Tarragona, 18 de setembre de 1751. Fa 273 anys. L’obrador de cera (de fabricació d’espelmes i de ciris) de les voltes de la Merceria —fundat el 1631— inaugurava la part de la fàbrica que s’havia destinat a botiga. El model botiga, com a espai manllevat a l’obrador i destinat exclusivament a exposició i venda, arribava de fora com una bufada d’aire fresc; i la Casa Corderet, amb els seus aparadors, els seus taulells i les seves prestatgeries nous de trinca, es convertia en un dels primers comerços moderns de la ciutat i del país. Actualment, la Cereria Casa Corderet és la botiga més antiga de Catalunya, oberta ininterrompudament i radicada al mateix indret que la va veure néixer. I una de les tres deganes d’Europa. Però, per què les cereries, i més concretament Casa Corderet, van ser les pioneres d’aquest fenomen?
Què era el model botiga?
Durant l’Antiguitat i l’edat mitjana, el model botiga, com el coneixem contemporàniament, no existia. Sí que és cert que hi havia alguns negocis que destinaven un espai a la comercialització del producte que fabricaven o que intermediaven. Per exemple, les tavernes de l’època romano-visigòtica o medieval eren, generalment, una extensió del celler de vi, que es dotava de mobiliari per al consum “in situ” del seu producte. Però no diferenciaven els espais de producció i emmagatzematge dels de venda o consum. Com tampoc els diferenciaven la major part de les activitats fabrils i comercials antigues i medievals. No ho feien, per exemple, els obradors dels paraires, que transformaven la llana i el lli en peces de roba per a confeccionar vestits; o els dels espardenyers i dels sabaters; que fabricaven calçat a mida.
La venda ambulant
Els venedors ambulants serien l’arrel més remota de la botiga moderna. A l’Antiguitat i a l’edat mitjana, molts articles d’alimentació eren comercialitzats pels productors a través de punts de venda efímers situats en l’espai públic. Els pagesos eren els que comercialitzaven la verdura, l’oli, els ous i el bestiar petit (gallines, conills). I els pescadors eren els que comercialitzaven el peix menut (la sardina, el verat, el seitó). A Tarragona, als extrems de les Voltes de la Merceria (el carrer on va néixer la Casa Corderet) hi havia les places de les Cols i de l’Oli. En canvi, la comercialització del pa anava per un altre camí. Fins a la definitiva liquidació del règim feudal (segle XVIII), cada família havia de comprar la seva mesura de farina, pastar-la i portar-la a coure al forn del baró o del municipi; i, naturalment, pagar per aquest “servei”.
Com sorgeix el model botiga?
El model botiga està directament relacionat amb l’eclosió del comerç marítim atlàntic (segles XVI i XVII). A França, a Anglaterra i als Països Baixos, l’empresa colonial va generar una nova classe mercantil amb un poder adquisitiu extraordinari. I els obradors de les grans ciutats de l’Atlàntic europeu van conèixer una evolució formidable, impulsada pels nous hàbits de consum d’aquestes noves classes riques. Els productes de luxe ja no es volien vendre en llardosos obradors o en sòrdids magatzems. I en aquell context històric dominat pel ressorgiment del teatre clàssic (d’inspiració grega i romana), aquell procés evolutiu conduiria a la creació d’una caixa escènica (la botiga) que havia de representar l’acte de vendre i de comprar com una gran tragèdia grega (o una divertida comèdia), però sempre amb un final èpic.
Com arriba el model botiga a Catalunya?
En canvi, l’empresa colonial hispànica havia estat un fracàs absolut. Els països de la corona castellanolleonesa, no tan sols no s’havien beneficiat de l’entrada massiva de metalls americans, sinó que havien conegut una inflació brutal de preus que, sumat a la derrota de la Revolució dels Comuneros, havia provocat la ruïna dels seus centres mercantils (Medina del Campo, Burgos, Sevilla). No seria fins a l’establiment de comerciants catalans i bascos a les colònies hispàniques, a partir de 1750, que es produiria un retorn de la inversió que col·locaria Catalunya i el País Basc al llindar de la revolució industrial. Per tant, el model botiga, que, concretament a Catalunya, apareix a finals del XVII (molt abans de la colonització comercial catalana de la segona meitat del XVIII), és, clarament, d’origen anglès, neerlandès i francès.
Quins són els primers negocis que creen un espai exclusivament de venda?
Queda clar que el model botiga està, també, directament relacionat amb els productes de luxe. Diversos estudis del teixit comercial de Tarragona durant la centúria del 1700 confirmen l’eix botiga-luxe. Aquests estudis revelen, per exemple, que Casa Corderet va tenir el primer aparador de Tarragona, però no va ser el primer obrador de la ciutat a implantar el model botiga. La precedia la desapareguda Casa Petit, un fideuer i semoler establert al carrer Major a finals del XVII, que el 1720 abandonava la seva activitat tradicional i constituïa una companyia comercial amb un candeler de cera per fabricar articles destinats a l’exportació. I la precedia la també desapareguda Casa Llima, un venedor de productes tèxtils de luxe, situat a les Voltes de la Merceria, que el 1726 va traspassar el negoci al sastre Pere Joan Roca.
Què ens explica tot això?
En primer lloc, aquest cens comercial ens indica que fideuers, sastres i cerers eren “l’aristocràcia” comercial urbana del segle XVIII. Els fideus (i els macarrons i els galets; que es fabricaven amb farina de blat) eren un producte de luxe que, a les taules de les classes humils, només apareixien per Nadal o per la Festa Major. I, en segon lloc, ens diu que aquest procés de creixement i de consolidació del model botiga també es va viure a Catalunya. El fet que les desaparegudes Casa Petit i Casa Llima-Roca (que es van anticipar a Casa Corderet) no instal·lessin aparadors, i, en canvi, el cerer fos pioner a la ciutat (en l’actualitat són els més antics de Catalunya i els tercers més antics d’Europa) en la incorporació d’aquest element tan important pel model botiga, ens confirma que el model botiga, també el van fer gran els nostres botiguers.
Per què la cera era un producte de luxe?
Fins a l’electrificació dels pobles i de les ciutats (finals del segle XIX i principis del segle XX), les classes humils sempre es van enllumenar amb oli. En canvi, la il·luminació amb cera era habitual als temples religiosos i als palaus de les classes privilegiades. Casa Corderet havia estat el proveïdor oficial de cera (avui diríem d’energia elèctrica) de l’Arquebisbat. Durant la segona meitat del segle XVIII i bona part del segle XIX, el palau de l’arquebisbe i la catedral i els temples sufraganis es van il·luminar amb cera de la Casa Corderet. I la Casa Consistorial i els palauets casalots de les oligarquies locals (els pagesos propietaris de grans vinyes i els fabricants d’aiguardents destinats a l’exportació) i que vivien una etapa de gran progressió econòmica, durant diverses generacions també es van enllumenar amb la cera del botiguer Corderet.