Des de Twistanschauung (Premi Documenta 2008), l'obra de Víctor García Tur (Barcelona, 1981) ha estat definida en bona part pel joc, sigui en l'àmbit formal o de trama. Una exploració polimòrfica i oberta de la literatura que ha suposat establir diàlegs estimulants amb certs corrents i autors, o capbussar-se en (sub)gèneres per donar-los una volta imprevista.
Victor García Tur ha descartat domesticar la mirada per trobar angles d'entrada a la demència compartida que són els lligams de la sang
Els relats de El país dels cecs -pur enginy i risc- serien l'exemple més radical, si bé fins i tot en l'estudi de les relacions familiars -Els romanents, L'aigua que vols- ha descartat domesticar la mirada per trobar angles d'entrada a la demència compartida que són els lligams de la sang. Molt probablement el seu desdoblament com a dissenyador hagi contribuït a una cerca de solucions imaginatives per defecte.
Despertant d'un malson
El seu darrer llibre, Els claustres (Comanegra), entra en la fecunda tradició d'obres tribut a l'univers d'Alfred Hitchcock, on cabrien part de la filmografia de Brian de Palma, el remake/calc de Psicosis de Gus van Sant o la videoinstal·lació 24 Hour Psycho de Douglas Gordon, per citar una minsa representació. No sabem si García Tur ha vist més d'un centenar de vegades Vertigen, com fou el cas del desaparegut filòsof Eugenio Trías -la qual cosa li va permetre escriure el sensacional assaig Vértigo y pasión-, però sí que la "dèria" de llarga duració pel mateix de la que ens parla en una nota al final de la novel·la, finalment ha cristal·litzat en un projecte que, sense pretendre anar més enllà d'un entreteniment ben pensat i executat, compleix amb els mateixos objectius del mestre del suspens quan va declarar: "Doneu-los plaer, la mena de plaer que senten quan es desperten d'un malson". A més es dona la circumstància que és el segon cop que l'autor invoca la figura del director d'Els ocells, perquè en la seva novel·la homònima convertia aquests en una font de neguit (encara que a la inversa, donat que, en comptes d'atacar, morien de forma estranya).
Sense pretendre anar més enllà d'un entreteniment ben pensat i executat, compleix amb els mateixos objectius del mestre del suspens
Els claustres, ambientada a la Nova York de 1966, la protagonitza en Muntadas, un jove pelacanyes, català fill d'exiliats a França fugint del franquisme, que després d'un episodi vergonyós davant la seva parella i una amiga -qué malas son las drogas- acaba en el seu bareto de confiança. Allà coneix a una dona que li ofereix molts diners per una feina peculiar: seduir l'esposa rica del seu amant, perquè els puguin agafar in fraganti i així forçar-la a un divorci que es nega a concedir. Sense entrar en detalls per no estripar girs i sorpreses, comença una missió que, com en el clàssic de Hitchcock, implicarà trauma, obsessió, manipulació i mort. Per descomptat, un dels atractius és identificar préstecs argumentals o picades d'ull més subtils -la translació de San Francisco a Nova York no dificulta la tasca-, ampliables a la beautiful people i els escenaris de l'època (el ball de màscares, per exemple).
Des del moment que camines sobre les petjades d'un gegant -o vas pujant la seva esquena-, el compromís mínim consisteix a ser fidel a les virtuts que el van fer gran. I aquí l'autor ho compleix desplegant una agilitat narrativa, unes dosis d'intriga i una tensió sostinguda que són el millor homenatge (al que afegirem una dona enigmàtica: ¿víctima o femme fatale?), que ens endinsa en psiques inestables i pertorbadores. Les aparicions marianes (¿reals o imaginàries?) ens donen peu a recomanar l'exposició que el MNAC li dedica al Zurbarán, on una sèrie d'artistes d'ara també dialoguen amb el mestre... Perdoneu el salt. En altres paraules, el plantejament atractiu troba en tot moment els mecanismes que fan que la història funcioni, tot llisca, i inclús el final una mica precipitat és digne de la proverbial impaciència de l'Alfred per col·locar el The End (aquí, per cert, també hi surt el rètol). No hem d'endur-nos la impressió que calgui ser un coneixedor de Vertigen per gaudir d'una novel·la. En el fons, Els claustres és una particular interpretació d'un trop tan clar a la literatura policíaca, com el de la infatuation d'un mindundi per un objecte de desig que el desvia d'un pla en el cor del qual potser bullen intencions que se l'escapen (i si anem més endarrere, a la novel·la de misteri victoriana sobre marits que pretenen neutralitzar les dones fent-les creure boges).
El plantejament atractiu troba en tot moment els mecanismes que fan que la història funcioni, tot llisca, i inclús el final una mica precipitat és digne de la proverbial impaciència de l'Alfred per col·locar el The End
En qualsevol cas, hem citat molt a Hitchcock, però aquest és un llibre del Víctor García Tur i el que el fa seu és precisament apostar per un element que era tabú pel cineasta: la digressió. Els claustres inclou dos monòlegs completament aliens a la línia argumental principal -un sobre un episodi bèl·lic al Pacífic Sud i una confessió d'un texà dels motius que l'han portat a convidar tota la parròquia d'un bar a copes- que són minirelats captivadors, dignes d'una pel·lícula de Tarantino. Encara que, trobant-nos més a prop del marc del noir americà, la referència justa seria la coneguda com a "paràbola de Flitcraft" sortida de les pàgines de El falcó maltès de Dashiell Hammett. Tocs com aquest, o el que aporta un secundari impagable com la cambrera Cassandra, o l'habilitat per introduir la història i l'art català via The Cloisters, o els motius d'en Doug per no pixar (i que molts podríem recolzar ara que Trump torna a fer-ne de les seves), singularitzen una proposta que va molt més enllà d'una relectura de fan.