Avui us reportaré paraules de les Terres de l'Ebre. Els qui no sou d'allà xalareu descobrint aquest tresor lèxic. L'expressió Terres de l'Ebre fa referència a les comarques del sud de Catalunya a l'entorn del riu Ebre (Ribera d'Ebre, Terra Alta, Baix Ebre i Montsià); cal dir, però, que a l'edat mitjana aquesta regió s'anomenava la Ribera (per a la gent de Tortosa, avui aquest terme designa el tram final del riu Ebre entrant al Delta). La manera de parlar d'aquesta zona tradicionalment s'ha anomenat tortosí. Ara bé: sociològicament i lingüísticament, les Terres de l'Ebre formen un tot amb el nord del País Valencià (Baix Maestrat, Alt Maestrat i Ports). Això és així per raons de contacte humà i també perquè totes aquestes comarques formen el bisbat de Tortosa. De fet, la comarca del Matarranya, al sud de la Franja (Aragó), és també de parla tortosina, i fins als anys 50 del segle XX va pertànyer al bisbat de Tortosa.

I quines perles trobem en tortosí? D'entrada, el demostratiu est (i no pas aquest), fet que uneix les Terres de l'Ebre amb el País Valencià, on també el diuen. Així, si aneu de turisme al Delta, als Ports (o Port) de Tortosa, al castell de Miravet o a la Terra Alta (sigui al santuari de la Fontcalda, sigui al celler del Pinell de Brai, sigui al museu Picasso d'Horta de Sant Joan, sigui a fer enoturisme a Batea), sentireu coses com això: En estos moments tenim habitacions lliures; La paella que fan en este restaurant és per a emmarcar-la; Esta xiqueta pareix un dimoni! (el verb parèixer és habitual a Mallorca o al País Valencià; la gent de l'Ebre el diu sovint, tot i que a Tortosa es diu igualment semblar); Lo mossèn diu que donésseu este llibre a la mestra (l'article masculí lo es troba a la regió de Lleida i fins al Pirineu, i també a la Catalunya Nord). Com es pot veure, hi ha una e final si després ve una consonant, per tal de facilitar la pronúncia (este restaurant); però si ve una vocal sol dir-se sense e final: Est home demana com pot anar a la via verda de Prat de Comte.

Castell de Miravet   General3
Castell de Miravet. / Wikipedia

Meravelles lèxiques a manta

Més paraules ebrenques: d'una galleda o ferrada, en diuen poal o poval, és a dir, l'estri del pou. En el camp gastronòmic destaca rustifaci, que és com anomenen l'escalivada, que sembla un derivat un xic estrafolari però alhora molt expressiu del verb rostir. Per cert que, del pebrot, en diuen pebrina (a la zona de Girona i la Catalunya Nord, aquest terme tradicionalment ha designat el pebre picant). A més, el rustifaci és ideal per a acompanyar una baldana, és a dir, una botifarra negra d'arròs. Ja que estem en l'àmbit culinari, cal esmentar els dolços típics d'allà (i del nord del País Valencià), els pastissets, segurament d'origen àrab, i que a la Terra Alta i en algun altre indret també s'anomenen casquetes. Finalment, comentaré que, al Delta, hi ha gent que, de la bicicleta, en diu màquina. Si sabessin que en italià macchina significa 'cotxe'...! En l'article següent veurem expressions.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!