Hi ha una imatge que s’ha repetit massa vegades últimament: pancartes en manifestacions educatives plenes de faltes d’ortografia. I no parlem d’un accent oblidat o d’una errada puntual, sinó de frases senceres mal escrites, pronominalitzacions inexistents i barbarismes molt evidents.
I aquí és on la cosa deixa de fer gràcia. Perquè un error el pot fer tothom, és clar, però quan qui ha d’ensenyar a escriure escriu malament, el problema deixa de ser anecdòtic i esdevé estructural. És una esquerda que diu molt més del sistema educatiu que qualsevol informe oficial, i que, a més, sovint es relativitza amb una facilitat preocupant. “Ja s’entén”, “no siguis repel·lent”... Com si fos una qüestió secundària. O la meva excusa preferida: “és que jo no soc profe de llengua”, com si escriure bé fos tan sols un requisit prescindible i no pas la base indispensable per qualsevol ensenyament de qualsevol matèria a qualsevol institut.
Escriure malament no és només una qüestió estètica: és una manera de pensar pitjor, de matisar menys, de simplificar allò que requereix precisió
La llengua no és només un vehicle neutre que transporta idees, sinó que és la mateixa estructura amb què aquestes idees es construeixen. Escriure malament no és només una qüestió estètica: és una manera de pensar pitjor, de matisar menys, de simplificar allò que requereix precisió. I això, en un entorn educatiu, no és menor i no és irrellevant.
Els docents no som només transmissors de continguts, sinó referents constants, fins i tot quan no en som conscients. I un referent no es pot permetre banalitzar allò que hauria de defensar. Si qui ensenya llengua no la cuida, difícilment es podrà exigir a l’alumnat que ho faci. I si la correcció es percep com una mania o com una exigència exagerada, el missatge que queda és que tot s’hi val.
Potser el problema és que hem assumit que exigir nivell és elitista, que corregir incomoda i que, en nom d’una certa espontaneïtat mal entesa, és millor no posar límits. Però aquesta indulgència no eleva res; al contrari, rebaixa el conjunt. I quan es rebaixa el nivell de la llengua, també es rebaixa el nivell del debat, de l’educació i, en última instància, del país.
Les pancartes amb faltes d’ortografia no són només una mala imatge puntual, sinó un símptoma d’aquesta deixadesa progressiva que hem anat normalitzant. No fan vergonya per una qüestió de purisme, sinó per una qüestió de coherència. A més, consultar l’Optimot o comprovar el text al Softcatalà és gratuït! No hi ha excusa possible!
Perquè, al final, no es tracta de ser perfectes, sinó de ser responsables amb allò que es representa. I potser és aquí on rau el problema: en haver deixat d’exigir-nos aquesta responsabilitat, fins i tot en el més bàsic.
I potser també cal fer una altra afirmació que incomoda: aquesta relaxació amb la llengua no és innocent. Té a veure amb una idea mal entesa de modernitat, amb la por de semblar exigent, amb la mandra de corregir i de corregir-nos. Com si demanar rigor fos una forma d’autoritarisme i no una responsabilitat mínima. Em sap greu, però educar no és només acompanyar; també és marcar límits, fixar criteris i, sí, exigir. Sense exigència no hi ha aprenentatge.
Per això, quan veiem una pancarta plena de faltes, no hauríem de mirar cap a una altra banda ni fer broma. Hauríem de preguntar-nos: si això és el que mostrem, què ensenyem? Perquè al final no és només una qüestió d’ortografia, sinó de credibilitat. I una escola que no es pren seriosament la llengua difícilment es prendrà seriosament res més.