Dimecres passat, La Vanguardia i El Periódico van fer volar les promeses de Mariano Rajoy, venent-les en portada com “sensatesa”, uns, i “pluja de milions”, els altres. Aquest dimarts se’ls ha aparegut la realitat punxeguda dels pressupostos: els van enganyar o es van enganyar —per les raons que siguin: ens van enganyar.

Aquest dimecres s’esperaria d’aquestes capçaleres una actitud de passar comptes, un gest d’indignació, un posat sever. Nah. Aquest dimecres no hi ha res més bucòlic, pastorívol i tendre que les portades, editorials i articles dels directors dels dos diaris més venuts a Catalunya. El dia que havien de sonar com La Consagració de la Primavera, de Stravinski, toquen La Primavera, de Vivaldi. El dia que s’esperava Highway to Hell, d’AC/DC, surten cantant Still Loving You, dels Scorpions.

El Periódico ni obre la seva primera amb els pressupostos. Ho posa a l’anomenat “segon pis” i s’estima més donar preferència a la guerra a Síria, on la novetat és, ai carai, que El Assad fa servir armes químiques i mata nens. Què dolent és. Els pressupostos es titulen així: “La inversió estatal cau i es concentra en Rodalies”. Però, ei, el 72% de tota la despesa en Rodalies es farà a Catalunya, diu en un subtítol. Es tracta del 72% de 374 milions. Estem salvats.

La primera frase de la seva crònica principal és “La pluja de 4.200 milions en infraestructures per a Catalunya fins al 2020 que va anunciar la setmana passada el president del Govern, Mariano Rajoy, comença en comptagotes”. Grans. Sí que n’hi ha pluja, eh. En comptagotes, però. No s’entén com el titular no és “La pluja de milions comença en comptagotes”. Els has d’estimar.

La Vanguardia sí que obre la portada amb la cosa. El titular és “La inversió a Catalunya queda per sota del 2016”, cosa que queda aclarida en el subtítol “Montoro assegura que l’increment es notarà en els comptes del 2018”. Ah. Paciència.

No es podia saber

Tot això no es podia saber. L’última notícia que reunia en un mateix titular les paraules “Estat”, “invertir” i “Rodalies” deia que l’Estat havia trencat el compromís d’invertir en Rodalies 306 milions “urgents” abans del 2016. Era l’octubre del 2014 i eren urgents perquè els havien precedit quatre accidents importants, imputables a deficiències en la xarxa per manca de recursos pel seu manteniment.

L’anterior notícia era del 2011: el govern Rajoy cancel·lava el Pla de Rodalies promès dos anys abans pel govern Zapatero al Govern tripartit. Eren 4.000 milions i en dos anys en van invertir 280 (un 7%). Grans.

Malgrat aquests antecedents, els dos diaris van parlar de “sensatesa” i de “pluja de milions”. Perquè no es podia saber.

Els editorials d'aquest dimecres, un altre bany d'aigua sulfurosa. En els dos casos parlen de les promeses incomplertes en els paràgrafs finals, amb disgust, com qui no en té més remei i arrossega les cames, vorejant el bassal per por de tacar-se de fang. Al Brasil en diuen empurrando com a barriga, empenyent amb la panxa. En general, els diaris són com les persones: saps que escriuen obligats o estrets de cul quan triguen a anar al gra, com és el cas.

Val la pena llegir sencer l’últim paràgraf de l’editorial d’El Periódico:

“No s'escapa tampoc a aquesta dinàmica el capítol de la inversió en infraestructures, sotmès a aquest exercici a un escrutini especial després de la conferència del president del Govern a Barcelona la setmana passada. El conjunt de la inversió pública cau un 10,4%. Amb tot, i d'acord amb l'anunciat per Mariano Rajoy, la caiguda a Catalunya és molt menor, de manera que augmenta el seu pes respecte al conjunt d'Espanya fins al 13,5% del total. Una tendència que encara és més aguda en el cas de Rodalies, on la xarxa de Barcelona acapara el 72% de la inversió total en aquesta matèria. No passa el mateix en el cas del corredor mediterrani, que un any més es queda per darrere del corredor atlàntic. Les xifres absolutes no ajuden a visibilitzar-ho, però es percep un inici de canvi de tendència en la línia del que s'havia anunciat per als propers cinc anys”.

Un gran sol de violí: “la caiguda a Catalunya és molt menor”; “augmenta el seu pes (...) tendència que és encara més aguda en el cas de Rodalies”, i el corredor mediterrani queda bandejat en favor de l’atlàntic però, meh, “es percep un canvi de tendència en la línia del que s’havia anunciat [Rajoy a Barcelona]”. Llegit l’editorial, no s’entén com el títol de portada no és més gran, festiu i optimista.

Al seu editorial, La Vanguardia explica que “la prioritat (...) és la reducció del dèficit públic fins al 3,1% del PIB, per tal de garantir el creixement de l’economia i de l’ocupació”. En realitat, aquesta xifra de dèficit és la que mana Brussel·les. Per això “no n’hi ha prou amb l’important augment de la recaptació fiscal” i, per tant, el govern espanyol “s’ha vist obligat a sacrificar novament les inversions en infraestructures”.

Ai pobres, quin disgust. No ho sabien això fa una setmana, al govern central? Si ho sabien, per què Rajoy va prometre res?

El diari dels Godó no s’està de notar que “un any més, i sigui per les raons que siguin, els pressupostos generals de l’Estat incompleixen el compromís...”, etcètera. Per les raons que siguin. Un any mes. Un altre. Aquesta situació és “més decebedora perquè es coneix pocs dies després que [Rajoy] anunciés inversions per a infraestructures per valor de 4.200 milions...”. Però no passa res perquè “el ministre d’Hisenda va dir (...) que s’avançarà de manera més decidida en aquesta línia al (...) 2018 (...)”.

Com volent dir veus, malpensat, què bons xiquets que són?

Avisos i àpats

Els articles dels respectius directors són sensacionals. Cap està dedicat al projecte de pressupostos de l’Estat, el tema del dia, ni a la guerra de Síria, l’altre tema del dia, segons ells mateixos. Val a dir que les notícies sobre els comptes públics es van publicar abans de dinar i, com els diaris tanquen pàgines cap a mitjanit, potser no tenien prou temps per als pressupostos (o per a Síria, un país molt complexe).

El director d’El Periódico dedica la seva peça a espantar als funcionaris que tinguin la temptació de col·laborar en res que s’acosti al referèndum d’independència. Sense cap mena de dubte, exercirà la mateixa severitat o més quan vulgui escriure de pressupostos enganyosos o de governs incomplidors, per exemple.

El director de La Vanguardia explica què li agrada menjar al Quim Monzó i com n’és de difícil de compartir taula amb aquest escriptor. Nyam.

Per què aquestes capçaleres prenen aquesta actitud pastoral i comprensiva amb un govern que enganya i decep? Coneixien els precedents incomplidors del govern espanyol. Estaven avisats. Per què van fer créixer les seves promeses transformant-les en “pluja de milions” i “sensatesa”? Tal vegada perquè mirar la realitat de fit a fit massa temps és insuportable, que deia C.S. Lewis. O tal vegada tot s’explica amb una foto:

soraya hernandez vidal folch carol sergi alcazar

Foto de Sergi Alcàzar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat