Fa un temps la Juliana Canet va afirmar alguna cosa similar a “tot país normal ha de tenir un star-system establert”. Ella feia referència a un grup de persones prou importants a escala cultural o popular per a generar atenció mediàtica i crear tendències en aquest espai. Tot i que crec que la reflexió ha quallat prou aquest últim any, hi ha un sistema d’estrelles del que sovint ens oblidem per ser un país normal: les dives criminals.
Precisament aquesta setmana passada es va estrenar el documental del Petit Nicolás, (P)ícaro (Netflix, 2024). Un format clàssic de Netflix amb un sorprenent to de comèdia que relata amb pèls i senyals com el seu protagonista va arribar a infiltrar-se a les entranyes dels més alts estrats polítics d’Espanya. Però, més enllà d’això, fa un retrat de les seves claríssimes tendències de megalomania des que era un nen. Unes tendències que expressa de manera tan clara i desacomplexada que fan que explotis de riure i cringe tot alhora,
Avui en dia, a l’Estat espanyol, estaríem parlant d’un quartet essencial a la premsa de successos dels últims anys: el Petit Nicolás, José Manuel Villarejo, Daniel Sancho i Rosa Peral. Tots quatre desfilen pels titulars amb més o menys elegància, però la qüestió és que com a societat sentim una atracció inevitable cap a tots quatre. Els volem conèixer les vides, saber què pensen, descobrir quin és el desenllaç de les seves històries. Si no, ni les plataformes de streaming ni les portades del cor, ni els Tiktokers d’influència s’haguessin forrat a clics a força de fer-ne productes.
Per què, en el fons de la nostra ànima de ciutadans mundans, ens cau una mica bé el Petit Nicolás? Quina classe de foscor tenim a dins? Dubto molt que sigui una cosa política. Ja feia gràcia abans d’aparèixer al FAQs amb un llaç groc fa tres o quatre anys. Cal acceptar que hi ha certs criminals que desperten la nostra simpatia o, almenys, que tenen prou carisma per a generar-nos curiositat. No és suficient amb un crim sucós i un judici mediàtic (això també ho han fet la Shakira i el Dani Alves), sinó que cal certa performance del protagonista. Podem negar aquest instint, però la qüestió de fons és que Netflix ha orientat el documental del Francisco Nicolás cap a la picaresca i la comèdia de personatges, lluny del true crime polític al qual ens té acostumats. I funciona.
Si hagués pogut, ens hauria fotut a tots. Però com que no ha estat possible, ara és, més o menys, un pringat. És molt difícil no empatitzar amb un pringat.
El Petit Nicolás té un rerefons humorístic, igual que el tenen els personatges de El Reino del Sorogoyen. Com tots aquells polítics desorientats de la pel·lícula, és algú que ha volgut tant el poder que ha acabat als passadissos de l’Audiència Nacional. Algú que, si hagués pogut, ens hauria fotut a tots. Però com que no ha estat possible, ara és, més o menys, un pringat. És molt difícil no empatitzar amb un pringat.
Un dels entrevistats a (P)ícaro és, com no podria ser d’una altra manera, José Manuel Villarejo. A diferència del Francisco Nicolás, la relació que tenim amb el Villarejo és des de cert temor. Si el Petit Nicolás és la comèdia, el Villarejo és el thriller: un senyor amb moltíssimes ganes de fer-la grossa, a qui li encanta que escoltin les seves mogudes i que, a poc a poc, va deixant anar informació que diu que pot canviar l’statu quo del país. Ens agradi o no, tant el pícaro com l’excomissari fan visibles totes les fissures del sistema de seguretat que tenen els partits vinculats a les clavegueres de l’estat. Són figures que atempten contra la nostra visió del poder.
Rosa Peral i Daniel Sancho, cares claríssimes en aquest star-system infundat, ocupen un espai molt diferent dins la cultura pop, tenint en compte que als crims que han comès hi ha violència explícita i directa. Però, així i tot, ens trobem en la mateixa situació: sèries, documentals, portades de premsa i exclusives. No tot s’explica amb el morbo. Hi ha una part amagada en la frase que es rumorejava que havia dit Rosa Peral a una altra companya de presó: “El teu Crims dura un episodi, el meu, tres.”
L’autoconsciència d’aquests personatges, sumada a la netflixització de la seva realitat criminal, fan palès que, quan un crim passa pel filtre de masses (sigui Crims, un documental de plataformes, o un llibre de la Tura Soler), s'escapa del periodisme de tribunals i comença a formar part de la cultura pop. És comparable a l’interès a xarxes amb La sociedad de la nieve. Aquest vincle parasocial amb els personatges, amb el seu dolor. Tot parteix d'una realitat tan aliena a l’espectador comú que ens enganxa al relat des del primer moment. La majoria de mortals no tan sols no farem mai el què fan alguns d’ells sinó que tampoc tindrem accés a una experiència Andes. Ni a saber els secrets més foscos del poder, com diu que els sap el Petit Nicolás.
La fórmula Netflix no només funciona sinó que exemplifica el fenomen glocal, la fusió del que és global i local, en comparació amb altres països que no tenen la influència berlusconiana del Mediterrani, allò que ens fa riure de la picardia dels nostres criminals. Als Estats Units, per exemple, el gran epítom del star-system policial és la passió pels seus propis assassins, serveixi Jeffrey Dahmer, Gipsy Rose, i els school shooters com a exemple. Mentre era viu, Dahmer va rebre centenars de cartes a la presó de persones que romantitzaven la seva tragèdia personal. Rose, que va assassinar a la seva mare després de patir Münchhausen per poders durant anys, s’ha tornat pràcticament una estrella del pop. And the dick is fire!
@notskinnybutnotfat @Gypsy Rose Blanchard has a message for the haters!!! #gypsyroseblanchard ♬ original sound - Amanda Hirsch
Tot i el filtre pop que passen tots aquests personatges, bona part dels productes audiovisuals que s’han generat a partir d’aquests perfils tenen un pes melodramàtic important. Vaig deixar de veure Dahmer a Netflix perquè les imatges de violència eren massa explícites. Tot i que no he vist The Act, l’internet no oblidarà mai les imatges de la Joey King (a qui llavors coneixíem, ull, per The Kissing Booth) rapant-se el cap per poder interpretar el personatge des de la seriositat més absoluta. We need to talk about Kevin és segurament la més coneguda de les pel·lícules sobre school shooters, i és un film aterridor en molts sentits. Tots absoluts incomparables a El Cuerpo en Llamas, on els personatges estan guionitzats des de la falta d’autoconsciència, sinó la paròdia i, evidentment, (P)ícaro.
(P)ícaro ens interpel·la com a societat perquè, igual que no ens prenem massa seriosament el seu protagonista, tampoc tenim en gaire estima el poder que penetra. Tampoc la Guàrdia Urbana ni el nostre famoseig. Si aquests criminals s’han convertit en estrelles, potser és perquè ens encanta veure les institucions que aquest país nostre ens vol presentar com a intocables, des de la formalitat, en realitat són un desastre. Per poder asseure’ns amb les nostres famílies al dinar de diumenge i dir, “ho veus, com ho hem dit sempre. Aquesta gent són una colla de bandidus.” El Petit Nicolás, el Villarejo, el Daniel Sancho i la Rosa Peral ens donen a tots la raó. I per això, i perquè som morbosos de mena, necessitem un star-system policial.