Tothom sap que la llengua, a Catalunya, és molt més que una simple eina de llenguatge. Que és un símbol d'identitat, vaja, com bé va defensar sempre Àngel Guimerà. La identitat, però, és sovint un motiu de conflicte, per això el fals titular d'aquest article que pot semblar d'El Caso és evidentment hiperbòlic i ficcional, com Morir-ne disset (Proa, 2022), però que hagi llegit l'última novel·la guanyadora del Sant Jordi i ara tingui por que el seu conflictiu protagonista em prengui la vida és ben veritat. Més ben dit, que em mori, com diu ell, ja que segons Ernest Calvo, en català és més genuí dir que un assassí ha mort algú que no pas dir que l'ha matat. A mi, potser com a tu i evidentment com a ell, m'interessa la llengua i m'interessa la identitat que representa, però el problema és que l'autor del llibre no és Ernest Calvo, sinó Sergi Belbel, que s'escuda rere la màscara i el nom d'un alter ego per escriure una novel·la on desgrana amb més poca traça que talent totes les seves fílies i fòbies, per això discutir-li les tesis en això que estàs llegint em fa tenir por.
La novel·la és com un capítol de Crims presentat per Marc Giró i, a la vegada, un Està passant amb Carles Porta de presentador, amb el conseqüent problema que allò no funciona
El motiu d'aquesta por és ben senzill. Passa que la novel·la és una ficció, però cenyida a una autoficció perillosament real. Passa que la venen com una comèdia hereva de la Colla de Sabadell, però té un humor que llastimosament no fa en cap moment gràcia. I passa que són les memòries pòstumes d'un assassí en sèrie ja mort, però escrites per un autor ben viu i que demà passat et pots trobar pel carrer. O a la butaca del costat, al teatre. De fet, l'altre dia vaig anar al Versus a veure Potser somiar, amb dramatúrgia i traducció de Belbel, i vaig estar acollonit tota l'estona. Suor freda, paranoia persecutòria i temor d'anar sol al lavabo per por de ser assassinat en silenci pel guanyador del Sant Jordi mentre em descordés la bragueta. "No tinguis por d'anar a pixar, és un llibre de ficció i els seus motius deu tenir per haver-lo escrit, malgrat llegir-lo provoqui tan poc plaer com rebre un cop de puny a l'estómac", em va dir la meva dona. Tenia raó: exceptuant Dies de frontera del Vicenç Pagès Jordà, i potser també allò del Franco del Joan Lluís-Lluís, gaudir de la lectura d'un Premi Sant Jordi en l'última dècada és més complicat que anar a pixar i no poder parar de pensar que l'autoficció es fonamenta sempre en la realitat. I que, per tant, a l'urinari del costat potser hi haurà l'autor de Després de la pluja disposat a ser l'Hanníbal Leckter català.
Sergi Belbel recollint el Premi Sant Jordi en la darrera Nit de Santa Llúcia, no sabem si desitjant morir algú. (ACN)
Fora conyes, per què mata, Ernest Calvo? A les pel·lis d'assassins en sèrie, entre tots aquells policies que mai no dormen i que es passen el dia fumant davant una paret plena de fotografies amb llocs dels crims i fletxes entre si, sempre hi ha algú que en un moment diu alguna cosa tipus la clau és comprendre l'incomprensible, és a dir, per què maten. El problema no és que a Morir-ne disset la mort sigui tractada amb una frivolitat que espanta, sinó que el seu protagonista afirmi que mata pel sol fet de venjar-se d'algú que ha fet "un greuge arbitrari o un abús de poder" sobre ell. La clau de les morts? La ferida del ressentiment nacional™ i de la no acceptació d'un mateix per part de l'autor. Aquesta mena de fàstic permanent davant el mirall el porta a "morir" setze persones, per exemple escanyant una dona amb fil de pescar pel sol fet que trobava massa pedant el títol de la tesi doctoral de la seva víctima. I és una llàstima, ja que amb un bon tractament del registre narratiu i el to, potser esquarterar algú per empollón i per haver volgut comparar el narrador heterodiegètic en les obres de Gustave Flaubert i Victor Català podria fer certa gràcia, fins i tot permetria jugar a imaginar-se que aquella víctima fictícia té ressons de certa presidenta del Parlament, però quan s'escriu un llibre amb els peus i els gèneres es barregen com roba blanca i roba de color en una rentadora a 60º, el desastre està servit. Morir-ne disset, per entendre'ns, és com un capítol de Crims presentat per Marc Giró i, a la vegada, un Està passant amb Carles Porta de presentador, amb el conseqüent problema que allò no funciona i la lectura de tot plegat acaba sent avorrida.
La lluita del protagonista per treure's el xarneguisme de sobre i netejar-lo amb catalanitat, com si ser fill d'andalusos fos un motiu de brutícia, acaba sent poc seriosa i hiperbòlicament mal construïda
Potser també tindria certa gràcia descobrir l'obsessió d'un fill d'immigrants del sud nascut a l'àrea metropolitana als anys seixanta per esdevenir un català de soca-rel, però fins i tot aquesta mena de lluita a contrarellotge del protagonista del llibre per treure's el xarneguisme de sobre i netejar-lo amb catalanitat, com si ser fill d'andalusos fos un motiu de brutícia, acaba sent poc seriosa. Segons el llibre, un ja pot amagar-se el primer cognom perquè és massa castellà, ja pot estudiar Filologia Catalana per ser més català que les Homilíes d'Organyà i ja pot esforçar-se a no dir barbarismes ni quan parla sol sota la pluja, que a Catalunya sempre hi haurà algú que vindrà i et dirà xarnego. Bé, tenint en compte que el 90% dels joves actuals, nets i besnéts de la immigració surenya, no saben què vol dir la paraula xarnego, és força patètic que un dels pilars de la novel·la es basi en això, sobretot perquè és un pilar erigit damunt una hipèrbole anacrònica, gastada i que sembla més pensada per donar pinso als creadors de fake news unionistes que per res més.
Com estàs veient, estimat lector, la meva por a ser mort per l'autor del llibre no és gens gratuïta, ja que resulta que tinc més de vuit cognoms catalans (la majoria d'ells, valencians i rossellonesos, ja que d'onades migratòries n'hi ha hagut moltes), dic barbarismes com malgrat haver estudiat Filologia Catalana i, a més, vaig estudiar a un col·legi de capellans i no, no veig el 100% dels homes amb sotana com uns violadors infantils en potència. Dic això perquè, com que la novel·la és una biografia plena de drames i ferides obertes, evidentment també hi ha espai per recordar un hermano que tenia ereccions davant nens de deu anys. De la mateixa forma, hi ha espai per una relació estranya amb l'homosexualitat i el sexe reprimit entre homes. Per això, més enllà de les curioses i interessants reflexions filològiques sobre llengua, és difícil gaudir de la lectura d'un llibre que sovint demana finestres per airejar. És més, es fa complicat no acabar tenint la sensació que si la novel·la no fos un calaix de sastre amb les dèries enquistades que algú podria explicar al psicoanalista, enguany tindríem a les llibreries un Premi Sant Jordi de molta més vàlua literària que aquest i amb una faixa que, com a mínim, no digués mentides: Morir-ne disset no és "el descobriment d'un novel·lista", com diu la frase promocional del llibre, sinó més aviat el descobriment que ser un gran dramaturg no és sempre sinònim d'esdevenir un bon novel·lista.