Barcelona, 1 de setembre del 1901. Fa 125 anys. Alejandro Lerroux, diputat de la Unió Republicana, creava el concepte “Jóvenes bárbaros” per a referir-se als sequaços del seu moviment cridats a perseguir i destruir qualsevol forma de propietat privada, d’expressió en llengua catalana o de tradició i patrimoni de l’Església catòlica. En un article publicat a la revista La rebeldía, es despatxava amb expressions com “Luchad, hermosa legión de rebeldes, por los santos destinos, por los nobles destinos de una gran raza, de un gran pueblo que perece, de una gran patria que se hunde”. Lerroux seria el creador del pervers eix burgesia catalana-llengua catalana-Església catòlica. Però, quin era el veritable objectiu de Lerroux? I, sobretot, qui havia creat aquell “producte politicoideològic”, aquell monstre anomenat Lerroux?
El context. La derrota a Cuba
Per entendre per què Lerroux arenga amb la frase “Luchad, hermosa legión de rebeldes, por los santos destinos, por los nobles destinos de una gran raza, de un gran pueblo que perece, de una gran patria que se hunde”, ens cal conèixer el context històric en què va ser proclamada. L’any 1901, Espanya i, especialment, el seu nucli del poder, estava sumida en una profunda crisi —econòmica, política i ideològica—, provocada per tres fenòmens que posaven en qüestió l’existència del regne i d’aquell nucli de poder. El primer, la humiliant derrota a la Guerra de Cuba (1895-1898), làpida i epitafi de l’Imperi espanyol d’ultramar, que s’havia saldat amb la mort de 55.000 soldats de lleva i amb la pèrdua de tota la marina de guerra espanyola (que restaria, per sempre, al fons de les badies de Cavite i de Santiago).
El context. L’anarquisme i el catalanisme
El segon fenomen era l’emergència de l’anarquisme, especialment als centres industrials de Catalunya (Barcelona, Reus, Mataró, Sabadell, Terrassa, Manresa). Aquest moviment representava la culminació d’un procés de construcció de la consciència de classe obrera i de la seva definitiva separació dels postulats liberals de la classe patronal industrial. Un moviment que, en aquell moment, ja era molt combatiu amb les diferents formes del poder —social, polític i econòmic. I un tercer fenomen, que era la fundació de la Lliga Regionalista (1901), el primer partit d’obediència catalana i el pioner de les formacions perifèriques espanyoles, sorgit de la crisi del Tancament de Caixes, la rebel·lió de fabricants i comerciants catalans contra la política fiscal discriminatòria a la indústria catalana del govern espanyol (1899).
El context. L’amenaça catalana
El poder espanyol, representat per la corona (la regent Maria Cristina i el rei-nen Alfons XIII), per les oligarquies banqueres i latifundistes castellano-andaluses (personificades en la figura de l’incombustible Romanones) i pels partits dinàstics que s’alternaven el govern (els conservadors de Silvela i els liberals de Sagasta), contemplava amb inquietud el paisatge català. Sobretot després de la gran manifestació del Tancament de Caixes (octubre, 1899), que havia unit patrons i treballadors catalans, interpel·lats per una mateixa amenaça, i que havia estat, també, una exhibició de múscul social de l’embrionari catalanisme polític i cultural. El 1899, la Lliga encara no havia estat creada, però el catalanisme —patronal i obrer— ja era el denominador comú de les reivindicacions de la societat catalana.
Qui era Lerroux?
Lerroux seria un producte del poder espanyol, fabricat a propòsit per a dividir i enfrontar la societat catalana i impedir la culminació d’un procés de recuperació de la personalitat nacional, iniciat amb el naixement del catalanisme cultural (Oda a la Pàtria, 1833), i prosseguit per l’eclosió del catalanisme polític (Lo Catalanisme, 1886) i nacional (Bases de Manresa, 1892). Lerroux, un personatge amb un passat fosc (traspuava espanyolisme fins i tot per les aixelles, però havia d’ocultar que era un desertor de l’exèrcit espanyol), va ser “reclutat” pel poder espanyol i inoculat a Barcelona amb la col·laboració d’un altre personatge, també de passat fosc, Enric Junoy, el “Negret de la Rambla”, i es va donar a conèixer amb un agressiu discurs que assenyalava el català com la llengua de la burgesia i, per tant, la llengua enemiga de la classe obrera.
Realment, el català era la llengua dels burgesos?
La resposta és que no, i això prova la intenció que perseguia el discurs de Lerroux i la perversitat del poder espanyol que l’emparava. A principis del segle XX, la societat catalana era, quasi totalment, catalanoparlant. I el castellà era el sistema... oh, sorpresa!!!... tan sols de certes famílies de l’elit burgesa catalana i de l’aparell de dominació espanyol a Catalunya (funcionaris civils, policials, judicials i militars). La classe obrera catalana era, totalment, catalanoparlant. I el coneixement de castellà que tenien les classes humils catalanes (tant les urbanes i industrials com les rurals i pageses) era mínim. S’estima que entre el 90% i el 95% de la població del país tenia el català com a llengua materna i d’ús habitual, i que entre un 60% i un 80% de la societat catalana no tenia competència en llengua castellana.
Després de Lerroux... la FAI!!!
Lerroux va ser desembarcat a Catalunya el 1901, coincidint amb aquella profunda crisi que hem exposat i amb l’objectiu que hem explicat. Passats trenta anys, el poder espanyol, sentint de nou l’amenaça de l’autodeterminació de Catalunya, replicaria l’estratègia divide et impera (abril, 1931). Macià havia restaurat l’autogovern de Catalunya —proscrit des del 1714— amb l’objectiu posat en la constitució d’una unió confederal de pobles ibèrics, i en aquell context d’il·lusió col·lectiva, es produiria el misteriós desembarcament de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), dominada pels sinistres Durruti, Ascaso, Abad de Santillán o Aurelio Fernández, que va fagocitar la CNT, de tradició catalana —la del difunt “Noi del Sucre”—, i que va convocar vagues salvatges amb el propòsit de boicotejar el jove autogovern català.
La FAI i la realimentació del discurs lerrouxista
En una Catalunya, encara, gairebé totalment catalanoparlant (1931), la FAI també proclamaria que el català era la llengua dels burgesos i el castellà era la de les classes proletàries. I, en aquest punt, convé no oblidar que aquesta FAI —en col·laboració amb elements de Falange Española— assassinaria dirigents independentistes (Badia i Capell; abril, 1936) i periodistes que havien desemmascarat el seu propòsit (Planes; agost, 1936). I durant l’anomenat “període revolucionari” (juliol, 1936 – maig, 1937), perseguiria, saquejaria i assassinaria —només a Catalunya— més de 8.000 persones per la seva ideologia independentista o conservadora, per la seva professió empresarial, per la seva opció confessional o per la seva condició religiosa.
Amortitzats i desapareguts
Aquests “actius” van ser inoculats per a destruir la llengua catalana, nervi de la identitat de Catalunya. Obeïen foscos interessos i, un cop amortitzats, el mateix poder que els havia impulsat els eliminaria. Lerroux, que havia fet un curiós viatge politicoestratègic cap a la dreta, en la pitjor crisi de la seva carrera (Estraperlo, setembre, 1936), veuria com el seu soci Gil-Robles, líder de la monàrquica i espanyolista CEDA, el precipitava cap a la mort política i social. Ascaso i Durruti, a l’inici de la Guerra Civil (juliol – novembre, 1936), moririen tirotejats de manera més que sospitosa. I Fernández i Abad de Santillán serien condemnats, respectivament, per les justícies francesa i argentina, mentre el poder espanyol mirava cap a una altra banda. Madrid no paga els seus vassalls. Madrid no paga els seus traïdors.