Podria semblar que el protocol com a eina de regulació individual i de control social va morir amb la pandèmia, però, ben al contrari, Ingrid Guardiola argumenta a La servitud dels protocols que aquesta és la fórmula que domina totes les nostres decisions, relacions, intercanvis i afectes per mitjà dels dispositius tecnològics i la maquinària administrativocultural. Si no vols continuar sent un esclau, un zombi o un malalt que enriqueixi encara més els gurús de Silicon Valley, pots començar per llegir-la.
Entre el 12 i el 17 de novembre de 1917, Franz Kafka apuntava en un paperet: “Tu ets la tasca”. La reflexió, tan críptica com suggerent, formaria part dels coneguts com a Aforismes de Zürau —n’hi ha edició en català, publicada per Arcàdia el 2005—, un conjunt de llampecs filosòfics reunits al llarg de vuit mesos en el poble bohemi del títol i que, donat el seu hermetisme, han tingut els especialistes en l’obra del del Praga traient fum durant un segle. Entre aquests, ningú més autoritzat que Reiner Stach, el qual, en una reedició recent al segell Acantilado, ens indica que un dels significats ocults darrere la frase és que “si el yo y la tarea son una y la misma cosa, el yo dejará de existir tan pronto como la tarea quede concluida”. També ens informa que per a Kafka l’aflicció era la naturalesa humana essencial, sense la qual periríem, d’aquí que abominés de la psicoanàlisi, font potencial de la nostra aniquilació.
En l’estructura digital que regeix les nostres vides, tot, especialment i de forma paradoxal, l’oci, ens converteix en productors; fem i fem per servir interessos aliens
“Tu ets la tasca” és una idea que planeja tota l’estona durant la lectura de La servitud dels protocols (Arcàdia), el darrer assaig de la investigadora cultural, realitzadora audiovisual i docent Ingrid Guardiola (Girona, 1980). Més enllà de la connexió directa amb l’autor de La metamorfosi, des del moment en què se'l cita explícitament en relació amb el laberint burocràtic actual —sortida de manifestació dels pitjors malsons elucubrats en alguns dels seus títols—, l’aforisme sembla funcionar com a síntesi màxima del llibre: en l’estructura digital que regeix les nostres vides, tot, especialment i de forma paradoxal, l’oci, ens converteix en productors; fem i fem per servir interessos aliens (sobretot pel tarannà tecnològic de perfil), sacrificant pel camí el pensament, la salut, la identitat i els vincles comunitaris. L’aflicció esdevé, sens dubte, le mal du temps, i qui sap si la psicoanàlisi no arriba tard a una aniquilació global programada. En cas que encara hi hagi marge per a l’esperança (cal ser optimistes), el primer pas per posar-hi remei és prendre consciència de la magnitud del problema, i aquí és on Ingrid Guardiola esdevé un cop més una de les veus que millor està reflexionant —ergo, argumentant com a pas previ per cridar a l’acció— sobre les perversions i desigualtats que està generant en l’individu i el cos social determinats patrons econòmics i culturals imposats per processos tecnològics nocius.
El fibló del poder
El matrix del conflicte el situa l’autora en els “protocols”, concepte que la pandèmia va estendre arran de l’emergència sanitària, però que ella amplia per abastar els “mecanismes normatius de coerció preventiva que serveixen de filtre social”. Aquests constitueixen el “fibló del poder”, el qual mira abans pels interessos individuals, desarticula la consciència de classe, ens uniformitza i saboteja les relacions grupals. “La situació actual de dependència econòmica i psicoafectiva en l’entorn tecnològic facilita la proliferació de protocols que menen els individus cap a noves formes de servitud involuntària i d’alienació vital (...) Aquest és un assaig que parteix de la pregunta sobre quines conseqüències té el fet d’automatitzar cada vegada més totes les nostres decisions, relacions, intercanvis semiòtics i afectes a través dels dispositius tecnològics, però també de la maquinària administrativocultural que fomenta la rivalitat social, el rendiment extrem i les dependències de la tecnologia i les seves aplicacions”.
Guardiola fa una anàlisi històrica profunda de com hem arribat fins aquí, desplega un aparell teòric aclaparador, detalla la ramificació del problema i aspira a una conscienciació que comporti mobilització, replantejament i canvi
Llegir La servitud dels protocols ve a ser com empassar-se la píndola vermella —el símil queda reforçat per la recurrència amb què l’autora cita pel·lícules per il·lustrar les seves idees—, perquè, malgrat que tothom és més o menys conscient que Silicon Valley es reflecteix en el mirall de Mordor i que el simple fet de gestionar una factura electrònica convida a tallar-se les venes, Guardiola fa una anàlisi històrica profunda de com hem arribat fins aquí, desplega un aparell teòric aclaparador, detalla la ramificació del problema i aspira a una conscienciació que comporti mobilització, replantejament i canvi. L’explicació de com l’interès polític i econòmic del segle XXI passa per estudiar i controlar el nostre cervell i sistema nerviós —el que fa que es parli de “capitalisme psíquic” o “neurocapitalisme”— no està gens lluny de les distopies més esgarrifoses de l’imaginari literari-audiovisual.
Serveixi aquest humil article com a emissari de la importància del missatge de rebel·lió que llença l’obra contra uns protocols que “són la plàstica del poder polític i social i la gàbia d’acer del poder burocràtic i jurídic”, reproduint alguns fragments / apunts / cops de puny —òbviament una mostra ben petita; hem deixat de banda búnquers, ciutats flotants, intel·ligències artificials malèvoles i un munt de dades i realitats que fan por— que ens obren els ulls i ens armen metafòricament:
Opacitat
El "capitalisme de plataforma" es basa en plataformes digitals globals que funcionen com a infraestructures d’extracció de dades. Parlem no solament d’Instagram, X, Facebook, YouTube, Google o TikTok, sinó també d’Amazon, LinkedIn, Airbnb, Netflix, Uber, Tinder o qualsevol pàgina que tingui com a model de negoci la compra i venda de dades dels usuaris. Les empreses recorren a l’extractivisme digital, usen la informació com a recurs. Les fàbriques de dades mantenen només la seva epidermis a la vista, mentre que les seves eines d’extracció de capital (algoritmes, aprenentatge automàtic [machine learning], dades de comportament [behavioural data]…) són altament opaques. Aquest és el caràcter privat de la nova esfera pública.
Vincles fonedissos
Potser és el moment de preguntar-nos com pot ser que haguem delegat tant de poder a aquests monopolis. Aquest desplaçament cap a l’esfera virtual coincideix amb una mena d’empobriment dels rituals socials que tenen lloc en l’espai físic públic, molt pensat des d’una lògica urbanística basada en la mobilitat (turística, comercial, laboral…) i en la regulació extrema (prohibició, zonificació, privatització…).
El vincle comunitari és impossible sense coneixement compartit; com que el tipus de "coneixement" que difonen les plataformes socials pertany a un context de promoció massiva (hype), els vincles que es generen són poc territorials, ja que tenen a veure amb l’agenda global
El vincle comunitari és impossible sense coneixement compartit; com que el tipus de "coneixement" que difonen les plataformes socials pertany a un context de promoció massiva (hype), els vincles que es generen són poc territorials, ja que tenen a veure amb l’agenda global. S’imposen els perfils personals i els timelines com un espai fragmentari de creació de circumstàncies efímeres.
Bot bó, bot dolent
A través d’un estudi de la Universitat de Brown, es va descobrir que una quarta part dels tuits sobre crisi climàtica eren produïts per bots negacionistes que difonien missatges de refús del canvi climàtic sobre la base de fake news. També van tenir un paper clau per sufocar la Primavera Àrab i les manifestacions de Hong Kong, o en la pràctica política imperialista de Putin. En aquest context, cal destacar els bots filantròpics: un bot que corregeix la gent cada vegada que algú escriu "immigrant il·legal", un bot que replica les frases sense sentit dels seguidors de Trump, els bots que informen i assessoren sobre temes de salut i consum…
Atletas, a sus puestos
La formació permanent entén l’individu com un software que cal anar actualitzant (...) El càsting s’aplica tant a l’espectacle i l’ecosistema mediàtic com a l’àmbit de l’educació, del treball o de la família. Es tracta del substrat d’una cultura basada en proves d’avaluació, judici i superació permanent, com una estratègia de façana meritocràtica que, en realitat, funciona com un mecanisme de pressió individual i social.
Es tracta del substrat d’una cultura basada en proves d’avaluació, judici i superació permanent, com una estratègia de façana meritocràtica que, en realitat, funciona com un mecanisme de pressió individual i social
Una enquesta del 2020 a Anglaterra va arribar a la conclusió que el 52% dels adolescents fan servir eines de seguiment a ells mateixos (self-tracking tools) vinculades a l’activitat física, a les relacions de parella o d’amistat, a l’escola… Això implica un sistema permanent d’avaluació i puntuació, en molts casos en estreta relació amb el cos, que esdevé una fàbrica de dades, una màquina competitiva que lluita per fer-se més eficient. La datificació fa que la mètrica exerceixi una gran pressió tant en l’entorn com en l’usuari
A casa, millor
Segons dades del Mass Mobilization Project de Harvard, si a la dècada passada el 42% de les protestes van tenir èxit en les seves reivindicacions, en el període 2020-2021 només un 8% ho van aconseguir. Després de la pandèmia i l’expansió de la violència institucional, el que va quedar ferida va ser la mobilització social.
Gestor, professió de risc
El model de gestió actual està virant cap a una mena de "fordisme cultural" en què la cadena de producció ha estat substituïda per una cadena de supervisió permanent. Les institucions culturals públiques orientades a la creació han passat de ser espais amb poc control públic a convertir-se en màquines de gestió, circuits sacrificials on el sector observa quin serà el següent director a renunciar al càrrec, o a defallir.
Tots generadors
El capitalisme d’avui dia, que podríem denominar narcocapitalisme o neurocapitalisme, expropia l’energia dels ciutadans a través de tot tipus de mecanismes (plataformes socials, gimnasos, aplicacions diverses, IA…) i la fa servir com a matèria primera. La recompensa de l’individu és neurològica: la segregació d’endorfines, altrament dites «les hormones de la felicitat», a canvi de connexió, d’interacció virtual.
Game on
Les ulleres de realitat virtual Meta Quest també s’utilitzen en l’àmbit laboral. "Treballa sense limitacions", diu l’eslògan en una secció de l’empresa anomenada "Productivitat". Aquesta desaparició dels límits que anuncien porta la productivitat a la màxima potència, però també implica perdre la separació entre allò personal i el treball, desintegrar-se en pro del màxim rendiment. Una frase com "porta el treball al següent nivell" exemplifica de quina manera la "cultura gamer" i el seu llenguatge s’han instal·lat en les activitats productives i en les relacions afectives.
Aquesta desaparició dels límits que anuncien porta la productivitat a la màxima potència, però també implica perdre la separació entre allò personal i el treball
L’aplicació Tinder fa servir els colors i els codis propis dels videojocs per provocar petites descàrregues de serotonina al cervell amb cada match, incitant-nos a tornar a l’aplicació una vegada i una altra.
Perquè tu ho vals
En aquest entorn aparentment abundant, la categoria prèmium de moltes aplicacions, com indica Crispin Thurlow, professor de llenguatge i comunicació, és una forma de violència simbòlica, un "significant flotant" dins el que anomena "economia prèmium" (Premium Economy), que prioritza l’escalada social, la funcionalitat extra i l’augment d’opcions. Com més s’instauren unes democràcies preocupades per la integració o inclusió social, més triomfen l’economia prèmium i la seva lògica aspiracional.
Malalt estàs millor
Mark Fisher deia que considerar la malaltia mental com un problema quimicobiològic d’ordre individual té enormes beneficis per al capitalisme. En primer lloc, reforça l’impuls capitalista cap a la individualització ("estàs malalt a causa de la química del teu cervell") i, en segon lloc, obre un gran mercat lucratiu per als productes de les grans empreses farmacèutiques. (Elon) Musk vol intervenir en els imperis de les farmacèutiques, amb la idea d’imposar el seu producte neuronal.
El cos deprimit és un cos faltat d’energia, mentre que el cos dominat per l’ansietat o amb trastorns obsessius compulsius és un cos amb altes dosis d’energia, però amb una gestió descompensada
El cos deprimit és un cos faltat d’energia, mentre que el cos dominat per l’ansietat o amb trastorns obsessius compulsius és un cos amb altes dosis d’energia, però amb una gestió descompensada. L’ésser quantificat (quantified self) a través de la tecnologia implantada al cos (weareable technology) és una continuació d’aquesta metàfora d’ordre pràctic que vincula cos i treball.
Sortides
Cal canviar les formes de control per dinàmiques de cooperació que ens facin prendre decisions que ens beneficiïn recíprocament. Passem de la interfície –aïllant, virtual– a la superfície –conjuntiva, una combinació entre els cossos i entitats físiques i digitals–. Es tracta de veure quines morfologies l’habiten, quina porció de desig convoca, perquè també es tracta de passar de la necessitat –vinculada al neuroestímul– al desig psicosomàtic –material i anímic–.
La monstruositat implica l’animalització, l’ésser singular o ser una altra cosa; és estar sempre a l’aguait davant la possibilitat de la trobada amb l’altre, és existir des de la diferència, des de la desviació de la norma; una manera psicosomàtica de tornar inoperatius la competició, la mètrica i els protocols, de compartir espai imaginari i accions conjuntes amb els fantasmes de la superfície, de deixar de témer les al·lucinacions de les profunditats, on els auditors i els tirans esperen, en va, que se’ls torni el poder de controlar la màquina integrada. El monstre és l’antítesi del cos-màquina i de la màquina que pren cos dins nostre.