Barcelona, 10 de març de 988. Fa 1.037 anys. Feia nou mesos i escaig que havia mort el rei Lluís V, el darrer monarca de la nissaga carolíngia (21 de maig de 987). I en feia set i escaig que havia estat coronat Hug Capet, el primer rei de la nova dinastia capeta. El comte Borrell de Barcelona no havia anat a Aquisgrà (capital del Regne carolingi de França) a renovar el pacte de vassallatge (el reconeixement de l’autoritat) al nou rei. I aquest fet, que escenificava el trencament de la vinculació política entre aquell poder comtal perifèric i subordinat i el poder central representat per la monarquia, es considera l’inici del camí en solitari dels comtats catalans.
No obstant això, aquell llunyà 10 de març de 988, el comte Borrell encara signaria un document que iniciava el redactat amb la fórmula protocol·lària “Ego Borello, gratia Dei, hibereo duci atque marchiso” (Jo Borrell, per la gràcia de Déu, duc i marquès d’Ibèria, o del país dels antics ibers, és a dir, de la marca de Gòtia). En un escenari, probablement de tensió manifesta i de respiració sostinguda, Borrell encara signava amb els càrrecs carolingis (comte de Barcelona i marquès de Gòtia). I la seva cancelleria encara redactava en llatí. Però aquest llatí administratiu era la llengua vehicular de Borrell i dels seus cancellers? I era la llengua d’aquella societat?
El primer esment d’una llengua pròpia
L’any 812 (quasi dos segles abans), la cancelleria de l’emperador Carlemany havia dictat l’obligació d’oficiar la litúrgia cristiana en la llengua vernacla de cada territori. En els territoris romànics, com el cas de la marca de Gòtia, “In rusticam romanam lingüam” (en la llengua llatina vulgar o popular). Aquell edicte no era una mesura de protecció a la diversitat lingüística de l’Imperi (tot i que Carlemany se sentia especialment orgullós de ser l’emperador d’aquell trencaclosques), sinó que s’emmarcava en l’estratègia política de divulgació, de forma entenedora i a través dels temples parroquials dispersos arreu de l’Imperi, del discurs que articulava aquella ideologia de poder.
Què ens revela l’edicte de Carlemany?
L’edicte de Carlemany revela que, a principis del segle IX, l’Imperi carolingi, i més concretament la part de tradició cultural romana, era un trencaclosques de llengües. El llatí inicial, inoculat durant la llarga etapa de dominació romana (segles III aC a V dC), havia evolucionat de forma singular en cada una de les antigues províncies romanes. De tal forma que quan Carlemany va signar l’edicte (812), el llatí popular (o vulgar) de l’antiga província romana Bèlgica (Nèustria carolíngia) no era el mateix que el de les antigues províncies romanes Narbonense i Tarraconense (Gòtia carolíngia) o el de l’antiga província romana Nòrica (Friül carolingi).
Com havia evolucionat el llatí vulgar de la marca de Gòtia?
A l’evolució singular i particular que, imposada pel decurs del temps, coneixeria cada una d’aquestes modalitats locals, s’hi havien de sumar les circumstàncies històriques pròpies de cada un d’aquests territoris. La marca de Gòtia era el resultat final d’un procés històric iniciat amb la invasió àrab de la península Ibèrica i la desaparició de l’estat visigòtic hispànic (711-723), seguit d’un colossal exili de les societats indígenes de la Tarraconense i de la Narbonense al Regne dels francs (723-754/801) i culminat amb el retorn d’aquesta massa de repatriats, si més no dels seus descendents, que arribaven encreuats amb la cultura i la genètica del país d’acollida.
Amb quins altres llatins vulgars s’aproximava o es distanciava?
De tal forma que el llatí vulgar que es parlaria a la Gòtia durant l’etapa iniciàtica de recuperació del territori (Nimes, 754 – Barcelona, 801) seria similar al de Provença o al d’Aquitània, però, en canvi, seria substancialment diferent del llatí vulgar de la marca de Friül o del sistema que es desenvoluparia al ducat de la Normandia a partir de l’establiment dels homes del viking Rol·ló i del seu encreuament amb les dones autòctones (segles X i XI). I no cal dir, les notables diferències entre el llatí vulgar de la marca de Gòtia i els llatins vulgars mossaràbics (minories cristianes d'al-Àndalus) que sobreviurien fins al segle XI (invasions almoràvit i almohade).
Quina llengua parlava Borrell?
Borrell parlava una llengua que ja era un català primigeni, diferent de la resta de sistemes lingüístics territorials del Regne de França (l’Imperi carolingi havia estat fragmentat el 843). Molt probablement, Borrell es podia entendre amb Guillem III Tallaferro, comte de Tolosa, o amb Guillem IV Braç de Ferro, duc d’Aquitània, sense necessitat de recórrer al llatí acadèmic (la koiné de l’època). Però, en canvi, i també molt probablement, ja no es podia entendre amb Ricard I Sense Por, duc de Normandia, o amb el mateix rei, bé fos Lluís V o Hug Capet, sense recórrer al llatí culte. I encara menys es podia entendre amb els mossàrabs peninsulars que llanguien sota dominació àrab.