“En són dues, era l’una o l’altra. És el 50 %.” Una situació en què algú amb una certa autoritat entra en una sala buscant reunir-se amb una inspectora. A dins hi ha dues persones esperant: una noia blanca i una altra de negra. L’home en qüestió s’adreça primer a la noia blanca, donant per fet que l’altra no podia ser la responsable del cas. Un exemple clar de com encara persisteixen clixés sobre quin tipus de persones poden exercir segons quines feines, limitant-ho tot al gènere i la raça. És aquí, en aquest punt de partida amb la inspectora (que tampoc no té despatx propi i rep les mirades de total desconfiança dels companys), on s’estableix el to de La inspectora Ellis, un drama policíac més que notable que ha despertat molt d’interès al Regne Unit i que Filmin ha incorporat ara al seu catàleg.

És necessari que la inspectora Ellis existeixi

El caràcter de la inspectora Ellis (interpretada per Sharon D. Clarke, coneguda al Regne Unit en el món del teatre i la televisió) és el d’una dona estoica, freda i calculadora, que sotmet la trama al ritme que ella imposa (i a aquells passos tan convincents quan camina), amb la seva sobrietat i la calma amb què pren cada decisió. És tot el contrari de com solen funcionar aquest tipus de ficcions, gairebé sempre accelerades i amb un punt frenètic (i amb una fotografia que juga amb els reflexos). A ella li importa ben poc l’entorn, tot i tractar-se, en principi, de llocs plàcids, amb paisatges bonics a les campanyes angleses on no hauria de passar res fosc. Ni tan sols entre adolescents que viuen amb les hormones desbocades. Amb un format inusual per a les sèries actuals —només tres episodis en la primera temporada, cadascun amb durada de llargmetratge (aproximadament hora i mitja)—, el misteri se centra en un llac, un cotxe que s’hi enfonsa i l’abandonament d’una noia que apareix al cap de cinc dies. Les primeres pistes es troben en una competició en una piscina amb un noi amb aura de guanyador. I la dificultat principal per a la inspectora és la resistència dels policies locals (a ella l’envien des de Londres per la incapacitat dels agents del lloc: això sí, un tòpic de les sèries policíacs), poc inclinats a col·laborar, cadascun amb les seves filies i fòbies. Ellis és hermètica (gairebé no somriu mai, només al final, amb el seu terrossó de sucre, tot i que té un humor molt particular), però hi ha un passat que ningú endevina: la relació complicada amb la seva filla, tan evident com preocupant (sempre alerta per si rep una trucada seva).

El primer dels tres episodis peca de confús. No és fins que es descobreix que la Maggie és viva que es pot començar a desentrellar el misteri. Tot i que potser, per aleshores, ja has desconnectat. Si tens noranta minuts per endavant, per què desaprofitar tant temps? És una tònica que es repeteix als dos següents, tot i que són més clars, també perquè ja has agafat el pols a la inspectora i a les seves circumstàncies (les pròpies i les dels altres). En el segon episodi, la resolució se centra en la desaparició d’una agent (té alguna cosa a veure el fillastre?), i en el tercer, en un matrimoni acabat de casar que, després de l’abraçada d’una filla a un pare que ja s’ensuma el pitjor, arriba fins a un riu demoníac. La sèrie aborda la dicotomia i divisió entre el nord i el sud del país, i també reflexiona sobre per a quines coses o accions està preparada una societat encara molt lluny de la normalització. Encara avui, en entrar en una sala, ens fixem més en l’aparença que en qui porta l’acreditació. Només així, i per força de costum, l’inspectora afronta casos que l’obliguen a demostrar la seva vàlua. Aquesta és, a grans trets, la gran lliçó de la sèrie. Ella, que aparentment és tan forta i tan convençuda de la seva capacitat per resoldre casos, també té les seves debilitats i inseguretats (se li trencarà el cable del carregador del mòbil, que es manté amb cinta adhesiva?). Després, pots connectar més o menys amb les històries, però el gran imant per seguir la sèrie és ella. Més enllà de ser pionera (com és que mai abans havíem tingut una inspectora negra?), que l’Ellis existeixi és necessari. És un senyal de cert progrés (si no, que li ho preguntin a Ken Loach). I al Regne Unit, lloc amb tradició de bons drames policíacs (encara que aquest no sigui precisament excel·lent).