València, any 1471. Fa 555 anys. El professor i escriptor Joan Roís de Corella documenta per primer cop l’existència de la “mona de Pasqua”. Roís de Corella detalla que és un pastís que, tradicionalment, els padrins regalen als fillols per la diada festiva del Dilluns de Pasqua. Però, per què a València cap-i-casal i al País Valencià i, per extensió, als països de llengua catalana, és festiu del Dilluns de Pasqua? Per què durant aquesta diada festiva els padrins regalen la “mona” als fillols? Ens regalem la “mona de Pasqua” des que es va instituir la festa del Dilluns de Pasqua? O ja ho fèiem abans i és una tradició pagana que l’Església va situar sobre aquesta diada cristiana? Per què a aquest pastís, li diem “mona”? Què simbolitza la “mona de Pasqua”?
L’arrel remota: Carlemany
Inicialment, els dies de Sant Esteve (l’endemà de Nadal) i del Dilluns de Pasqua (l’endemà del Diumenge de Resurrecció) no formaven part del calendari festiu cristià. Però, l’any 789 — fa més de dotze segles— la cancelleria de l’emperador Carlemany promulgava l’Admonitio generalis, una capitular legislativa que marcaria l’inici de la Renovatio Carolingia, la reforma educativa, eclesiàstica i artística més important de l’Europa medieval. Carlemany, que havia establert una sòlida aliança amb l’Església, desplegava una estratègia consistent en què tots els temples parroquials dels seus dominis —a través de les homilies dels rectors— esdevinguessin difusors de la ideologia del poder imperial carolingi. Tot i l’èxit inicial d’aquella operació, Carlemany no ho va fiar tot a aquesta estratègia.
Per què als Països Catalans fem festa el Dilluns de Pasqua?
La cancelleria carolíngia va estimular les trobades familiars, d’aquelles famílies extenses formades per dotzenes d’individus, que era el model imperant a l’època, i va promoure la seva concentració en dues dates clau del calendari cristià: Nadal i Setmana Santa. L’objectiu era que el missatge que es difonia a les parròquies —la ideologia del poder imperial— es reafirmés als aplecs familiars. Aquests aplecs requerien desplaçaments, en moltes ocasions, llargs i feixucs, i, per aquest motiu, es va instituir el caràcter festiu dels dies de Sant Esteve i del Dilluns de Pasqua, com les jornades destinades al retorn a casa. Catalunya, país de fàbrica carolíngia, no tan sols va abraçar aquesta tradició sinó que, posteriorment, la va projectar als territoris d’expansió: Illes Balears i País Valencià.
Des de quan els padrins regalen “mones” de Pasqua als fillols?
Aquesta tradició ja està datada a finals del segle XIV, tot i que el primer esment documental que tenim és del segle XV. Segons el “Costumari Català” (1952), de Joan Amades —figura eminent de l’antropologia i l’etnografia catalanes—, aquelles primeres “mones” eren uns cocs elaborats amb massa de pa i en forma de tortell, i es guarnien amb uns ous durs que es posaven al damunt, tants com anys tenia el fillol que rebia aquell pastís. Amades, revela, també, que aquesta tradició tenia un origen que remunta a l’antiguitat, a l’època nord-ibèrica (segles V aC — I aC), i que, posteriorment, amb l’evangelització d’aquestes societats (segles III — VIII), l’Església hauria instal·lat aquesta tradició sobre el Dilluns de Pasqua. Però, per què, concretament, sobre el Dilluns de Pasqua?
Què simbolitza la “mona” de Pasqua?
Aquesta tradició simbolitza la renovació de la vida. Els ous representen la reproducció, i el pa, l’aliment. I aquelles societats antigues ho escenificaven amb l’inici de l’any natural, la primavera, que simbolitzava la renovació del cicle vital. Però, en aquell escenari antic, els actors principals d’aquesta tradició ja eren el padrí i el fillol? Doncs, sí. El que faria, posteriorment, l’Església seria adaptar aquesta tradició pagana a la tradició cristiana: la “mona” de Pasqua simbolitzaria la renovació del compromís que els padrins havien adquirit amb el seu fillol en la celebració del sagrament del bateig i s’oferiria l’endemà del Diumenge de Resurrecció, el dia que, segons la tradició cristiana, Jesucrist renova el seu compromís amb la humanitat: ressuscita per salvar i redimir els cristians.
D’on ve el nom “mona”?
En un passat recent, la comunitat acadèmica va debatre sobre l’origen del mot “mona” per a referir-se al tortell de Pasqua. Alguns estudiosos sostenien la idea que tenia un origen que remuntava a la Grècia Antiga. Però, finalment, van consensuar que el mot “mona” procedeix de l’àrab “mûna”, que significa “regal” o “obsequi”. Llavors, la pregunta és: com és possible que una tradició d’origen antic (segles V aC — I aC), que va ser adaptada a la tradició cristiana per la cancelleria carolíngia (segle VIII) i col·locada sobre el calendari cristià (segles XIV/XV), tingui un nom que el relaciona amb la dominació àrab? Recordem que aquesta seria al segle VIII a la Catalunya vella, segles VIII — XII a la Catalunya nova, i segles VIII — XIII a les Balears i al País Valencià.
Per què a la “mona de Pasqua” li diem “mona” que és un nom d’origen àrab?
Als territoris on la dominació andalusina va ser més llarga (Catalunya nova, Balears, País Valencià), la llengua romànica anterior a la conquesta àrab —el llatí vulgar de les èpoques baix-imperial i visigòtica— va desaparèixer totalment, sobretot amb la irrupció del radicalisme almoràvit (segle XI) que provocaria la fugida de les darreres comunitats cristianes i romàniques dels dominis andalusins —els mossàrabs— cap al nord peninsular cristià. Però, en canvi, es van conservar algunes tradicions populars antigues, perquè malgrat la substitució lingüística —del llatí vulgar a l’àrab dialectal— i la conversió religiosa —del cristianisme a l’islam— la població andalusina sempre va ser, majoritàriament, d’ètnia indígena. “Mona” seria la forma local de l’àrab “mûna” a Làrida —Lleida—, Turtuixa —Tortosa—, i Balànsiya —València.
Però, per què no es va conservar el nom del tortell que se li donava a la zona matriu?
No sabem el nom del tortell de Pasqua a les èpoques nord-ibèrica, romanovisigòtica o carolíngia. Però el que sí que sabem és que porta un nom d’origen àrab. I això s’explicaria perquè, molt probablement —i paradoxalment!!!— allà on aquella antiga tradició s’hauria conservat amb més força seria als territoris andalusins de Lleida, Tortosa i València. I perquè, si bé és cert que després de la conquesta cristiana (segles XII—XIII) es va produir una colossal colonització catalana sobre aquests territoris, també ho és que hi van restar molts moriscos (aquells musulmans d’ètnia indígena) que transportarien el nom andalusí “mona” fins al món baix-medieval català. Resulta molt revelador que el primer esment documental de “mona” sigui a València, cap-i-casal d’un país que conservaria una gran massa de moriscos —un terç de la seva població— fins al segle XVII.