A l’última edició del festival Literal em vaig comprar El senyor de les tenebres de l’afroamericà Hal Bennett, publicat en català a la Segona Perifèria un temps enrere. La compra va ser temàtica, perquè a la paradeta del costat hi havia la Matilde Martínez de Godall, i l’editora va aprofitar per recomanar-me el recull de contes Els blancs, del també afroamericà Langston Hughes. Tots dos llibres són cultura afroamericana i ens ajuden a entendre per què mig Twitter afroamericà està enfadat amb la campanya de la Sydney Sweeney.
Si llegim Hal Benett o Langston Hughes la ira dels afroamericans i les reaccions republicanes blanques ja no ens semblaran tan exagerades
Els blancs són els altres
La novel·la El senyor de les tenebres és tal com m’havien advertit que era: un deliri absolut, una crònica del lumpen afroamericà abans que existissin els drets civils. L’argument va més o menys així: en Titus mata la seva dona a cops de cua i s’emporta el seu fill Joe per tot el país amb el pretext d’una nova religió que consisteix a fer que el nen ensenyi la cigala a la concurrència. És una creença pengim-penjam, pur paganisme sense sentit, una mistificació del fal·lus i de l’autoodi negre. Perquè d’entrada en Titus s'inventa una religió negra que dona la raó als blancs: els negres es mereixen tot el que els passa –l’home n’ha après a base de trauma, perquè va veure com mataven el seu pare com si fos un conill. L'ombra del linxament és a cada cantonada, i els negres s'emmotllen i s'adapten a l'amenaça. El fill d’en Titus, el Joe, creix com el Deixeble Nu, perquè així li fa dir son pare (ell no és el profeta, sinó el qui ha de venir abans del profeta, no fos cas que a algú se li acudís mai demanar-li un miracle). El Deixeble Nu passa de ser un nen maltractat a ser un home jove atractiu i disfuncional, com no podria ser d’altra manera si tenim en compte la infantesa que ha viscut.
En el recull Els blancs Hughes escriu com a negre i converteix el blanc en l’altre, i això en si mateix ja és refrescant i enlluernador
Langston Hughes neix el 1902 i Bennett va néixer el 1936. Langston Hughes va participar activament del renaixement de Harlem, i l’exèrcit el va portar a Europa, on va tenir ocasió de conèixer Hemingway i Fitzgerald. Periodista, columnista, i fill d’un home que va fugir dels EUA perquè no podia empassar-se el racisme, Langston Hughes és un autor negre que està orgullós de ser-ho. En el recull Els blancs escriu com a negre i converteix el blanc en l’altre, i això en si mateix ja és refrescant i enlluernador: per una vegada l'altre no és el fosc, ni el negre, perquè ja sabem que això de l'alteritat sempre depèn de com t'ho miris. Un dels contes més hilarants és el que descriu una parella blanca del Village que està fascinada pels negres, i que en conseqüència es dediquen a pintar-los, els fan fer concerts, intenten fer amics negres –sense èxit.
En tots dos llibres els negres menyspreen els blancs pobres, i els blancs pobres menyspreen els negres, és recíproc
Hal Bennett té un currículum menys vistós, però la llista de llibres que va escriure també és prou llarga, i sobretot se’l va apreciar per la gran diversitat de tot el que va escriure, de vegades sota pseudònims femenins. De vegades se l’ha comparat amb Mark Twain, però més pornogràfic. La novel·la El senyor de les tenebres es va publicar per primera vegada el 1970 i es va reeditar el 1997: Playboy tenia moltes expectatives per Bennett, com si hagués de convertir-se en el gran escriptor de l’any. Va morir pocs anys després, el 2004, quan estava a la seixantena, i aquesta fama no es va acabar d’implementar, potser perquè els EUA són molt grans i la producció cultural que s'hi fa és massa extensa perquè ens arribi tot.
Les dues amèriques fundacionals
[En Joe] es considerava una persona força especial. ¿I, que no era un producte directe de la discriminació, ell, de la idea d’en Titus Market que les persones de color necessitaven una religió de color, un estil de vida de color?
Aquest paràgraf de la novel·la de Benett (que és molt divertida i no us decebrà) sembla confirmar la noció que als EUA hi ha una cultura blanca i una cultura negra que es troben i es creuen, però que mai no s’acaben de fondre en una sola. L’apartheid racial té les arrels llargues i es fica per tot arreu, hi ha un ressentiment gravat a foc. Ja ho sabíem, perquè hem vist les imatges que separaven negres de blancs, hem vist moltes pel·lícules i coneixem la història, però em sembla que la literatura t’afegeix un extra: les interaccions, el fàstic i la luxúria que els blancs sentien cap als negres, una curiositat mútua però excloent. En tots dos llibres els negres menyspreen els blancs pobres, i els blancs pobres menyspreen els negres, és recíproc: els negres els fan la competència, i a més han passat de ser esclaus a posar-se al mateix nivell que ells. El senyor de les tenebres en forma d’astracanada i Els blancs de Hughes de manera més fina, tots dos llibres retraten el mateix món, o potser les dues cares d’un mateix món, el dels EUA de la primera meitat del segle XX. Llegir aquesta mena de literatura del segle passat ajuda a entendre la fondària de la polarització social continuada entorn de la raça.
De què parlen quan parlen de gens? Dels seus pits o de la seva condició de blanca? L’anunci ha estat un èxit perquè és picant i perquè explota l’equívoc racial
Avui encara veiem ecos de tot això, en la victòria de Donald Trump (podríem discutir-ho, però és evident que el vot blanc o white trash hi té alguna cosa a veure) i també en qüestions aparentment tan banals com la campanya publicitària recent de la Sydney Sweeney. Els seus texans genials o “great jeans”, un joc de paraules entre els texans, els gens i les tetes de Sweeney: de què parlen quan parlen de gens? Dels seus pits o de la seva condició de blanca? L’anunci ha estat un èxit perquè és picant i perquè explota l’equívoc racial. No, no s’ha tractat mai “només de texans”. Això està a l’ordre del dia i encara encén les masses a les xarxes socials nord-americanes. Doncs bé, si llegim autors afroamericans com Hal Benett o Langston Hughes la ira dels afroamericans i les reaccions republicanes blanques ja no ens semblaran tan exagerades: venen d’aquí, d’un país que s’aixeca no només amb la força de treball negra, sinó també amb la seva cultura i el seu univers simbòlic: la cigala d’en Joe, la persistència del blues, la marxa de Harlem, els escriptors com Hughes, com Benett o com Chester Himes (quin altre, aques!t). Perquè sí, jo no ho tenia clar fins ara, però la cultura afroamericana existeix gairebé com si fos la cultura d’un altre país, o com a mínim d'un país que malda per créixer dintre d’un altre.