El Pony Pisador està de moda. I no, no parlem de la fonda que rep aquest nom a l'univers fantàstic d'El Senyor dels Anells, sinó d'una banda barcelonina que combina la solemnitat del folk —i de diverses músiques tradicionals d'arreu del globus— amb la retòrica i l'estètica del mem. El resultat: unes melodies contagioses que mesclen modalitats de cant com el iòdel o el bluegrass amb sons tan ignominiosos com el 'suuuuuuuu' de Cristiano Ronaldo, per exemple. Tan esperpèntic com divertit.

Després de guanyar-se l'estima del públic amb el senzill Tot és part de ser un pirata, aquest febrer el grup format per Adrià Vila, Miquel Pérez, Guillem Codern, Martí Selga i Ramon Anglada ha estrenat Jaja Salu2 (Guspira Records, 2021), un àlbum, a diferència dels anteriors, escrit i cantat íntegrament en català en què doblen l'aposta per l'humor absurd i que compta amb la col·laboració dels seus oients.

"Al principi la nostra única voluntat era fer música, l'humor simplement era un element intern del grup, un factor que ens engrescava quan ens trobàvem. A poc a poc, però, s'ha convertit en una part molt important, fins al punt que ara podem dir que ens dediquem a la música folk i també al gag sonor. Els mems no només serveixen per promocionar el que fem, han pres una gran magnitud i ara tenen la mateixa importància que la part musical", explica Miquel Pérez, responsable del violí, les percussions i algunes veus.

"La gent es pensa que els que fem folk vivim en algun tipus de bombolla, però no és així. La nostra manera de fer té més a veure amb l'edat que tenim —entre la vintena i la trentena— i la ciutat on vivim que amb la música que toquem. Aplicar el nostre codi al folk probablement és estrany, però nosaltres som així, són les nostres bromes i el públic les ha rebut de manera familiar", diuen.

Reducció a l'absurd

Però en què consisteix, aquest humor? Més enllà de la faceta graciosa que pot exhibir als concerts o a les xarxes, si El Pony Pisador s'ha guanyat l'etiqueta de grup divertit és gràcies a unes lletres absurdes que han captivat milers d'oients a Spotify i YouTube. La banda, per exemple, ha dedicat una cançó al municipi de Su, al Solsonès, perquè el nom de la vila sona igual que el lamentable alarit que Cristiano Ronaldo va regalar al públic de la Gala de la Pilota d'Or l'any 2014, una expressió que s'ha convertit en el crit de guerra de la banda. "A Cristiano Ronaldo el faria feliç escoltar la nostra música. De fet, ens agradaria que col·laborés amb nosaltres, només hauria de dir el seu mític suuuu", afirmen fent conya.

El grup, a més, també s'ha permès el luxe de publicar una dotzena de cançons breus, enregistrades durant el confinament, en les quals l'estil i la temàtica van per camins molt diferents. Així, l'últim àlbum inclou cançons com El meu pare és un formatge; Eustaqui, l'Equinoderm esquiador o La balada de Nils Olav, un tema, aquest últim, que parla de pingüins perquè, simplement, així ho va voler un dels usuaris que seguia un dels directes del grup per YouTube. "La nostra interacció amb l'audiència online ha augmentat moltíssim des del confinament. Tenim una comunitat de mecenes amb diferents nivells de subscripció, amb grup de Whatsapp i de Discord. Abans fèiem una cançó i no sabíem qui l'escoltaria i quin efecte generaria. Ara tenim tota una família al darrere, sabem molt bé què pensen de la nostra música i també hem pogut fer processos de creació conjunta", explica Pérez. 

Una bona manera d'entendre la idiosincràsia del grup, hereu de referents humorístics com Astèrix, Monty Python o La Trinca, és conèixer com va escollir la portada de Jaja Salu2. Estudi de disseny, il·lustradors de referència o obres d'art renaixentistes? Doncs no: la banda va obrir un concurs en què els usuaris havien de fer la seva proposta amb el Paint per, després, votar la més llastimosa, que finalment va ser l'escollida.

Un estil únic

Parlar d'El Pony Pisador, però, també implica fer referència a uns registres a l'abast de molt pocs grups del continent. Sota l'etiqueta de "música de hobbits", els membres de la banda dominen tècniques i modalitats de cant com el iòdel, els sea shanties, el bluegrass o el cant tuvà; uns estils que combinen a les cançons de l'últim àlbum i que també han volgut explicar en tutorials de YouTube. De fet, és així, gràcies a internet, com ells van aprendre aquestes tècniques, originàries d'indrets com el Tirol, Irlanda o Mongòlia.

"És important saber que els nostres estudis musicals no ens han servit tant, hem hagut de desaprendre moltes coses. En Guillem i l'Adrià, per exemple, van començar a tocar el banjo i la mandolina al segon assaig. La major part de la música que fem l'hem après a tocar gràcies a El Pony", expliquen. 

D'aprenents a referents. Abans d'acabar aquesta entrevista, els músics volen enviar un enigmàtic missatge als seus fans: "Zigurat, pistil i esqueix". Potser és una referència que se'ns escapa o potser, simplement, és una nova mostra del que són: cinc joves barcelonins tan divertits com inclassificables.