L’Ateneu Barcelonès va acollir ahir, dijous 25, un debat sobre “Però què hi fan, a Brusel·les? Política migratòria”. En l’acte una part important del públic va manifestar la seva frontal oposició a les polítiques d’acollida als refugiats de la Unió Europea. El periodista Eliseo Oliveras va analitzar les polítiques migratòries de la Unió Europea. Devia participar també a la sessió el responsable de Justícia Global i Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona, per presentar les mesures preses per a l’acollida de refugiats, però finalment no va assistir-hi cap responsable de la institució. D’aquesta forma, Oliveras va acabar debatent amb el públic, entre el que hi destacaven algunes veus radicalment contràries a l’arribada de més refugiats o immigrants.

Els raonaments

Oliveras va criticar durament el “desori monumental” que és la política migratòria, tot argumentant que Europa està pagant els errors del passat per polítiques internacionals equivocades, per falta de planificació del tema dels refugiats i per tolerància envers l’expansió del salafisme dins els països europeus. Però, sobretot, va insistir en què el problema de l’acollida s’ha complicat per les retallades i per una estratègia econòmica que privilegia els interessos de les grans empreses sobre els dels ciutadans. Va insistir, a més, que a la Unió Europea li calen aportacions demogràfiques per compensar l’envelliment de la població i el descens de la població activa. I va afirmar que, faci el que faci Europa, els immigrants i refugiats continuaran arribant.

Por cerval

A la sala, amb una entrada discreta, malgrat l’actualitat del tema, van multiplicar-se les crides a aturar la suposada allau migratòria. S'hi van sentir moltes reticències a l'arribada de refugiats (sovint confosos amb immigrants). Les pors es centraven en dos àmbits: en l'expansió del terrorisme jihadista i en la despesa que suposava l'acollida en temps de crisi. Els atemptats de París han deixat, òbviament, una forta por a la infiltració de terroristes entre els refugiats ("Només que n'hi hagi un entre cada mil, ja són molts terroristes"). Però també la crisi ha fet els ciutadans més porucs ("No estem en condicions. Prou gent hi ha que ho passa malament a casa nostra"). Els costos de l'acollida dels immigrants aixequen moltes reticències. Algú apuntava:

Europa ha de ser solidària, però no pot ser la salvadora del món

Una por generalitzada

Si es busca per Google “perill refugiats Espanya” el nombre de resultats quintuplica els de la cerca “acollida refugiats a Espanya”. La por s'imposa a la solidaritat. El rebuig als refugiats no només és propi dels cridaners grups d'ultradreta, sinó que té un abast molt més ampli. La majoria dels ciutadans no senten la menor empatia cap als refugiats, a desgrat que tants i tants catalans van haver de fugir del país el 1939. Hi ha algunes iniciatives aïllades de suport als refugiats, que han tingut poc ressò. L'Ajuntament de Barcelona sembla voler dinamitzar l'acollida, amb notable retard. Ahir va obrir un espai web "Barcelona Ciutat Refugi" destinat a facilitar l'acollida dels refugiats i a oferir als ciutadans canals de participació si volen involucrar-s'hi. Però, en realitat, l'arribada de refugiats depèn de les quotes que acordi el govern espanyol, que és qui té les competències en aquest àmbit.

Uns refugiats en realitat inexistents

Els refugiats sirians es fan presents cada dia a les pantalles dels nostres televisors. Però no estan presents als parcs, als poliesportius i a les places de Barcelona, a diferència del que passa a algunes ciutats d’Alemanya. Els refugiats arriben per una frontera llunyana, i no ha calgut instal·lar filferrades als Pirineus. No hi ha mobilitzacions per acollir-los, però tampoc manifestacions islamòfobes de Pegida. El govern espanyol s’havia compromès, el 2014, a acollir 130 refugiats procedents dels camps de refugiats situats a les fronteres de Síria. El 2015 es va comprometre a rebre’n 724 més. Però en realitat tan sols n’han arribat una vintena. Espanya, de fet, forma part del bloc de països que intenta impedir l’estratègia de reassentament de refugiats que impulsa la Unió Europea. I és, justament, la negativa de molts països a l’acceptació de la distribució dels refugiats el que posa en perill un dels principis europeus: la lliure circulació de ciutadans. De fet, l'Estat espanyol ha donat menys d’un 40 % dels fons que va prometre per a l’acollida dels refugiats. I és que, en realitat, els que més pateixen realment el problema dels refugiats sirians són els països veïns. Entre Síria, Líban i Jordània ja han acollit dos milions de refugiats.

Fotografia: refugiats a la frontera entre Macedònia i Grècia. Europa Press.