’estaven convertint en un escenari de violència extrema. Des de l’inici de la crisi econòmica —que arribaria amb la fi de la I Guerra Mundial (1918)—, la conflictivitat social havia dibuixat una extraordinària escalada. Poc després, la vaga de La Canadenca (febrer-març, 1919), que tensionaria enormement la societat i l’economia catalanes, però que culminaria amb el triomf de la històrica reivindicació obrera de la jornada de les vuit hores, només havia estat el tret de sortida. Tot seguit, vindrien els anys de plom del pistolerisme (1919-1923), l’enfrontament armat entre les faccions més radicals del proletariat i de la patronal, amb víctimes il·lustres com l’assassinat del líder sindical Salvador Seguí, el Noi del Sucre.
La Lliga va donar suport al cop d’estat de Primo de Rivera?
Primo de Rivera proclamaria que el seu propòsit era acabar amb la xacra del pistolerisme. No obstant això, la Lliga Regionalista, com a partit polític representatiu de les elits burgeses del país, no va donar suport al cop d’estat. Ara bé, alguns dels seus membres més destacats ho van fer a títol particular. I la prova més evident la tenim en les amargues paraules de Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, quan abandona el seu càrrec i s’autoexilia (desembre, 1923). El president reconeixeria que havien estat uns ingenus fiant el futur de Catalunya a un nacionalista espanyol com Primo de Rivera i a una recepta típicament militar com el cop d’estat. Cambó, que quan es produeix el cop d’estat era fora del país, no hi va donar un suport personal immediat, però sí que hi acabaria col·laborant.
La col·laboració de Cambó amb la dictadura va ser la seva tomba política?
Els líders de partits de tradició democràtica que van col·laborar amb la dictadura (com Besteiro i Largo Caballero, del PSOE, que van ser ministres del govern de Primo de Rivera), van pagar un elevat preu polític i electoral. En els primers comicis posteriors a la dictadura (les municipals de 1931), Indalecio Prieto —el nou valor en alça del PSOE en aquell moment— va haver de salvar un partit dividit per la deriva estratègica socialista durant l’etapa dictatorial. I la Lliga, liderada per Ventosa i Calvell (Cambó era recuperant-se d’un càncer), va patir un daltabaix monumental i va perdre la seva condició de força política hegemònica a Catalunya —que ostentava des del 1907— en benefici de l’ERC de Macià i de Companys. Tot i això, la resposta a la pregunta de l’enunciat és no.
Llavors, en quin moment Cambó comença a escriure la seva fi política?
La retirada del projecte d’estatut de 1919 va representar una sobirana derrota per Catalunya i la històrica cita de Cambó (“Monarquia?, República?..., Catalunya!!!”) no va pal·liar un sentiment de decepció que una part important de la societat catalana va començar a projectar cap al líder de la Lliga. Encara no s’havia produït la vaga de La Canadenca. I el fenomen del pistolerisme era en una fase molt iniciàtica. Per tant, no hi havia motiu d’alarma que justifiqués aquella retirada. Només les elits industrials del país, amoïnades per la propaganda anticatalana, que a propòsit del projecte estatutari havia inundat els mercats espanyols, la van entendre i li van donar suport. La gran majoria de l’electorat de la Lliga, no. Cambó havia començat a escriure la seva fi política.
La deriva de Cambó que confirma la seva fi política
Però el que resultaria decisiu serien els passos que Cambó faria a continuació. El líder de la Lliga, que ja havia estat ministre de Foment en l’executiu del liberal Romanones —amic personal i soci comercial del rei Alfons XIII (març – novembre, 1918)—, va acceptar —novament, i inexplicablement, després de la retirada de l’estatut i de la derrota que representava per Catalunya— un càrrec ministerial a Madrid. Aquest cop com a titular de la cartera d’Hisenda del govern del conservador Antoni Maura. I si en la seva primera experiència (Foment) havia passat pel ministeri sense pena ni glòria, en la segona (Hisenda), la seva gestió va estar exclusivament enfocada a defensar els interessos econòmics de les elits industrials catalanes i les seves aliances sociocomercials amb les classes extractives madrilenyes (agost del 1921 – març del 1922).
La fi política de Cambó
La fi política de Cambó es va escriure a Madrid, com la d’altres polítics catalanistes contemporanis. I la de la Lliga es pot ben dir que també. Una part important de les bases del partit no va entendre la posició de Cambó i de la Lliga com a puntal parlamentari per a un govern anticatalà, que no revertia cap benefici per a Catalunya (s’havia ajornat sine die la recuperació de la tramitació de l’estatut). Cambó i la Lliga van pagar caríssima aquesta “renúncia”. El 5 de juny de 1922 —tres mesos després de la caiguda del govern Maura (amb Cambó com a ministre)— un grup majoritari de les joventuts de la Lliga —liderats per personalitats emergents com Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili o Carrasco i Formiguera— abandonava el partit per a crear Acció Catalana. S’havia escrit la fi de Cambó i la de la Lliga.
