Washington, 18 d’agost del 1812. Fa 214 anys. El govern dels Estats Units, presidit per James Madison (del Partit Republicà, llavors format, bàsicament, pels veterans de la Guerra de la Independència), declarava la guerra a la Gran Bretanya, l’antiga metròpoli colonial dels nord-americans. Europa estava immersa en les anomenades guerres napoleòniques (1804-1814/15) i la Gran Bretanya havia concentrat tots els seus esforços als camps de batalla del Vell Continent, motiu pel qual el gabinet del president James Madison i del vicepresident George Clinton —ambdós pares de la pàtria— hauria considerat que era el moment oportú per conquerir i annexionar les colònies que els britànics conservaven a Nord-amèrica: l’Alt Canadà i el Quebec.
La guerra angloamericana
Aquell conflicte va ser anomenat guerra angloamericana (1812-1815) i, tot i que va tenir com a resultat un empat (ni el govern de Washington aconseguiria eixamplar les seves fronteres cap al nord, ni el de Londres assoliria aturar la vocació expansiva —l’amenaça expansiva, podríem dir— dels seus antics colons), tindria un gran impacte i un enorme significat per a la societat nord-americana de l’època. Aquella guerra era el primer conflicte armat de caràcter internacional que lliurava els Estats Units des de la seva Guerra de la Independència (1775-1783), i el conjunt de la seva classe política (tant els republicans com els demòcrates) ho presentarien com el naixement de l’esperit d’unitat nacional.
Per què naixement de l’esperit d’unitat nacional?
Durant la Guerra de la Independència (1775-1783), els pares de la pàtria i el conjunt de la societat de les Tretze Colònies havien estat immersos en un debat entre els dos models d’arquitectura política que es proposaven: el confederal (els futurs estats de la Unió es reconeixien la categoria de subjecte polític i, lliurement i unilateralment, podien decidir la incorporació o l’abandonament del projecte) i el federal (el compromís perpetu al projecte que s’escenificava amb la cessió d’una part de la sobirania de cada un dels futurs estats a un poder central, que coordinaria i governaria la Unió). Aquest debat es perllongaria fins a la promulgació de la Constitució (1787), considerada la fita que marca el veritable naixement dels Estats Units.
Una guerra per a cohesionar la societat nord-americana
Però, passat un quart de segle llarg (inicis del segle XIX), el sentiment identitari d’aquelles societats no s’havia unificat. Els habitants de Nova York, o de Massachusetts o de Virgínia, per citar-ne tres exemples, no s’identificaven amb la Unió (amb la República dels Estats Units), sinó amb el seu estat, que el contemplaven com la seva veritable pàtria: l’evolució històrica (política, econòmica, jurídica, cultural, confessional i territorial) de l’antiga colònia. I els dirigents de la Unió —sobretot els anomenats pares de la pàtria—, lluny de contemplar-ho com una fortalesa, ho veurien com una amenaça que delatava una hipotètica feblesa de la República i, sobretot, que limitava la seva projecció territorial.
El primer pas per convertir els Estats Units en una potència
La fabricació de guerres —la fabricació d’un enemic extern que amenaça la supervivència de la nació i la llibertat de la seva comunitat nacional— ha estat un instrument que els poders han utilitzat, de forma recurrent i en el decurs de la història, per a cohesionar les societats. En temps de crisi, quan una societat posa en qüestió el poder establert o el model d’arquitectura de l’estat, o en temps d’esperança, en el procés de construcció d’un nou estat. El Destí Manifest, que explica que els nord-americans són la nació escollida per Déu per expandir la civilització i la llibertat arreu del continent, encara no havia estat formulat (1844). Per tant, la guerra angloamericana seria un primer pas en el camí per a convertir els Estats Units en una potència: la cohesió de la seva societat.
Per què el personatge Uncle Sam?
El Congrés va declarar la guerra esquivant la disposició de la Constitució que prohibia reclutar milícies per combatre fora de les fronteres dels Estats Units. I això, més enllà de l’estratègia, obligava el govern a cercar, promoure i divulgar complicitats; és a dir, iniciatives particulars sorgides de la societat civil que s’alineessin amb la seva política. En aquest context, apareix el personatge Uncle Sam, que representaria la reunió del govern i de la societat al voltant d’una mateixa idea. Més endavant —durant la I Guerra Mundial (1917)—, el publicista James Montgomery crearia la seva imatge i la representaria com un home amb cabells i barba blancs, que revelen l’experiència de la maduresa, i amb un gest enèrgic que projecta una gran determinació.
Però quin és l’origen del personatge Uncle Sam?
Segons la tradició, el personatge —no la imatge, creada posteriorment— es correspon amb un particular, anomenat Samuel Wilson —de Troy (estat de Nova York)—, que va ser proveïdor de l’exèrcit dels Estats Units a la guerra angloamericana (1812-1815). Segons la mateixa tradició, Wilson va estibar un carregament en direcció al front de guerra, format per paquets (segons la tradició, racions de carn), que va etiquetar amb les inicials U.S., acrònim de United States. Però la tradició fa aparèixer en aquell escenari un soldat de la mítica Milícia de Nova York —la que, reveladorament, tenia un sentiment d’identitat pròpia més marcat— que diria que aquelles inicials, en realitat, volien dir Uncle Sam (de Samuel Wilson). S’havia fabricat un mite.