Enguany es compleix el 1.035è aniversari de la primera expedició devastadora d'Almansor contra els comtats catalans dependents del poder franc. Era l'any 982, i el poder califal de Còrdova, assabentat de la profunda crisi de govern que afectava la cancelleria franca, va iniciar una sèrie d'expedicions militars de càstig dirigides contra els comtats pirinencs. L'objectiu d'Almansor era destruir les defenses de la frontera meridional del regne franc i obtenir abundosos botins de guerra en forma de segrestos i de captius: personatges rellevants, pels quals s'esperava obtenir un bon rescat, i joves de les classes populars, que serien destinats als mercats d'esclaus de la riba sud de la Mediterrània.  Després vindria l'expedició del 985 que es va acarnissar amb la ciutat de Barcelona, capital del poder delegat franc. El silenci per resposta d'Aquisgrà seria una de les causes que provocaria el trencament de la relació entre el poder central i el poder delegat. La independència de facto.

Qui era Borrell i què l'unia amb el poder franc

Borrell era el comte de Barcelona, de Girona, d'Osona i d'Urgell, districtes polítics i militars de l'Imperi franc. Poc més o menys seria l'equivalent, amb l'obligada distància del temps, del “prefecte departamental” del territori que ocupava bona part del que posteriorment s'anomenaria la Catalunya Vella. Però amb la particularitat que el seu càrrec, a diferència del prefecte actual, no era proveït per l'Administració, sinó que era hereditari. Borrell era el net de Guifré el Pilós —el mític comte de la llegenda de les quatre barres—, que va aconseguir, com estava passant arreu d'Europa, convertir el càrrec comtal en hereditari. Guifré, Sunyer i Borrell avi, pare i fill— quedarien lligats, de bon grat, al poder central a través d'un pacte de vassallatge personal amb la figura del monarca. Aquesta idea és molt important, perquè ens explica que l'any 1000 les relacions entre els territoris, entre els països, estaven fonamentades en pactes personals i familiars entre les elits.  

Els comtes Guifré, Sunyer i Borrell / Font: Viquipèdia

Patrons i vassalls

Això vol dir que els vassalls de Guifré, de Sunyer i de Borrell —tota la corrua de barons territorials amb les seves respectives masses de vassalls— estaven vinculats a l'Imperi franc a través de l'acord personal, un pacte de patronatge, entre el comte, el patrocinat, i el monarca, el patrocinador. Per il·lustrar-ho podríem dibuixar una cadena en què la primera baula seria el rei, la segona el comte, la tercera els barons, la quarta els batlles i la cinquena les classes populars. A l'Europa feudal de l'any 1000 no existien ni el concepte nació ni el concepte estat. Les comunitats culturals —les nacions tribals— estaven articulades per unes cadenes de vassallatge —de patronatge— que s'iniciaven a la base de la societat i culminaven en la figura d'un comte. No hi havia ciutadans. Hi havia vassalls vinculats a un patró, que a canvi d'aquesta dependència personal els prometia seguretat.

Els Bel·lònides

Els Bel·lònides, que era el patrònim —l'equivalent a un cognom— de Guifré, de Sunyer i de Borrell, s'havien distingit per la seva afinitat amb les polítiques del poder central. En els termes de l'època, per la seva lleialtat. Més concretament, amb la família imperial, els Carolingis —també es pot interpretar com un cognom—, successors del mític Carlemany, que els Bel·lònides renovaven de forma entusiàstica cada cop que es produïa un relleu generacional a Barcelona o a la cort franca. Curt i ras, a la centúria del 900, la relació entre els comtats catalans i el poder central es va fonamentar en el pacte familiar entre Carolingis, patrocinadors, i Bel·lònides, patrocinats. Com ho feien totes les nissagues comtals de l'Imperi franc. Naturalment, aquest pacte no era una festa de pijames. Preveia tots els aspectes de l'administració política i militar del territori. Però era, bàsicament, un conveni familiar més dels molts que, en definitiva, articulaven l'Imperi franc.

Els reis Lotari, Lluís i Hug / Font: Wikimèdia Commons

Borrell i la traïció

Aquestes idees són molt importants per entendre el procés de desconnexió iniciat a Barcelona. La història ha insistit molt en el fet que Borrell es va sentir abandonat i traït pel seu patró a l'hora més crítica de la història altmedieval catalana. Quan Almansor va entrar a sac als comtats catalans, Lotari, el patró de Borrell, va faltar al principal compromís que articulava el pacte entre rei i comte: prestar ajut militar. La història explica que aquesta traïció seria el motiu que impulsaria la desconnexió. Però, sorprenentment, constatem que Borrell va renovar el pacte amb Lluís V, el successor de Lotari. Era l'any 986 i només havien passat uns mesos de la massacre de Barcelona.  I en canvi, es va negar a fer el mateix amb Hug Capet, el successor de Lluís V. Era l'any 988 i els  reis francs se succeïen a gran velocitat a causa de la sobtada afició cortesana al verí i als punyals. La qüestió que es planteja és: per què Borrell va mantenir el pacte amb Lluís i el va trencar amb Hug?

Suma i resta

I la resposta és perquè Lluís era de la família Carolíngia i, en canvi, Hug era de la família Capet, una branca menor de la família imperial. El que havia passat a la cort dels francs és que, després d'una llarga guerra civil, els Carolingis havien acabat devorats per uns parents que no eren de fiar. I en aquest punt és on recuperem la idea inicial. Els Bel·lònides se sentien, personalment,  molt vinculats als Carolingis. Des dels temps de l'avi Guifré i, fins i tot, anteriorment, quan a la centúria del 700, abans de ser comtes de Barcelona, ho eren de Carcassona, —per nomenament a dit, per descomptat. Borrell va sumar i va restar —els catalans sempre hem sentit devoció per aquest exercici de càlcul— i va resoldre tirar pel dret. Va sumar la traïció de Lotari i el canvi de dinastia a la cort franca i va restar els possibles efectes de quedar-se, transitòriament, sense un patró que li prestés ajut militar en cas d'amenaça externa. I es va desconnectar del poder franc.

França l'any 1030 / Font: Wikipedia France

L'ambició dels Bel·lònides

Naturalment, aquesta decisió no hauria estat possible sense el suport consensuat que va obtenir dels seus vassalls directes: els barons que governaven el territori. Aquesta idea també és molt important per entendre per què els comtes catalans no van optar a proclamar-se reis. Hi ha un corrent historiogràfic que afirma, no sense raó, que els comtats catalans van ser el darrer territori carolingi. Si més no, de reconeguda lleialtat a la dinastia deposada. El ziga-zaga polític de Borrell apunta clarament en aquesta direcció. Els Bel·lònides van maniobrar per retornar els Carolingis al poder. I, vista la impossibilitat de l'empresa, van calibrar ocupar el tron franc en la seva reconegudíssima qualitat de vassalls més lleials a la dinastia deposada i progressivament eliminada.  Això, que als nostres ulls actuals pot semblar una poca-soltada, era una pràctica habitual en les esferes del poder de l'Antiguitat i de l'Edat Mitjana. A la Roma antiga i a l'Aquisgrà medieval.

L'imperi català d'Occitània / Font: Fundació d'Estudis Històrics Catalans

La fi del somni francès

La projecció expansiva de Borrell i els seus successors immediats avala aquesta hipòtesi. En poc més d'un segle, els comtats independents —desconnectats— de Tolosa, de Provença i el mosaic del Llenguadoc —bona part de l'actual Migdia francès— havien passat a gravitar a l’òrbita política de Barcelona. Més pactes de família, aquest cop amb enllaços matrimonials que reforçaven les aliances. I això vol dir, purament, que els comtes del Migdia francès eren vassalls dels de Barcelona. Un canvi, també, per a aquells extensos i poblats territoris: del centre gravitacional del nord al del sud. Una influència que es diluiria a partir de la centúria del 1200 amb la recuperació del gall francès. La derrota de Muret (1213) va certificar el final d'aquesta ambició. I el Tractat de Corbeil (1258), el reconeixement francès de la independència catalana, tenia el veritable propòsit de soterrar definitivament el legitimisme carolingi representat pels fideles comites de Barcelona.