Honolulu, capital del Regne independent de Hawaii, primavera de 1820. Fa 206 anys. Un grup de missioners protestants procedents de la costa nord-est dels Estats Units (Nova Anglaterra) desembarcava i iniciava la tasca d’evangelització d’aquella societat. Aquesta missió, promoguda per l’American Board of Commisioners For Foreign Missions (Junta Americana de Comissionats per a Missions a l’Estranger), no seria l'única iniciativa evangelitzadora (vint anys després, el 1840, religiosos francesos intentarien la introducció del catolicisme). Però, en canvi, sí que seria la més efectiva. A diferència del fracàs catòlic —que culminaria amb una operació militar de càstig de la Marina francesa—, en tan sols un any, els missioners nord-americans aconseguirien atraure a la seva confessió la part més rica i influent d’aquella societat nativa.
Què era, exactament, Hawaii quan van arribar els predicadors nord-americans?
Poc abans del desembarcament dels predicadors nord-americans, el cabdill Kamehameha I havia unificat políticament l’arxipèlag (fins llavors format per petits regnes insulars), s’havia coronat rei —emulant els monarques europeus de l’Europa il·lustrada— i havia inaugurat el règim monàrquic hawaià (1810). En aquest procés polític i militar, Kamehameha i el nucli de poder que l’envoltava s’havien inspirat en la monarquia britànica. Des que, un quart de segle abans (1778), el navegant anglès James Cook —que buscava el mític pas del Nord-oest (entre Alaska i Sibèria)— havia visitat les costes de Hawaii, la finestra del Regne de Kamehameha al món havia estat a través de l’Imperi britànic. La monarquia hawaiana no era un protectorat britànic, però sí que havia desenvolupat una aliança comercial i política molt estreta amb Londres.
Qui eren aquells evangelitzadors nord-americans que van tenir tant d'èxit en la seva missió?
La Foreign Missions era una plataforma creada —molt reveladorament— poc després de la independència dels Estats Units (1780) i que agrupava diverses confessions protestants que havien fet fortuna durant l’etapa colonial (segles XVII i XVIII). Però no tot eren flors i violes. L’organització estava dividida entre el sector tradicionalista del Segon Gran Despertar, liderat pel reverend Samuel Worcester, pastor de la comunitat puritana del Tabernacle de Salem (el poble que, un segle i mig abans, havia conegut els famosos judicis a les bruixes), i el sector renovador, dirigit pel reverend Jeremiah Evarts. Tot i això, tots dos defensaven la integració d’indis natius i esclaus negres a la nova societat nord-americana a través de la religió, i aquesta ideologia inclusiva explicaria l’èxit de la seva missió amb la societat nativa de les illes hawaianes.
Hawaii, entre les pretensions expansionistes britàniques i franceses
A mitjan segle XIX, Gran Bretanya i França —primera i segona potència mundial del moment— dirimien les seves diferències, també, a l’oceà Pacífic. Els britànics havien posat els peus a Austràlia i a Nova Zelanda i els francesos a les illes de la Polinèsia. En aquell nou teatre d’operacions, Hawaii, escala indispensable entre el continent nord-americà i el quadrant marítim que es disputaven britànics i francesos, adquiriria un gran valor estratègic. Els britànics —que veien els hawaians “festejar” amb evangelistes i comerciants nord-americans— van ocupar militarment Honolulu i van deposar Kamehameha III (1843). Aquella acció es resoldria amb la restauració de l’aliança anglo-hawaiana i de l’Estat hawaià, però desencadenaria una idèntica reacció francesa (1849), que es traduiria únicament en el saqueig i destrucció de Honolulu.
Els nord-americans es van asseure a esperar el seu moment
A mitjan segle XIX, la Marina nord-americana no tenia la capacitat de resposta que podien tenir l'Armada britànica o francesa. No l’adquiriria fins a la Guerra Civil nord-americana (1861-1865), amb l’impuls de l’almirall David Ferragut (fill del menorquí Jordi Ferragut, heroi de la independència dels Estats Units), i no la posaria de manifest fins a la Guerra de Cuba, contra Espanya (1898). Per tant, la situació insular de Hawaii no convidava els nord-americans a una intervenció militar. I el que va decidir el president nord-americà, el general Zachary Taylor —popularment “old rough and ready” ('vell aspre i llest'), del tradicionalista i efímer Partit Whig—, seria asseure’s a esperar el seu moment mentre resolien la guerra contra Mèxic —en aquell escenari bèl·lic eren militarment superiors— i culminaven l’ocupació de l'Oest americà.
El “protectorat” nord-americà
Els continus conflictes franco-britànics al Pacífic i les ocupacions de 1843 i 1849 havien fabricat una silenciosa i efectiva inèrcia del poder hawaià a favor dels interessos de Washington. L’agressiva prepotència i el violent xantatge que havien mostrat britànics i francesos contrastava amb la cordialitat dels missioners nord-americans (l’única referència que el poder hawaià tenia dels Estats Units). I, el 1875, el rei Kalakaua I de Hawaii i el president dels Estats Units, el general Ulysses S. Grant —del Partit Republicà i heroi de la Guerra Civil—, signaven el Tractat de Reciprocitat, que concedia als nord-americans el monopoli del comerç de les illes amb l’exterior. Els Estats Units ja havien superat el seu conflicte civil (1861-1865), la seva Marina de guerra ja s’havia dimensionat i ja podien respondre a les armades britànica i francesa.
La fi de l’etapa de la cordialitat i dels somriures
El president Grant va signar aquell tractat amb el rei Kalakaua (1875) mentre, probablement, es fumava mig rient la carta que li havia enviat Roque Barcia (1874), oferint incorporar el Cantó de Cartagena a la Unió. Cartagena no era Hawaii; ni la Mediterrània era el Pacífic. La geopolítica de Washington ja havia constatat que l’eix de la centralitat del món es desplaçava lentament cap a l’Extrem Orient, i, tan sols dotze anys després (1887), completaria la seva estratègia. Amb el control no tan sols del comerç exterior, sinó també de l’aparell productiu de l’illa (corporacions nord-americanes que havien adquirit grans quantitats de terreny i havien introduït massivament els conreu de la canya de sucre i de l’arròs), donaven per finalitzada l’etapa dels somriures i ensenyaven els ullals ocults sota aquella aparença de cordialitat.
L’annexió
Els conreus de canya de sucre i d’arròs no tan sols van modificar el paisatge agrari de les illes, sinó que també van impulsar una dramàtica transformació demogràfica. Les corporacions nord-americanes van importar professionals qualificats —anglosaxons procedents de Nova York— i una gran quantitat de mà d’obra barata asiàtica —de l’Extrem Orient— i afroamericana —del sud dels Estats Units— que provocaria la minorització de la població nativa i l’esclat de grans tensions. Washington ja tenia el que volia: un escenari convuls que convidava a la intervenció militar. I amb el pretext que el règim monàrquic hawaià era incapaç de garantir l’ordre social i els interessos de les empreses nord-americanes, és a dir, el Tractat de Reciprocitat, va envair les illes i va liquidar la independència hawaiana (1893).