És un dia com qualsevol altre. No hi ha res diferent a l’aire de la sala de professors ni a les converses dels passadissos. Fas les classes. Hi ha riures, com sempre, i alguna pilota que rebota clandestina dins l’edifici. I tu no pots intuir que aquell dia d’aquell curs, com en una petita revolució en què els joves s’han alliberat de les ombres de la caverna, deixaran anar la qüestió que és el pinyol de totes les coses. Ells fan la pregunta convençuts de la seva singularitat, inconscients que es tracta d’una interpel·lació que ja han fet els predecessors que han segut a les seves mateixes cadires (jo recordo el matí de sublevació a la meva aula d’institut) i que un dia també van creure haver arribat a un punt de no retorn:  “Profe, i això que estem fent per a què serveix?” 

No pots intuir que aquell dia d’aquell curs, com en una petita revolució en què els joves s’han alliberat de les ombres de la caverna, deixaran anar la qüestió que és el pinyol de totes les coses

Canvi de perspectiva

I llavors sents l’eco de l’eco de la formació de professorat, de les situacions d'aprenentatge, de les seqüències didàctiques, de les programacions. Quan arriba aquest punt d’inflexió, en una classe, t’hi has de posar de bones. Primer, t’has d’alegrar que se’ls plantegin dubtes, que siguin crítics, que no siguin petits autòmats que segueixen les teves ordres per la lògica jeràrquica de l’aula. Vull dir, és estimulant que l’aprenentatge sigui viu i es bellugui. A mi el que m’inquieta, però, són els termes en què ho plantegen: la utilitat del coneixement, l’aplicació, el rendiment. Que sigui beneficiós, funcional en una situació concreta i propera i que, per tant, això validi el seu esforç. No us heu plantejat, si tinguéssiu temps, a quantes assignatures de carreres que no vau fer us apuntaríeu? O a cursos de pintura, de cuina, de ball. Com canvia, la perspectiva, quan ja no hi ha ningú que t’imposi el coneixement i el currículum. Que diferent, aprendre des de l’altra banda de l’obligació.

Com canvia, la perspectiva, quan ja no hi ha ningú que t’imposi el coneixement i el currículum. Que diferent, aprendre des de l’altra banda de l’obligació

Les respostes, una vegada arriba aquest moment, poden ser molt creatives. Jo els dono llengua i literatura catalanes. Els dic que la poesia els farà escriure les millores entrades d’Instagram, que serveix per lligar, que els mecanismes de la literatura els faran apreciar millor les sèries de Netflix. Com a coses immediates. Per ells (i això ho té la joventut i els ho envejo sempre), el futur és un lloc massa llunyà. No els convenç la transcendència de dir-los que potser aprendre serveix justament per desaprendre. Per posar-ho en dubte tot igual que hi posen les classes: les normes socials, la política, l’estructura del món. Perquè no els enganyin. Perquè tinguin opinions. També és una bona opció posar-los el curtmetratge Pipas, tres minuts de diàleg entre dues xonis: una està convençuda que el seu novio l’enganya. Li ha dit “T’estimo Pi”. I és clar, no té cap sentit el que li ha explicat d’un número infinit. No pararà fins a saber amb quina Pilar li ha fotut el salt.

En aquesta lògica mercantilista que sobrevola la seva pregunta, en què la rendibilitat ha de ser tangible de manera immediata, no hi cap la idea que aprendre coses és interessant per se

A vegades també opto per dir-los que allò que fem no serveix de res. Però, i què? A veure si tot ha de servir per alguna cosa. A veure si un quadre ha de servir per alguna cosa o un poema ha de servir per alguna cosa. Perquè en aquesta lògica mercantilista que sobrevola la seva pregunta, en què la rendibilitat ha de ser tangible de manera immediata, no hi cap la idea que aprendre coses és interessant per se. Que el coneixement no és un mitjà, sinó que té valor en ell mateix. Llegim poemes que no serveixen de res, sí. Però que bonics que són.