L'acte de lliurament del 50è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Quim Monzó, ha omplert el Palau de la Música, en un homenatge sentit al que és, sens dubte, un dels valors més internacionals de les lletres catalanes. Monzó, un home discret, però extremadament popular, ha estat rebut pel públic, dempeus, amb crits de "Llibertat, llibertat, llibertat". L'acte ha comptat amb la presència del president de la Generalitat, Quim Torra, i del president del Parlament, Roger Torrent. El lliurament del premi s'ha tancat, també, amb el cant d'Els Segadors i amb crits de "Visca Catalunya lliure!",, "Independència" i "Presos polítics, llibertat".

Sense Cuixart

L'acte ha comptat amb moltes absències: la dels presos i la dels exiliats. Entre elles, una especialment dolorosa: la del president d'Òmnium Cultural, l'entitat que dóna el premi: Jordi Cuixart, pres a Soto del Real. Cuixart ha hagut de presentar l'acte mitjançant una carta, feta des de la presó, que s'ha emés per àudio, en què el president d'Òmnium ha resaltat el valor de Monzó com a exportador de la cultura catalana. I ha fet seva la frase de Pompeu Fabra: "Cal no oblidar mai, ni la tasca, ni l'esperança". Cuixart ha recordat que "Òmnium va néixer per salvar els mots", i en aquest context de regressió de les llibertats, cal que es dediqui a "salvar els drets", i ha apuntat el valor revolucionari dels intel·lectuals. Cuixart, justament, ha volgut acabar el seu discurs amb una cita del poema The True Prison, de Ken Saro Wiwa, un escriptor ogoni executat per l'Estat nigerià després d'un judici injust.

Vitamines per a moments difícils

Davant l'absència de Cuixart, ha correspost lliurar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Marcel Mauri, vicepresident d'Òmnium Cultural, qui ha destacat que per primera vegada en 50 anys, no és el president de l'entitat qui lliura el guardó. A desgrat de tot, ha destacat que mantenir la convocatòria és el millor homenatge que es pot fer als presos i als exiliats i ha volgut dedicar l'acte als familiars dels presos i dels exiliats, alguns dels quals eren presents al Palau. Mauri ha destacat que la cultura i l'educació són les eines que serveixen per combatre l'opressió i que Òmnium, que fa aquesta tasca des dels seus orígens, no hi renunciarà. Mauri ha definit el Premi d'Honor com "una brúixola moral del país", i  ha assegurat que en aquests moments difícils ha de fer de far. Mauri ha demanat que en aquests moments cal fer un país més inclusiu que mai. "No renunciarem a compartir amb tothom la República Catalana", ha afirmat el vicepresident d'Òmnium, qui ha afirmat que "el fet migratori és l'ADN de la nostra identitat". I ha definit Catalunya com "el país que mai s'arronsa", "el país de l'1 d'octubre". I ha finalitzat el parlament apuntant que "en temps tan difícils" ens "cal més Monzó que mai", perquè "la seva literatura són vitamines".

D'adolescent escrivia perquè odiava el món que m'envoltava

Els inicis d'un escriptor

Monzó ha volgut, en el seu discurs d'acceptació del premi, recordar els seus inicis com a escriptor. Ha recorregut, com era d'esperar, a l'ironia, i ha explicat que no es va formar "a l'Ateneu Barcelonès", sinó amb els quatre llibres que tenia a casa seva. Després d'apurar la petita biblioteca del seu pare, va passar-se al Bibliobús, i a les parades de llibre vell del Mercat de Sant Antoni, i fins i tot ha reconegut que en alguna ocasió havia robat algun llibre. Per al jove Monzó, la literatura va ser la seva salvació. Essent com era "un noi de pis", "poc sociable", es dedicava a "llegir qualsevol cosa". I de la lectura, de forma tot natural, va passar a l'escriptura: "D'adolescent escrivia perquè odiava el món que m'envoltava", ha reconegut. De fet, ha confessat que escriure potser el va salvar d'un suïcidi en què pensava contínuament, i que va inspirar el seu primer conte (que girava en torn a un suïcidi frustrat, de to irònic). Amb humor, ha reconegut que en algun moment també va escriure poesia, però que un dia "afortunadament", va decidir cremar-la tota.

Bibliobusos que salven

Quim Monzó ha recordat que va començar a llegir gràcies a un bibliobús, i aquest bibliobús, per a ell, li va garantir la salvació. I, de la seva experiència personal, ha passat a una paradoxa: un bibliobús de la Generalitat republicana va fer el seu darrer viatge, el gener de 1939, conduint Mercè Rodoreda, Armand Obiols i altres escriptors a l'exili. Monzó ha vist en això una metàfora "del que ha patit i està patint aquest país". Ha conclòs el seu discurs tot afirmant que els temps de repressió estan retornant, i que tem "Que en algun dia no gaire llunyà no haguem d'agafar un bibliobús per fugir de la injustícia".

A la fama pels contes

Monzó (Barcelona, 1952) va iniciar-se al món de la literatura a través del periodisme, a la dècada dels 70, en què fins i tot va exercir com a corresponsal de guerra. El 1976 ja va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb la seva primera novel·la, L'údol del griso al caire de les clavegueres. Però el més excepcional és que el seu reconeixement popular va començar amb la publicació de diversos reculls de contes, com Uf, va dir ell o Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, tot i que la narrativa curta no acostuma a tenir gaire èxit de públic.Monzó va decidir mantenir-se fidel a una editorial mitjana, conduïda per un editor singular, Jaume Vallcorba Plana: Quaderns Crema. A més dels seus contes, ha publicat les novel·les Benzina La magnitud de la tragèdia. D'una forma més discreta, va treballar com a traductor, essent l'autor d'algunes de les grans traduccions de clàssics moderns, com Truman Capote o Roald Dahl a la llengua catalana. Però fastiguejat davant l'increment de la pirateria, va decidir deixar de publicar ficció i dedicar-se tan sols al periodisme. A desgrat d'això continua essent considerat tot un referent intel·lectual al país.

El mestre de les formes curtes

Manel Ollé ha fet una glossa de la figura de Monzó, i ha destacat el seu sentit de l'humor, però alhora, la seva capacitat lingüística, especialment en el conte. Apunta que aquesta és la clau del plaer literari que provoca la prosa de Monzó en els lectors. Jordi Basté i Mònica Terribas han volgut recordar el pas de Monzó per la ràdio i per la televisió, i la seva capacitat de dir les coses pel seu nom, a programes com el Persones Humanes, i han destacat el nivell d'exigència professional que tenia l'escriptor. Basté afirma que, tot i que poca gent ho sap, Monzó és algú amb una fortíssima capacitat d'improvisació. Per la seva banda, els traductors de Monzó han destacat que no només és un mestre del llenguatge, sinó que la seva humanitat i la seva ironia són tan grans com el seu domini de la llengua. La ironia ha estat un dels elements bàsics, justament, de l'espectacle que ha acompanyat l'acte de concessió, amb diverses actuacions, entre d'altres una de l'Albert Pla.

Un guardó dels grans

El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, concedit per Òmnium Cultural des del 1969, té una dotació de 20.000 euros i va ser creat, en ple franquisme, per destacar alguna persona "que per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans". La seva importància, més que en la dotació, rau en la mateixa història del premi. Entre els guardonats hi figuren alguns dels grans noms de la literatura catalana: Pere Quart, Joan Fuster, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Jaume Cabré... A més de la dotació econòmica, el guardonat rep una escultura dissenyada per Ernest Altés, amb un còdol d'algun riu dels Països Catalans insertat. En aquest cas, Altés ha anat a buscar un còdol a la platja de la Barceloneta, on se situava l'antiga illa de Maians, que dóna nom a una de les obres de Monzó.