Benvolguts,
Busquem una cosa bastant senzilla. No cal que sigui nova de trinca ni que surti a les revistes. Tampoc demanem grans luxes. Amb els anys hem après a rebaixar expectatives. Només voldríem una cosa digna, habitable i, si pot ser, per quedar-nos-hi una temporada sense haver de començar a buscar-ne una altra al cap de quatre anys.
La voldríem lluminosa. Amb llum natural, sobretot. Que s’hi vegi bé què hi ha dins, què s'hi fa i què s’hi amaga. Estem una mica cansats dels interiors foscos, dels passadissos on no arriba mai la llum i de descobrir les humitats quan ja hem signat el contracte. Si hi ha esquerdes, preferim saber-ho abans. I si són estructurals, encara més.
També ens agradaria que fos exterior. Que donés al carrer. Que obrís les finestres de tant en tant i recordés que a fora hi viu gent. Gent que treballa, que paga lloguers, que porta els fills a escola, que espera mesos una visita, que fa números al supermercat i que no acostuma a tenir un gabinet d’assessors per resoldre-li els problemes. No voldríem una política interior, d’aquelles que només donen a pati de partit.
Imprescindible que estigui ben comunicada. I no ens referim només a tenir una roda de premsa a cinc minuts. Voldríem algú capaç d’explicar què fa sense necessitar quinze eufemismes, tres assessors i un fil de vint piulades. Però, sobretot, algú capaç d’escoltar. Perquè estar ben comunicat no és tenir cobertura: és que la comunicació circuli en totes dues direccions.
Necessitem espai. No pas cent cinquanta metres quadrats ni una suite amb vestidor. Espai perquè hi càpiga tothom. Els que pensen com nosaltres i els que no. Els que acaben d’arribar i els que fa generacions que hi són. Els que tenen molt i van sobrats i també els que arriben justos a final de mes. Una casa on, per fer lloc a algú, no calgui convèncer-nos que n’hem de fer fora un altre. Ja sabem que els metres són els que són. Precisament per això ens interessa tant com es reparteixen.
Hi ha bàsics essencials que aguanten una casa i que no haurien d’estar permanentment en obres
La voldríem sense barreres. O, com a mínim, amb algú disposat a anar-les traient. També amb bons fonaments. No ens importa gaire de quin color pinteu les parets cada quatre anys si després el terra s’enfonsa. Podeu canviar els mobles de lloc, estrenar cortines, rebatejar les habitacions i posar una planta al rebedor. Però hi ha bàsics essencials que aguanten una casa i que no haurien d’estar permanentment en obres.
Si pot ser, que estigui ben aïllada del soroll. N’hi ha molt. Cada vegada més. Crits d’una banda, crits de l’altra, tertúlies, titulars, vídeos infinits, declaracions indignadíssimes sobre la declaració o l’actuació indignadíssima d’algú altre. Ens aniria bé una mica menys de soroll i una mica més de conversa. Les cases on tothom crida acaben sent difícils d’habitar.
També voldríem que tingués vistes. No cal que siguin al mar. Ens conformem que arribin una mica més enllà de les pròximes eleccions. Una finestra des d’on es pugui mirar què passarà d’aquí a deu, vint o trenta anys també ens semblaria un luxe raonable. De fet, potser és l’únic luxe que exigim. I sobretot, sisplau, que sigui per entrar-hi a viure.
Desconfiem una mica dels anuncis que diuen "amb moltes possibilitats", perquè ja sabem què vol dir: que està tot per fer. Tampoc no ens interessen els "projectes amb encant" si l’encant consisteix a haver de refer la instal·lació elèctrica, canviar les canonades i tirar dos envans a terra. Fa massa temps que sentim que aquesta vegada sí, que ara comença una nova etapa, que cal una reforma profunda, que s’obriran finestres i que es repararan les esquerdes.
Potser tampoc demanem tant. Una política lluminosa, exterior, ben comunicada, amb bons fonaments, sense barreres, que disposi d'espai per a tothom i, sobretot, amb vistes al futur. No cal que hi hagi piscina. Amb cèdula d’habitabilitat i que sigui un espai lliure de feixisme, ja faríem.