Alauda Ruiz de Azúa, directora de l'aclamada Cinco lobitos, va presentar ahir al Festival de Cine de Sant Sebastià, Los domingos, un film que competeix per la Concha de Oro que ha captivat el públic i la crítica del festival per la seva capacitat de generar conflicte íntim, fer-nos pensar i fer-nos qüestionar. El seu punt de partida, basat en una experiència personal que va viure la realitzadora a través d'una amiga, és aparentment senzill: una noia jove, Ainara, de 17 anys, idealista i brillant, rep una crida inesperada cap a la vida de monja de clausura, i això sacseja els fonaments de la seva família. Però Ruiz de Azúa no vol que aquesta decisió sigui un simple drama moral ni una història de bons i dolents: insisteix que la seva aposta és deixar espai perquè l’espectador tregui les seves pròpies conclusions, afrontar la complexitat i les contradiccions, i no jutjar.
Entre el soroll exterior i la quietud interior
Ainara, la protagonista (interpretada per la debutant Blanca Soroa), viu en un entorn familiar de classe mitjana acomodada, a Bilbao. Orfe de mare, amb un pare (Miguel Garcés) que intenta sostenir-se, cuidar les filles i tirar una empresa, i amb dues germanes petites. També hi ha la seva àvia i la seva tia Maite (Patricia López Arnaiz), que assumeix un paper protector després de la mort de la mare d’Ainara. L’ambient de religiositat de la família és moderat —han anat a col·legi religiós, per exemple — però no hi ha signes evidents que Ainara hagués manifestat fe intensa fins al moment de la seva decisió. Això és el que fa que la notícia que vol entrar en un convent de clausura arribi com un terratrèmol: perquè ningú la veu venir i perquè les reaccions entre els adults es barregen entre el desconcert, l’escepticisme, l’autoexigència moral i la por.
Hi ha dos escenaris clarament dibuixats: el de la casa (diners, expectatives, amistats, les relacions quotidianes), i l’interior del convent, que apareix com un lloc de silenci, de rutina, de separació respecte al món exterior. La pel·lícula mostra com les religioses van arribar —les seves vocacions, les seves motivacions—, les seves pràctiques i també les seves tensions: no tot és pau espiritual, i la mirada de Ruiz de Azúa tracta de dotar-les de realitat, sense heroismes, sense caricatures. Nagore Aranburu fa de mare superiora del convent, un personatge generador de serenitat, però també amb la càrrega de la veritat i l’obligació que implica un rol de responsabilitat.
La tia Maite és el contrapunt emocional que desencadena molts dels debats: és atea, és la veu de la por, de la incredulitat respecte a què algú tan jove pugui prendre una decisió tan radical, i també el personatge que lidera les discussions, que qüestiona, que intenta protegir la neboda. Això genera moments d’alta tensió dramàtica perquè no és un conflicte exterior, sinó un enfrontament de valors i de pors íntimes. El pare, per la seva banda, és un home amb clars i foscos, no és ni un antagonista ni un salvador: és algú que ha de gestionar la pèrdua, la responsabilitat de criar filles, i conviu amb les seves pròpies frustracions i limitacions.
La pel·lícula planteja preguntes com fins a quin punt una vocació és genuïna o està influenciada per l’educació religiosa, per les expectatives familiars o socials?
Ruiz de Azúa ha declarat que aquesta història li venia des de molt jove —quan va conèixer una noia que va decidir seguir una vocació religiosa— i que, després de Cinco lobitos i la sèrie Querer, va veure que aquest angle de la família i les seves fragilitats podria oferir molt. El de la vocació religiosa és un tema que li resulta "complex i fascinant". Tot i que es declara no-creient, reconeix que hi ha a Espanya un substrat cultural catòlic molt arrelat, fins i tot en persones que no creuen, i això influeix en com les decisions personals, especialment de caràcter espiritual o existencial, es reben dins les famílies.
La pel·lícula planteja preguntes com fins a quin punt una vocació és genuïna o està influenciada per l’educació religiosa, per les expectatives familiars o socials? Quina llibertat real té una noia de 17 anys per decidir això? I quan hi ha un conflicte entre la decisió individual i les pors o les inseguretats dels adults que l’envolten? Ruiz de Azúa vol posar l’èmfasi en la tolerància, però també assenyala que la tolerància dins del si d’una família no és fàcil: sovint hi ha silencis, decepcions i distàncies que no es veuen però que punxen.
Visualment, la pel·lícula, de producció catalana, busca una bellesa continguda. Les escenes familiars —dinars dels diumenges, converses al voltant d’una taula, gestos menors— són plenes de detalls: un gest, una mirada, un silenci pesat. En l’interior del convent, Ruiz de Azúa evita envestides dramàtiques ostentoses, prefereix suggerir. Hi ha contrast entre el soroll exterior i la quietud interior, i aquesta alternança fa que el públic percebi tant la temptació com la por, tant la crida espiritual com la curiositat humana. I amb aquest detalls, també el poder de la música a través de cançons com Into my arms de Nick Cave, que interpreta el coro, o de la música que escolten les amigues de la protagonista, sonant temes d'artistes actuals com Quevedo o Bizarrap
La crítica l'ha destacat com una obra de gran intensitat emocional, amb un guió precís i amb una direcció que tracta de no caure en miracles ni en catastrofismes
Després del passi a Sant Sebastià, Los domingos , que arribarà a les sales de cinema el 24 d'octubre, ha estat rebuda amb elogis. La crítica l'ha destacat com una obra de gran intensitat emocional, amb un guió precís i amb una direcció que tracta de no caure en miracles ni en catastrofismes. Alguns crítics l’assenyalen com una de les millors propostes de la Secció Oficial fins ara, per la seva sensibilitat, l’equilibri entre perspectives —personals, familiars, espirituals— i pel coratge de tractar un tema poc explorat des d’una mirada adulta. També s’ha valorat molt la interpretació de Blanca Soroa —que malgrat ser debutar en el cinema transmet matisos, interioritat i fragilitat—, i les aportacions de Patricia López Arnaiz i Nagore Aranburu, entre altres.