Hi ha aquell moment tan bo de l’entrevista d'A fondo de l'Espriu en què explica que la fonètica de la teva llengua no es pot esborrar, diu que ell potser podria esforçar-se a parlar un castellà que semblés menys abrupte, però que llavors hauria de fer les eles vibràtils i posar la boca en forma de cul de gallina. Ho diu a poc a poc, seriós, pensant bé cada paraula que pronuncia amb un notable accent català. A banda de per aquest moment, és una entrevista que val la pena de veure.
Les eles velars, les neutres i les esses sonores
He pensat en l’Espriu cada vegada que algú m’ha dit que se’m nota l’accent català quan parlo castellà. Les eles velars, les neutres, les esses sonores. Deu ser el súmmum del derrotisme i l’autoflagel·lació que la teva llengua vagi desapareixent lentament i que a sobre et sentis dir que amb l’altra se’t nota l’accent. Ens han fet creure que és menys correcte, poc formal, menys apte en segons quins contextos. No tinguis accent, millor si no se’t nota tant: desaprovació oratòria per no llimar prou bé els sons no originaris de les Castelles.
Deu ser el súmmum del derrotisme i l’autoflagel·lació que la teva llengua vagi desapareixent lentament i que a sobre et sentis dir que amb l’altra se’t nota l’accent
Tenir accent no vol dir no parlar bé, això potser no cal ni dir-ho. Vol dir parlar una llengua amb una pronunciació influenciada per una altra llengua o una altra varietat dialectal. Punt. Però sembla que el castellà diferent del que es parla vora la capital del regne sigui menys apta. És a dir, sembla que parli millor el castellà si puc amagar l’accent català (aquestes característiques subjacents de la llengua oral) encara que tingui una sintaxi perfecta i un vocabulari envejable. Com si no pogués ser símbol de riquesa, en comptes de motiu de vergonya. Té a veure amb aquesta idea de superioritat de la llengua estàndard, una llengua fins a cert punt artificial, recordem-ho, que també explica que en català durant temps s’hagi arraconat les varietats dialectals als mitjans de comunicació, per exemple.
En català, durant temps també s’ha arraconat les varietats dialectals als mitjans de comunicació
L’accent és un element més de la prosòdia, que se centra en l’estudi de la parla, de l’expressió oral. Potser quan aneu de viatge jugueu a identificar quin idioma parlen els turistes encara que no els entengueu de cap paraula. Per la cadència, pels sons més o menys familiars, alguns dels quals ens costaria d’aprendre a produir. Recordo que una professora de lingüística aplicada ens deia que el so uvular tan típic del francès (aquelles erres vibrants) és molt difícil de fer quan no ets francès perquè no existeix en el catàleg de sons de la teva primera llengua adquirida. I ara ja no sé si provar això del cul que deia l’Espriu o forçar encara més les eles. Per reivindicar-me. Perquè em diguin “se te nota bastante”. I si molesta a algú, “es su problema, tú”. I aquesta “a” que soni ben neutra.