Madrid, 10 de maig de 1713. Fase final de la guerra de Successió hispànica (1701-1714/15). Només Catalunya i les Mallorques restaven lliures de l’ocupació borbònica. I Felip V, el primer Borbó hispànic, clausurava les Corts de Castella que, entre altres coses, projectaven amb una claredat meridiana les línies mestres de la política repressiva borbònica que, més endavant, es desplegaria al Principat i a les Illes. I, a més va introduir una llei que podia semblar absurda i innecessària, però que, en canvi, pretenia blindar Felip V i el règim borbònic espanyol: la llei sàlica, que impedia a les dones ocupar el tron espanyol com a reines titulars. Quin sentit tenia que aquelles corts promulguessin una llei d’aquella naturalesa?
El context
Quan Felip V va cloure les “Cortes de mis reinos de la Corona de Castilla y a los a ella unidos” (a sang i foc), la cancelleria del seu avi i valedor Lluís XIV de França havia signat —en nom de les dues corones— els Tractats d’Utrecht (març-abril, 1713), que havien de posar fi al conflicte successori hispànic. En aquells tractats el règim borbònic espanyol, entre altres coses, reconeixia la sobirania britànica sobre Gibraltar i Menorca; i cedia el Asiento de Negros, la part del lleó del negoci colonial a l’Amèrica hispànica a un consorci britànic. I, a l’altra banda de la taula negociadora, Carles d’Habsburg, que a la mort del seu germà Josep I, havia ocupat el seu lloc (1711), entre altres coses, renunciava, personalment, a la corona hispànica.
La candidata Elisabet Cristina?
Llavors, si tots els actors d’aquell conflicte, excepte Catalunya i les Mallorques, havien acordat que el Borbó seria el “rei despullat” de les Espanyes; ¿quin sentit tenia que aquelles corts de Madrid promulguessin la llei sàlica? Era perquè, després de l’abandó de Carles d’Habsburg (1711), els catalans i els mallorquins (i l’oposició clandestina valenciana) tenien una candidata a la recambra? Potser Elisabet Cristina de Brunsvic, l’esposa de Carles d’Habsburg, que havia restat a Barcelona com a penyora del compromís de l’austríac amb els catalans, era una amenaça per al Borbó? La cancelleria borbònica va témer una estratègia de l’Habsburg consistent a col·locar la seva esposa al disparador per a reemplaçar-lo?
El trencacolls de Viena
La inesperada mort de Josep I havia situat Carles d’Habsburg al tron de Viena (1711). Però per quina raó Carles havia rellevat al seu germà gran? Josep I no tenia descendència? Doncs sí que la tenia. Però era descendència femenina: les princeses Maria Josepa (Viena, 1699) i Maria Amàlia (1701). I l’ordre successori al tron de Viena, que estava dominat per una llei sàlica promulgada segles abans, hauria impedit que les filles del difunt Josep I el poguessin rellevar. Però curiosament, un parell d’anys més tard (19 d’abril de 1713), Carles d’Habsburg, que ja regnava com a Carles VI d’Àustria-Hongria-Bohèmia, convençut que les seves nebodes ja no representaven una amenaça a la seva posició, va derogar la llei sàlica austríaca.
Per què Carles d’Habsburg va derogar la llei sàlica?
La seqüència dels fets ens revela que, quasi de forma simultània, a Viena i a Madrid —i amb el Tractat de Pau d’Utrecht com a teló de fons— es produïen moviments totalment oposats. Però eren fets que responien a un mateix combat que es lliurava al camp de la diplomàcia. Carles d’Habsburg, en derogar la llei sàlica austríaca (tan sols vuit dies després de la signatura del primer tractat de pau d’Utrecht!!!) habilitava les seves nebodes Josepa i Amàlia tant al tron de Viena com al de Barcelona. Carles havia renunciat, personalment, a ser sobirà de Catalunya i rei de les Espanyes; però en cap cas havia limitat els drets de la casa d’Habsburg a Barcelona i a Madrid. Aquest serrell no es resoldria fins al Tractat de Viena de 1725.
Per què Felip V va promulgar la llei sàlica?
Vint-i-un dies després que Viena derogués la llei sàlica austríaca (19 d’abril de 1713); Madrid la posava en vigor. A les Espanyes, aquesta llei —curiosament— havia format part de la cultura política baix-medieval catalana i, en canvi, quasi que no tenia cap tradició en la història castellana. Tant és així que l’existència d’una figura política amb poder real com Isabel I —la Catòlica— (que governaria Castella a cavall dels segles XV i XVI) hauria estat impensable a Barcelona. Però per al règim borbònic de 1713 això no va representar cap inconvenient. L’objectiu era clar: la llei sàlica borbònica es promulgava per si les Corts de Catalunya nomenaven Josepa o Amàlia comtessa de Barcelona, aquesta proclama no tingués validesa per ser reina de les Espanyes.
Josepa o Amàlia d’Habsburg tenien drets dinàstics per a ser comtesses de Barcelona?
Els mateixos que el seu oncle Carles d’Habsburg. O que les germanes de Carles d’Habsburg i del difunt Josep I: Isabel, Anna i Magdalena. O, fins i tot, que Elisabet, l’esposa de Carles, que va restar a Barcelona fins a l’evacuació dels exèrcits de l’aliança internacional austriacista (30 de juny de 1713) i que, malgrat que no era una Habsburg, era la candidata preferida pels estaments de poder catalans. Per tant, la llei sàlica espanyola es va promulgar per l’existència de cinc dones Habsburg i una Brunsvic, amb perfil polític i dots de govern que Felip V i el seu règim contemplaven com una veritable amenaça. Elisabet havia estat regent a Catalunya; Anna a Portugal; i Isabel seria governadora als Països Baixos catòlics (l’actual Bèlgica).
Què hauria passat si Josepa, la neboda gran de Carles d’Habsburg, hagués estat nomenada comtessa de Barcelona?
No ho sabrem mai. Però podem especular que, molt probablement, per la mateixa dinàmica bèl·lica i diplomàtica del conflicte successori hispànic, no hauria pogut projectar el seu càrrec cap al tron de Madrid. I la història nacional catalana i personal de Josepa d’Habsburg hauria estat molt diferents. També, molt probablement, el seu govern s’hauria desenvolupat en l’escenari d’un estat independent format per Catalunya i les Mallorques. I ella, també molt probablement, mai no hauria estat casada amb el futur rei August III de Polònia i de Saxònia. O sí. I Catalunya i les Mallorques haurien passat a formar part del conglomerat centreeuropeu dels Habsburg, una opció que, molt abans, havia estat al damunt de la taula de negociacions de pau d’Utrecht (1713).
Portada: "Elisabet Cristina de Brunsvic / Font: Kunsthistoriches Museum, Viena"