Les notes de tall per accedir a les universitats del país han revelat una realitat incòmoda: la carrera de periodisme, un any més, segueix sent una de les més sol·licitades entre els joves de Catalunya. Per estudiar-la a la UPF cal un 11,564 de mitjana, per fer-ho a la UAB un 10,606 i per entrar a la URV necessites un 9,578; de manera que aquells estudiants que s’han passat els dos anys de batxillerat fumant porros i intercanviant fluids amb els seus companys en horari lectiu no ho han tingut gens fàcil. Però almenys s’ho han passat bé, cosa que no tothom pot dir.

El cas és que la carrera de periodisme atrau una bona part dels adolescents del país, desitjosos de convertir-se en presentadors del telenotícies, especialistes en futbol internacional, crítics de cinema, teatre i gastronomia, influencers, intrèpids reporters de successos (o dit d’una altra manera, portaveus dels Mossos), assessors de comunicació de gent com Albert Batlle (LOL), cronistes de la sempre decadent, subalterna i atractiva realitat llatinoamericana, enfants terribles (d’escola concertada, això sí), fotògrafs de guerra que per ara s’hauran de conformar amb el procés, i, per algun estrany motiu que en el dia d’avui encara no he aconseguit entendre, especialistes d’un certamen tan absolutament estrambòtic com Eurovisió.

No seré jo qui els digui a tots ells que tot plegat s'hagués pogut resoldre amb un grau d’humanitats, belles arts, dret o filologia catalana i un màster sobre mitjans de comunicació. No seré jo, perquè jo, com ells, vaig cometre l’error o l’encert de començar a estudiar periodisme ara fa set anys. I és precisament per aquest motiu que em veig en l’obligació de donar uns breus consells a tots aquells qui, com jo, un dia van inflar el seu ego fins al punt de pensar que es podrien dedicar a la millor professió del món sense fracassar en l’intent.

Un titular per a la història.

L’objectivitat

El debat sobre la imparcialitat periodística fa dècades que existeix, especialment des que un dels professors de la UAB —un personatge amb més ganes de cridar l’atenció que d’exercir la tasca per la qual cobra— es dedica a pregonar pels passadissos de la facultat que l’objectivitat no existeix, fet que, any rere any, com si d’una tradició nadalenca es tractés, origina un intercanvi de retrets de baixa estofa entre els docents idealistes, els renegats, els que no tenen res interessant a dir però volen mantenir el seu estatus de fucker i els alumnes amb ganes de fer-se veure.

El cert, i això sí que és realista, és que l’existència (o no) de l’objectivitat és una qüestió absolutament intranscendent, ja que aquesta mai dependrà exclusivament de tu. Treballis per al mitjà que treballis tindràs restriccions editorials, i això, encara que no t’ho expliquin a la facultat, és el primer que aprendràs quan entris al mercat laboral. "I per què no m’avisen abans?", et preguntaràs. Doncs bé, aquesta és una pregunta que té diverses respostes.

En primer lloc hi ha els docents convençuts que el món és un lloc màgic, una espècie de fàbrica de xocolata del rigor informatiu en la qual els dolços són reportatges pagats i els rius estan fets de fonts contrastades i no de cacau; un espai on el nen gras de qui tothom se’n fot és Salvador Sostres i no un trist actor d’origen alemany. Ingenuïtat.

En segon lloc, existeixen els professors que coneixen la llastimosa realitat del periodisme català però, a la vegada, es neguen a acceptar-la. Per què? Perquè fer-ho implica acceptar les seves pròpies contradiccions. Ells, a la pràctica, són vegetarians idealistes a càrrec d’un escorxador. A més, argumentaran, plantar-se a l’aula magna de la facultat el primer dia de classe i revelar els pitjors secrets de la professió seria un exercici d’honestedat kamikaze. Sobretot tenint en compte que una bona part dels seus ingressos mensuals, per culpa de la precarietat implícita dels mitjans, provenen de la facultat. Autoengany.

And be poor. / Pixabay

Finalment, existeix un gran grup de docents que, talment com si fossin els figurants d'El show de Truman, no només són plenament conscients de la farsa que estan perpetrant, sinó que a més hi participen activament. Ells, allunyats de les ciències de la informació reals, s’encarreguen de posar a prova la paciència dels alumnes curs rere curs mentre gaudeixen dels seus privilegis laborals. Saben que cap dels estudiants els prendrà el lloc i que el seu espai és indestructible, encara que molts dels professors honrats —i també ingenus— de la universitat els intentin fiscalitzar. Engany.

Però això només és la punta submergida d'un iceberg de contrasentits. La carrera, i la professió, en té molts més i cal enumerar-los.

Nota de l’autor: Aquest article és el primer d’una sèrie de tres escrits en els quals intentaré il·lustrar els meus camarades en aquesta trinxera d’egos, pulles i inestabilitat que és el grau de periodisme. Si no ho faig jo, que fa quatre dies era dins les aules, no ho faran els vostres futurs caps, i és que tots ells tenen l’ànima carbonitzada, conseqüència irremeiable del fum que durant dècades han inhalat en redaccions on el tabac era més imprescindible que les cadires o l’aigua corrent.

Els textos en qüestió es publicaran en les pròximes setmanes. Sempre que no m’hagin despatxat. O que no m’hagin tallat les ales. O que no m’hagi mort d’una insolació durant les meves vacances estivals. En qualsevol cas, abans de l’inici de les classes hauria de manifestar-me. Si no ho he fet, no cal que truqueu a redacció demanant per mi. No ho feu, de veritat. De debò. Als pròxims capítols, dos temes clau per entendre la professió: la visibilitat i la humiliació que suposa buscar feina.