Washington, 21 de desembre del 1816. Fa 209 anys. Hotel Davis. El pastor presbiterià Robert Finley fundava l'American Colonitzation Society (Societat Americana de Colonització), amb l’objectiu posat en la creació d’una colònia a l’Àfrica que havia d’acollir els exesclaus negres alliberats que vivien en territori nord-americà. Aquell projecte, inspirat en el Comitè de Socors dels Pobres Negres de Londres —fundat poc abans (1786) per l’aristòcrata britànica Georgiana Cavendish—, tindria el suport del govern i de les organitzacions confessionals abolicionistes. Però, realment, el projecte de Finley era un projecte filantròpic que pretenia la felicitat dels negres lliures nord-americans? O al darrere hi havia un objectiu polític ocult?
Cavendish i els Pobres Negres de Londres
Per a esbrinar la motivació que impulsa els projectes de Cavendish —a Londres— i Finley —a Washington—, ens cal conèixer, mínimament, el perfil d’aquests personatges. Georgiana Cavendish (Northamptonshire,1757) —avantpassada de la contemporània Diana de Gal·les— va ser una rica i frívola salonniere que adquiriria una gran celebritat per les seves aventures amoroses, polítiques i financeres. Va ser, també, una persona molt ben relacionada amb el poder britànic de la seva època (finals del segle XVIII). Però mai no va formar part dels grups confessionals abolicionistes que, a l’Anglaterra de l’època, eren molt embrionaris i es movien, encara, entre els segments més humils i més contestataris de la classista societat britànica.
Finley i els Colonitzadors Negres Americans
En canvi, Finley era un producte d’aquesta ideologia abolicionista que es projectava des de certs grups confessionals. Nascut el 1772 a Princeton (en aquell moment, encara, colònia britànica de Nova Jersey) i criat en una família de comerciants escocesos establerts a les Tretze Colònies, cursaria la carrera eclesiàstica i esdevindria cap religiós d’una comunitat presbiteriana de Carolina. Els presbiterians de l’època es diferenciaven per la seva rigorosa interpretació de la Bíblia, que, entre altres coses, criticava l’existència de l’esclavitud. Però, en canvi, la investigació historiogràfica afirma que Finley sempre es mouria en entorns elitistes i esclavistes que feien la seva particular i interessada interpretació de la doctrina presbiteriana.
Què s’amagava darrere del projecte de Finley?
El veritable propòsit de l’American Colonization Society i del govern nord-americà presidit pel "pare de la pàtria" James Madison, que hi va donar ple suport, era desplaçar la població negra nord-americana fora dels Estats Units. Però no tota, sinó únicament aquella part que havia aconseguit la llibertat. De la població esclava negra —la de les plantacions de l’elit de la feligresia de Finley— ni se’n parla. I això, segons la historiografia nord-americana contemporània, s’explica a causa d’un fenomen molt concret: el fort creixement demogràfic de la massa de negres lliberts, que, en tres dècades, s’havia multiplicat per cinc (de 60.000, l’endemà de la independència —1787—, a 300.000, la vigília de la presentació de l’ACS de Finley —1816—).
Per què es volia expatriar els negres lliures nord-americans?
Molt abans de l’esclat de la guerra de Secessió nord-americana (1861) i de l’abolició de l’esclavitud als Estats Units (1863), ja existia una pràctica de manumissió que es donava des de finals del segle XVIII i que consistia en l’emancipació de l’esclau, promoguda, voluntàriament, pel patró. És l’origen de la massa de negres lliberts que, a principis del segle XIX, era present —bàsicament— als estats del nord. Però aquesta mateixa cultura de manumissió —inspirada en el missatge de les esglésies reformistes— no havia superat la ideologia que durant els segles anteriors havia justificat el fenomen de l’esclavitud. Persistia la idea que els negres —lliberts o esclaus— eren éssers inferiors que no tenien recursos intel·lectuals per a formar part de la societat blanca.
Zephaniah Kingley
Un dels exemples més paradigmàtics d’aquesta cultura “Frankenstein” seria el cas de Zephaniah Kingsley. Nascut a Anglaterra (1765) i establert als Estats Units (1803), Kingsley faria una fortuna amb el tràfic d’esclaus. I sempre se’n sentiria orgullós i defensaria l'honorabilitat d’aquesta activitat. Invertiria en la compra i explotació de plantacions de cotó i de masses d’esclaus i, segons la investigació historiogràfica, "Kingsley només tindria una esposa: Anna Majigeen Ndiaye, que havia nascut com a princesa africana de la tribu Wòlof —del Senegal—, un poble que comprava i venia esclaus i saquejava altres tribus". Evidentment, Anna era una víctima del mateix sistema que havia enriquit els seus (els d’origen i els d’adopció).
La por a una Amèrica negra
La investigació historiogràfica nord-americana revela que el cas de Kingsley seria més habitual del que ens podem imaginar. Fins al punt que, a principis del segle XIX, alguns estats nord-americans van modificar la llei per tal que els fills d’un blanc i una negra —esclava o lliberta— guanyessin la llibertat i el dret a heretar. Aquesta seria una altra causa que explicaria el gran creixement demogràfic del grup dels negres lliberts (en aquell context socioideològic, els mulats també eren considerats negres). Però, sobretot, explicaria l’aparició d’una idea apocalíptica: el progressiu "enfosquiment" del paisatge ètnic nord-americà i la sospita que aquest nou grup podria esdevenir la quinta columna d’una hipotètica revolució esclava.
El projecte Libèria
Amb tots aquests elements, l’American Colonization Society de Finley passa a l’acció i, amb la inestimable col·laboració del govern dels Estats Units, crea una colònia al litoral del golf de Guinea, sobre un espai geogràfic que, en aquell moment, no estava sota control de cap potència occidental. Aquella colònia seria batejada com a Libèria, un nom que volia ser un homenatge a la llibertat i, de retruc, un estímul per a impulsar l’emigració negra nord-americana cap a l’Àfrica. L’American Colonization Society, sempre amb la inestimable col·laboració dels governs nord-americans, hi va crear les primeres infraestructures (emplaçament poblacional, aparell productiu i xarxa educativa per a formar els primers líders d’aquella comunitat).
Els pioners del projecte Finley
Els pioners d’aquell projecte es van convertir en l’elit política, econòmica i cultural d’una nova societat, formada per la diàspora afroamericana i els indígenes del territori. Passades tres dècades, el 26 de juliol del 1847, Libèria proclamava la seva independència. Seria la primera república de l’Àfrica moderna i, juntament amb el regne d’Etiòpia, l’únic territori africà que escaparia al posterior repartiment colonial de Berlín (1885). Però els colons afroamericans mai no van tenir una bona relació amb els indígenes. Els separaven els seus respectius corpus culturals: els afroamericans s’identificaven més amb la cultura europea que havien rebut durant l’esclavitud (segles XVI a XIX) que no pas amb la de llurs ancestres africans llunyans.
El fracàs del projecte Finley
Després de l’entrada en vigor de la Llei d’Abolició de l’Esclavitud, que s’aplicaria arreu del territori nord-americà un cop conclosa la guerra de Secessió (1865) i que implicaria la llibertat d’uns tres milions de persones de raça negra, el projecte de l’American Colonization Society —un altre cop amb el suport de l’administració governamental— intensificaria la seva acció. Però el veritable objectiu d’aquell projecte no es compliria. Segons la historiografia nord-americana, entre 1816 i 1900, només van emigrar a Libèria unes 30.000 persones, que representaven, tan sols, l’1% de la població negra nord-americana. L’American Colonization Society continuaria activa fins al 1956, però el veritable objectiu del projecte se saldaria amb un fracàs rotund.