Fins al 16 de gener 2022, a La Virreina Centre de la Imatge hi trobem una retrospectiva d’Adrià Julià (1974) que, amb el títol de Conquesta de l’inútil, nom pres del llibre de Werner Herzog, fa un recorregut per una selecció de la seva obra des de 2006 fins a l’actualitat. Un artista que aprofundeix en el que ens mostren les imatges des d’una perspectiva històrica, política o científica. Tot fent ús de diversos llenguatges que van de la fotografia a la performance.
Valentí Roma, director de La Virreina-Centre de la Imatge i també comissari de l’exposició d’Adrià Julià, anunciava aquest passat dilluns un avanç de la programació de 2022. Una línia de la qual és la relació de la imatge i el discurs que a la Conquesta de l’inútil ja comença a albirar-se. Cada setmana, en el mateix recinte expositiu, hi tenen lloc dues performances com a part de l’obra de l’artista.
La primera: El capitán, la niña y la política aplicada al apetito (2010) és una traducció i adaptació d’un fragment de la pel·lícula del mateix Adrià Julià, Ruinas de Fala. L’acció ens situa en un escenari teatral on es desenvolupa l’acció de la pel·lícula, però narrada pels seus propis protagonistes. Els quatre personatges, als qui posa veu Anna Port, ens expliquen la història en primera persona com subjectes i objectes de la situació. Són la pel·lícula i veuen la pel·lícula. La intèrpret, gairebé sempre d’esquenes a l’espectador, concentra tota la força en el poder evocador de la paraula constructora de la imatge i del miratge. No per res aquest projecte de l’artista investigava les experiències fracassades de les comunitats fourieristes al continent americà. Utopies basades en un discurs contingut de poderoses imatges que mai van acabar de materialitzar-se.
L’altra performance que podem veure és El tirà penitent: Dolores Is Pain (2019) que amb l’estructura clàssica dels tres actes del llenguatge cinematogràfic més convencional tenen com unitat temàtica el blat de moro com a mitjà colonitzador de la indústria cinematogràfica nord-americana. Estrenada a Los Ángeles, aquí la interpreta César Martínez, que transita per tres veus molt diferenciades. La primera part és un fragment del poema Oda a un rossinyol de John Keats. La segona, un monòleg escrit per Debora Antscherl i el mateix Adrià Julià. I la darrera és la reproducció d’una entrevista a Berlyn Brixner, operador i fotògraf dels llançaments de la bomba atòmica en la seva fase de perfeccionament. La performance té lloc davant d’una gran obra en forma de mural que té com a nom “Una flor blanquíssima” - expressió apareguda al Códice florentino del s. XVI, per descriure el que més tard Hollywood explotaria fins a convertir-ho en un producte de masses; la crispeta.
El poder de la imatge
L’artista Adrià Julià construeix cada una d’aquestes dues performances amb gran rigor dramatúrgic. On la imatge té tant poder com el discurs. Un discurs implícit en la imatge. Una imatge que implica un discurs. Dos llenguatges que a la seva mà es complementen per fins i tot contradir-se si cal, però que al cap i a la fi creen un diàleg viu i efectiu en la seva obra. Una destresa que ens fa recordar que les arts escèniques són això… arts. De tant en tant està bé que algú ens faci memòria. Encara que sigui fora d’un teatre.