Explica Paco Mir a Neuras diarias, el volum antològic que recull bona part de la seva feina com a humorista gràfic, que intenta dibuixar un acudit cada dia. Ara fa dies que, bolcat en la promoció del llibre, no ha pogut gargotejar res. "Un dibuixant, però, sempre té el llapis a la mà, ja sigui per escriure o per dibuixar", apunta quan ens trobem a l'edifici de Planeta, l'editorial amb que aquest 33% del Tricicle ha publicat una obra que descobreix una faceta que, tot i haver publicat durant anys a les principals capçaleres del país, del Jueves a Interviu, havia quedat eclipsada per la seva activitat teatral. "Treballo en paper i llapis o bolígraf, faig esquemes, dibuixets, tonteries... Aquest és el meu dia a dia". El dia a dia d'un dibuixant, deixeble de figures totèmiques del gènere Mingote, Cesc o Perich, que destaca com un perspicaç observador de la quotidianitat social transformada en gags sublims.
Un bon totxo, aquestes Neuras diarias.
Estic al·lucinat amb aquest llibre. Mai se m'hagués ocorregut, ni havia tingut la consciència de poder fer un llibre amb tot el meu llegat com a dibuixant. Buscant i rebuscant entre carpetes velles, m'he trobat amb coses que ni recordava que les havia fet. He trobat acudits, molt dolents, de quan tenia 14 anys. Però, tot i que no soc gens nostàlgic, fa cosa llençar-los. Ja els llençarà algú altre. Sí, és un bon totxo, però estic molt content.
Quan et preguntes a tu mateix qui ets, què respons?
Dibuixant. Sóc dibuixant i humorista. Per això en el llibre faig aquesta broma de buscar paraules noves. No sóc dibuixant d'arbres o de paisatges. Sóc un dibuixant que sempre pretén fer humor amb el dibuix.
Sóc un dibuixant que sempre pretén fer humor amb el dibuix
No deixa de ser curiós que tu et consideris dibuixant però la gran majoria et vinculi a la teva faceta com actor.
Però una cosa porta a l'altra, perquè molts humoristes de la meva generació, han acabat dintre del món audiovisual fent sèries de televisió o cine. Dins del món audiovisual, el parent pobre és el dibuixant i el parent ric és el que fa cine o teatre. I pel mig estan tots els altres.
Ja ho expliques, també, en el llibre, que per a tu dibuixar no deixa de ser com escriure teatre. I, certament, no costa gaire veure els teus acudits transformats en gags del Tricicle.
Jo soc Tricicle. Com a mínim, un 33 per cent de Tricicle és meu, si no més. Per tant, aquesta base d'humor absurd que surt dels acudits gràfic sense paraules està dins del Tricicle. De fet, hi ha bastants acudits o fins i tot pàgines senceres del TBO, que s'han transformat en gags de Tricicle o en esquetxos de la sèrie que fèiem, Dinamita. L'important és tenir una idea. Després com la transmets, ja és diferent. D'una sola idea, estirant-la molt, pots fer una pel·lícula.
On neixen, les idees?
Les idees poden néixer de dues maneres: treballant molt o anant pel carrer i que et caiguin al cap. Els gags, normalment, et cauen al cap. Pots estar pensant en gags sobre una ampolla. I agafes una ampolla i et preguntes què pots fer amb aquesta ampolla. El cervell comença a fer gags. Segurament serà en aquest moment de pensar, que et caurà el gag. El gag no té evolució. El que sí que té evolució és la transformació d'un gag en un seguit de gags. Nosaltres, amb el Tricicle, sí que som especialistes en agafar un gag i donar-li una volta, i una altra, i una altra... i tot d'una treure'n cinc o sis. Però per arribar aquí, primer t'ha de caure la idea, allò que en diuen sinapsi, que és quan les neurones s'ajunten. Definitivament no pots provocar un gag, un gag et cau.
Treballes molt perquè et caiguin les idees?
Sóc tan currante que treballo 24 hores al dia, ja sigui amb el llapis a la mà o fent fúting. Per això és tan important tenir sempre a mà la famosa llibreta de notes, o ara les notes de veu del mòbil, per apuntar tot que el que se t'acudeixi. No hi ha res que no es pugui aprofitar més tard.
Per cert, tot i que us heu acomiadat dels escenaris, encara parles del Tricile en present: "Nosaltres fem..."
Ens veiem gairebé cada dia. Tenim negocis junts, com el Teatre Poliorama. I si bé ja no creem, tot el que hem fet està a Youtube. Encara ara hi ha molta gent que ens descobreix. Estem vius i és divertit.
La vostra relació segueix sent la mateixa de sempre?
Portem 40 anys que ens hem vist més entre nosaltres que amb les nostres dones. Una relació que pot arribar a ser exhaustiva. Després de tants anys ja no cal dinar plegats cada dia. Teníem una frase que deia: "Avui faig vida particular", que volia dir: "No em toqueu els nassos".
Copiar és la millor forma d'aprendre
Com vas descobrir la teva passió pel dibuix?
No recordo un moment concret. Sí que em recordo dibuixant ja des de molt petit. També recordo uns volums que hi havia molt, molt gruixuts de Disney, eren les pel·lícules però en llibre. A casa també teníem una biblioteca, que no era molt gran, però sí amb coses molt interessants. El meu pare tenia una col·lecció de còmics antics i una col·lecció d'humor que es deia El monigote de papel. Era una recopilació dels millors humoristes, tant els d'aquí com els anglesos. Per això crec que el meu humor té molt de britànic. Però de tots, el llibre que més em va marcar va ser Historia de la gente de Mingote. Des del primer dia va ser l'humorista que volia copiar. Copiar és la millor forma d'aprendre.
A vosaltres, El Tricicle, us han copiat molt. Com t'has sentit davant d'aquests calcs?
Quan ens han copiat, moltes vegades el pensament ha estat que realment el que fem és molt complicat. El Tricicle no hem estat mai prou valorats pel món del teatre. I a cop de no valorar-nos ens hem acabat creient que no teníem tant de valor com realment teníem. Moltes vegades, quan hem intentat ensenyar el que fèiem, o vas a festes i et trobes amb actors amb una proposta que beu de la teva, ens hem adonat de la dificultat de la nostra proposta. Però, clar, nosaltres ho fem fàcil perquè portem 40 anys fent això. És com intentar explicar fer un salt mortal. La teoria és molt fàcil. La pràctica, no tant. Hi ha còpies nostres molt bones, i algunes millors que nosaltres. Però els imitadors aquests del Julio Iglesias, de què hi ha tants al Youtube, fan una mica de vergonya.
El Tricicle ens ha obert les portes del públic, però ens ha tancat les portes de molts teatres
Sou una de les companyies més populars dels darrers anys, realment no us sentiu valorats?
Vam tenir èxit gairebé des del moment que vam començar, i el món teatral va voler treure importància a què fèiem: l'enveja com a esport nacional. No diré que ens van matxacar, però ens van menystenir o no ens van valorar prou. I aquesta poca valoració s'ha mantingut en el temps. Tot i que les noves generacions, les que ja han nascut amb nosaltres, han vingut desintoxicades.
Ser membre del Tricicle, com a dibuixant t'obria portes o te les tancava?
L'etiqueta marca molt. En el dibuix i en el teatre, perquè sent membre del Tricicle la gent es creu que ja et va bé i no et donen la possibilitat de mostrar altres facetes teves com actor o director. Tricicle ens ha obert les portes del públic, però ens ha tancat les portes de molts teatres. És complicat.
Com a dibuixant, però, has publicat a les revistes més importants del país.
Potser és una faceta que ha quedat eclipsada per l'altra, però soc professional del dibuix des de fa molts anys. He publicat dinou anys al Jueves. Dinou anys són molts anys. Fent un càlcul ràpid, això són 20.000 acudits. 20.000 acudits són molts acudits.
Ets fill d'una època, obvi, però en aquesta època l'humor gràfic estava molt present.
Hi havia molts dibuixos a tot arreu. A totes les revistes hi havia més d'un dibuixant fent acudits. Van ser els anys de l'eclosió de les revistes d'humor. Els dibuixants s'anaven traslladant d'una revista a una altra. També van ser els anys de l'eclosió del còmic underground amb revistes i editorials com Pastanaga o El Víbora. Hi havia moltíssim fanzine, també. Tot això s'ha mort. Sí, hi havia molta cultura d'humor. Fins i tot revistes com Destino tenien seccions dedicades a dibuixants estrangers en què mostraven la seva obra. Consideraven que el dibuix era art.
Quin va ser el primer dibuix que vas publicar?
El primer, primer, suposo que seria a Pastanaga o al TBO. Al principi, quan publicaves, compraves tants exemplars de la publicació com podies i els regalaves a tots els amics i la família. Era una sensació molt bonica. També recordo que molt al principi de començar a publicar, amb Pastanaga vam fer una revista dedicada a Pau Riba i vaig fer les il·lustracions. I una adaptació en còmic d'El capital de Karl Marx que vaig fer amb en Max. Als 18 anys tot et passa per primera vegada. Tot és més intens i tens una gosadia que vas perdent amb el temps.
M'ha sorprés una anotació que fas al llibre on dius que el teu estil és no tenir estil.
Sí, però, globalment, diria que tinc dos estils, Un més de dibuixant que estaria molt influenciat per Mingote, però amb una mica més de traç i moviment. Més artístic. Menys de ninot i més de pintor. Però ho dic molt en veu baixa. I després tinc un tipus de dibuix més de línia clara. Més simple i, potser, més directe. Em moc entre aquests dos estils. I quan no tinc ganes de dibuixar faig mosques.
També expliques que com a més minimalista, millor.
Perquè en l'humor el més important és el missatge. Per això admiro tant humoristes com el Perich o el Cesc. Abans que em preguntaves per les còpies. Una vegada vaig fer un pòster d'homenatge al Perich i vaig voler copiar-lo. Em va costar moltíssim. Molt més que fer un dibuix meu.
En l'humor el més important és el missatge
Al llibre hi ha acudits que traspassen l'humorístic per ser reflexions gairebé filosòfiques.
Hi ha una frase de Boris Vian que diu que l'humor és la política dels desesperats. És la finestreta oberta que et deixa respirar. Amb l'humor intentes fer riure, però també donar-li una volta a tot. L'humor és donar esperança a la vida. Riure encara que tot estigui malament.
M'ha fascinat la teva capacitat d'observació de la societat al detall.
Si no tens capacitat d'observació no et facis humorista ni dramaturg. Has de captar la societat per després poder explicar a la mateixa societat els que ells no saben veure de primera.
El món ha canviat una barbaritat en aquests 40 anys.
Però aquest vulguer captar la societat el porto a l'ADN. És el punt de vista visual d'aquell que mira una aixeta i veu una cara. N'hi ha que només veuen una aixeta. D'altres veuen una expressió. És una capacitat, odiosa, de veure les coses a través d'un filtre.
Fins a quin punt, gràcies a l'èxit del Tricicle, no haver tingut la necessitat de dedicar-te al dibuix ha estat positiu per al teu art?
A vegades també podia arribar a ser estressant. Tot i l'èxit del Tricicle, jo publicava una pàgina setmanal al Jueves. Estem parlant d'èpoques en què no podies enviar res per WeTransfer. Estaves a Helsinki i t'ho havies de muntar per enviar el dibuix perquè arribés a temps. Recordo que estava fent un curs de teatre a França, als afores de París, en una època en què jo estava publicant al Diari de Barcelona. Feia els dibuixos i perquè arribessin havia d'anar a l'estafeta de correus del poble perdut on era, pagant una fortuna, molt més del que em pagaven a Barcelona per publicar, perquè els rebessin dins del termini previst. Amor a l'art.
Si no tens capacitat d'observació no et facis humorista ni dramaturg
Hi ha cap dibuix al llibre que sintetitzi el que ets tu com a humorista gràfic?
Crec que seria algun dels inclosos al capítol de dibuixos més teatrals, que són els que estan més dibuixats, fets amb més temps. És una pregunta difícil de contestar.
Quantes vegades t'hem preguntat com pot ser que sent humorista siguis una persona tan seriosa i reflexiva?
Constantment, sobretot per formar part del Tricicle, tot i que també s'ho diuen al Joan (Gràcia) i el Carles (Sans), que són molt simpàtics a la vida normal.
Tu també!
Comparat amb Tricicle, que estem allà l'escenari fotent bots tot el temps, ens veuen a la vida normal i ens diuen que som molts seriosos. Però a la vida normal un cirurgià tampoc va pel carrer obrint a la gent.