Saragossa, 12 de novembre del 1591. Fa 435 anys. Un cos de 12.000 Tercios de Castella, comandats pel capità general Alonso de Vargas, entraven a Saragossa i posaven fi a la rebel·lió anomenada Alteracions de l’Aragó. Un conflicte polític i jurídic entre les institucions d’autogovern aragoneses i el poder central de la monarquia hispànica, que culminaria amb aquella acció de força. Només vuit dies més tard, el 20 de novembre del 1591, el rei hispànic Felip II ordenava la decapitació de Juan de Lanuza, el Justícia d’Aragó, una institució cabdal a l’entramat polític aragonès, recollida i establerta als Furs de l’Aragó, les constitucions que havien regulat la vida política i jurídica del regne aragonès pràcticament des de la seva fundació (segle XII). Però, en aquell moment és quan l'Aragó comença a no ser l'Aragó?
Què era el Justícia de l’Aragó i què va representar la decapitació de Lanuza?
La decapitació de Lanuza no implicaria la desaparició de la figura i de la institució, però sí que quedarien molt limitades. I això, per a la societat aragonesa, representaria un cop duríssim, perquè el Justícia havia estat una figura reconeguda per tothom com el mediador en els conflictes polítics (inicialment, entre el rei i la noblesa i, posteriorment, entre tots els corpus socials del regne). I també se l’havia reconegut com el representant del poder reial a les Corts aragoneses en absència del monarca. Per tant, el Justícia era una figura i una institució cabdals en l’entramat polític aragonès: era la veu del poder reial (absent de l’Aragó des de la unió dinàstica amb Barcelona, 1150) instituïda —per llei— en la persona d’un natural del país (això era importantíssim), i era també la representació de la sobirania i la independència jurídica de l’Aragó.
La decapitació del Justícia: el principi de la fi
L’ocupació hispànica de Saragossa i la decapitació de Lanuza eren la culminació d’un llarg conflicte, que es remuntava a la coronació de l’autoritari i integrista Felip II i el canvi de paradigma centralista de la cancelleria hispànica (1556), que s’havia precipitat amb la crisi provocada per Antonio Pérez del Hierro (1591), el polèmic primer ministre, que, acusat d’ordir un assassinat, havia escapat a l'Aragó i s’havia emparat en la justícia independent aragonesa. Pérez faria bona la idea que enaltia aquesta independència: “no vendran por nuestras riquezas, lo harán por nuestras llibertades”, que, no obstant això, no evitaria la reacció de Felip II i el principi del desballestament de l’edifici polític i jurídic aragonès. Una demolició que culminaria un segle més tard amb un altre Felip, el cinquè de Castella i primer Borbó hispànic (1707).
La substitució de la llengua aragonesa
L’inici de la demolició de l’edifici polític aragonès tindria un gran impacte en aquella societat. Però només era una fita que marcava l’inici de la desnaturalització de l’Aragó, entesa des del punt de vista identitari. Simultàniament (finals del segle XVI i segle XVII), apareix un altre fenomen, també de gran importància: la substitució de la llengua aragonesa per la castellana. En aquest punt, certa historiografia ha volgut situar l’inici d’aquest fenomen amb anterioritat —l’entronització de la nissaga castellana Trastàmara al tron catalanoaragonès (1412). Però això és molt qüestionable, perquè una família i el seu seguici, que podien representar unes dues-centes persones, que es van establir a Barcelona i que visitaven Saragossa un cop l’any; per molt poder i prestigi que tinguessin, difícilment podien provocar una substitució lingüística d’aquella dimensió.
La reculada de la llengua aragonesa
I la prova més evident d’això és que entre el 1412 (coronació de Ferran de Trastàmara) i el 1591 (Alteracions de l’Aragó), la llengua aragonesa només va recular —i no podem assegurar si va ser realment minoritzada— a Saragossa, Tarassona, Calataiud i Daroca, places totalment orientades, excepte la capital, cap al potentíssim eix econòmic ramader castellanoaragonès. D’altra banda, sí que és cert que entre el 1571 i e l1591 es va produir una progressiva substitució lingüística a Terol i Albarrrasí; però també ho és que vint anys abans de la decapitació de Lanuza, el poder central hispànic —amb la inestimable col·laboració de la Inquisició!!!— ja havia mostrat els ullals en aquella zona. Terol i Albarrasí també eren places orientades a l’eix econòmic ramader castellanoaragonès. Però no deixa de ser una curiosa i sospitosa coincidència.
La guerra de Successió
Poc després que Catalunya i el País Valencià es posicionessin a favor de la causa Habsburg (1705) a la guerra de Successió hispànica (1701-1715), l'Aragó va fer el mateix. I va córrer la mateixa sort. El 1707, les tropes borbòniques ocuparien el país i Felip V imposaria la Nova Planta. L’edifici constitucional aragonès seria, literalment, arrasat, i l'Aragó perdria la categoria d’estat foral (amb una relació bilateral pròpia amb el poder central hispànic) i seria reduïda a la condició de simple província castellana. De la nova Espanya borbònica i castellana. Un mapa polític d’Espanya del 1850 (dos segles i mig després de les Alteracions i un segle i mig després de la derogació dels Furs) situa l'Aragó en el marc dels territoris reveladorament considerats “España incorporada o asimilada”, en contraposició als territoris castellans, que són anomenats “España uniforme o puramente constitucional”.
Pignatelli, Aranda i Ricla
L’erosió (1591) i posterior destrucció (1707) de l’estat foral aragonès precipitarien la desnaturalització del país. No caldria una escola castellana i adoctrinadora. Entre el 1707 (ocupació borbònica) i finals del segle XIX (universalització del sistema d’instrucció pública), la llengua aragonesa —l’únic element d’identitat que restava després de la destrucció del Fur— va desaparèixer, substituïda pel castellà, de les zones més poblades del país (les valls dels rius Ebre, Jalón i Gállego). En aquesta monumental reculada, hi van jugar un paper decisiu les noves elits del país sorgides de la derrota foral. Pretesos il·lustrats, com Pignatelli, Aranda o Ricla, construirien i predicarien el relat elitista que considerava la llengua aragonesa —l'únic element d’identitat aragonès que restava— com un sistema propi de persones assilvestrades.
On són els Furs? On és l’aragonès?
L'Aragó va recuperar part del seu autogovern el 1982. Però el seu estatut, com el de Catalunya o el del País Valencià, és, comparativament a l’edifici constitucional aragonès medieval i modern, un acudit de mal gust. I l’altre element identitari —la llengua aragonesa— sobreviu com pot, reclosa en les valls altes del Pirineu, no tan sols sense cap voluntat política de restaurar-ne l'antic paper protagonista (va ser la llengua majoritària de la societat aragonesa i va ser la llengua de la cancelleria reial que havien de conèixer els sobirans de la Corona catalanoaragonesa), sinó que fins i tot ha de suportar la descoratjadora hostilitat d’una part de l’actual societat aragonesa. I la pregunta és: com s’entén la identitat aragonesa actual quan et conformes amb un autogovern de fireta i quan renuncies a recuperar la llengua pròpia?
Peces de l’engranatge del règim borbònic espanyol
Només s’explica com la conseqüència final del procés de desnaturalització de l’Aragó (erosió i destrucció dels Furs > diglòssia i substitució lingüística), que, com a resultat, presenta una classe dirigent mediocre i insubstancial. Sense projecte perquè Aragó torni a ser el de “no vendran por nuestras riquezas, però si por nuestras llibertades”. Una classe dirigent que vol governar l'Aragó per impedir la independència de Catalunya. Perquè no tenen valor per a contradir el poder que governa el règim borbònic espanyol (al sol o a l’ombra) i explicar que la independència de Catalunya i d’Euskal Herria seria una gran oportunitat que situaria l'Aragó en una posició de gran valor estratègic i econòmic. Perquè són, senzillament, peces de l’engranatge del règim borbònic espanyol i no li arribarien als genolls al Justicia Lanuza.