Gerta Taro va ser l'ombra de Robert Capa durant massa temps. La dona al costat de la llegenda, l'esposa del fotoperiodista de guerra més famós del segle XX, la paia que només va fer alguns treballets en aquest sector. Tot mentides que es van anar reproduint pel masclisme històric i per un Endre Friedmann que no va tenir coratge per reivindicar la tasca fotogràfica de la seva companya de vida. Perquè Capa va ser, en realitat, un pseudònim: el que van crear aquests dos jueus refugiats perquè les seves fotos estiguessin més ben revaloritzades al mercat. Aquest reconegut fotògraf americà que deien representar se'l van inventar un dia entre bambolines, i la gesta va tenir la seva recompensa: les seves instantànies, les d'ambdós, van començar a vendre's com a xurros. En assolir més popularitat, Endre va començar a ser la cara de Capa, fins que es va mimetitzar tant amb l'avatar que va reduir a Gerta a un segon pla. Va utilitzar el seu privilegi d'home egoista per utilitzar el nom al seu aire. Com Carmen Mola.
🟠 Grec 2022 a Barcelona: programa amb els 10 títols imperdibles del festival
Aquesta història d'invisibilització i oblit és l'argument sobre el qual es construeix Negatius, una obra escarida però intensa escrita i dirigida per Sílvia Navarro que posa el dit a la nafra d'una situació gens anecdòtica. En una Sala Flyhard minúscula que permet que una trentena d'espectadors pugui tallar l'ambient amb un ganivet, Laura Riera i Roger Vidal es reencarnen en el matrimoni que millor va cobrir gràficament la Guerra Civil Espanyola, aportant imatges tan icòniques com Mort d'un milicià —no se sap qui la va disparar, fins i tot hi ha sospites que podria ser una imatge falsejada— o Entrenament d'una dona republicana —atorgada a Taro—. De fet, ella va ser l'única dona que va fer fotos al front durant la contesa. Google diu que Robert Capa va morir el 1954: el dia que Endre Friedmann va trepitjar una mina antipersones mentre cobria la guerra d'Indoxina. Però Robert Capa va morir dues vegades: aquell dia i el 26 de juliol de 1937, quan Gerta Taro va ser atropellada accidentalment per un tanc republicà en la batalla de Brunete 5 dies abans de complir els 27 anys.
El text de Negatius passeja de puntetes per la biografia d'aquests dos fantasmes, dibuixant a pinzellades una història que ha romàs dècades deambulant en silenci. El 2008 es va descobrir material inèdit de la parella en una maleta apareguda a Mèxic que contenia imatges mai vistes i es va obrir, també, la caixa dels trons. Per què Friedmann, ja convertit oficialment en Robert Capa a ulls de tots, va mantenir la boca tancada? Per què va deixar que el record de Taro romangués en l'exili? I per què hi ha gent encara que continua parlant d'aquest fotògraf americà com a sinònim d'Endre Friedmann? Des d'aleshores s'ha parlat molt de la forma, però menys del fons: es troba a faltar també a l'obra aquest retrat més profund i emocional, no tan d'amor adolescent, sinó una radiografia més exhaustiva que aprofundeixi en una Gerta absolutament ombrejada per la figura de la seva parella sentimental i professional que li torni la veu que durant dècades li va ser arrabassada. Quan els fets objectius ja estan gastats, la reinterpretació subjectiva dels pensaments aliens és tan injusta com necessària.
La conjunció estricta d'ambdós durant tota l'estona que dura l'acció dificulta que es pugui conèixer la seva individualitat, que és precisament el que encara arrossega més ombres i interrogants
Navarro ens presenta a l'obra a una Gerta Taro ambiciosa i empoderada però que va haver de resignar-se, com d'altres tantes abans i després i encara, a un mecanisme sistèmic governat per homes. Tanmateix, la seva figura sempre apareix complementada o com una extensió d'ell; o ell d'ella. I aquesta conjunció estricta d'ambdós durant tota l'estona que dura l'acció dificulta que es pugui conèixer la seva individualitat, que és precisament el que encara arrossega més ombres i interrogants. Potser hauria estat interessant fer un retrat exclusiu de Gerta Taro, reflexionant sobre els seus entrellats emocionals, o una penitència del Capa masculí intentant justificar-se o eximir-se, si és que realment hi havia una mica de culpa en el seu ésser.
I potser, també, la intenció de la dramaturga és tota l'estona apartar del focus la mirada dels reporters fotogràfics per mostrar fugaçment les seves ànimes personals, però tampoc no deixa de sorprendre que, en el que també pretén ser una batalla d'egos pel reconeixement públic professional, no aparegui cap foto. En terra escènic, els documents gràfics són substituïts per alguna tela oculta en una maleta i escrits a retolador que van teixint els mateixos protagonistes. Paraules aïllades que els actors emfatitzen en les teles blanques de les parets i la tinta de les quals desapareix de forma efímera, perdent-se en el buit. I si la mateixa història s'hagués escrit amb un pintallavis vermell permanent?