El pròxim 7 de novembre s'estrenarà al Teatre Poliorama de Barcelona Glorious! La pitjor cantant del món, una comèdia tendra i esbojarrada que recupera la història real de Florence Foster Jenkins, la soprano novaiorquesa que, sense cap talent per al cant, va aconseguir triomfar als escenaris més prestigiosos dels anys quaranta. Dirigida per Paco Mir, amb un repartiment que inclou els actors Marta Ribera, Ramon Gener i Santi Millán, l'espectacle vol reivindicar, entre rialles, la passió i la inconsciència que poden convertir un desastre en art.
L’obra, escrita pel dramaturg britànic Peter Quilter, s’ha representat amb èxit a desenes de països des de la seva estrena el 2005 al West End de Londres. La peça retrata amb humor i afecte la relació entre Jenkins i el seu pianista, Cosmé McMoon, que l’acompanya entre desafinacions, vestits impossibles i una convicció inamovible que la seva veu —tot i sonar com “una tetera espantada”— mereixia ser escoltada.
Qui era realment Florence Foster Jenkins?
Nascuda el 1868 a Pennsilvània, Jenkins va ser una rica hereva que va dedicar la seva fortuna a la seva gran passió: la música. Convençuda del seu talent, va finançar els seus propis concerts, sovint davant d’un públic que contenia el riure darrere dels guants i els ventalls. El punt culminant de la seva carrera va arribar el 1944, quan va actuar al Carnegie Hall davant una sala plena i una expectació sense precedents. Aquella actuació, que va ser enregistrada, va consolidar-la com un fenomen únic: una artista sense talent que, tanmateix, havia aconseguit emocionar per la seva fe indestructible en si mateixa.
Florence Foster Jenkins no va cantar bé —ni un sol cop—, però va fer el que molts artistes somien: creure, sense fissures, en la bellesa dels somnis
La seva llegenda ha inspirat llibres, documentals i fins i tot el cinema: el 2016, Meryl Streep va donar vida a Jenkins a la pel·lícula Florence Foster Jenkins, dirigida per Stephen Frears i coprotagonitzada per Hugh Grant. El film, entre la comèdia i la tragèdia, va ser un èxit de crítica i va valer a Streep una nominació a l’Oscar. Ara, Glorious! torna a portar aquesta història als escenaris catalans, recordant-nos que la passió, fins i tot quan és ridícula, pot ser una forma d’art. Florence Foster Jenkins no va cantar bé —ni un sol cop—, però va fer el que molts artistes somien: creure, sense fissures, en la bellesa dels somnis.