Pere Lluís Font rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes: "Si em prenen la llengua, ho perdré tot"

El Palau de la Música Catalana ha acollit aquest vespre l'entrega del 57è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que enguany ha recaigut en la figura del filòsof, teòleg i traductor Pere Lluís Font. Un reconeixement què Òmnium Cultural atorga ininterrompudament des de l’any 1969 i que aquest 2025 i per primera vegada a la seva història, reconeix l’obra d’un filòsof.

Pere Lluís Font és un defensor i divulgador de la llengua catalana a través d’un corpus literari i filosòfic de valor incalculable, un mestre de filòsofs, i una de les persones a qui devem que la gran filosofia europea, avui, parli en català

“L’aportació de Pere Lluís Font a les lletres catalanes és incalculable, i desborda la seva obra publicada. La seva trajectòria, la seva obra traduïda i editada, i la seva contribució al pensament en català és de primera magnitud”. Amb aquestes paraules Òmnium Cultural va valorar el passat mes de març l'entrega del 57è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al filòsof, teòleg i traductor Pere Lluís Font. “Es tracta d'un filòsof de dimensió europea que dignifica la cultura catalana” i una figura importantíssima “per a la construcció del país”. El guardonat d’enguany, apuntava aleshores el president de l’entitat, Xavier Antich, “és un dels grans savis humanistes que té Catalunya”, i va destacar el fet de ser “un defensor i divulgador de la llengua catalana a través d’un corpus literari i filosòfic de valor incalculable, un mestre de filòsofs, i una de les persones a qui devem que la gran filosofia europea, avui, parli en català”. 

La cerimònia, que s'ha iniciat amb una llarga ovació quan el premiat ha accedit a la platea del Palau de la Música, ha comptat amb la presència del president de la Generalitat, Salvador Illa, el president del Parlament, Josep Rull, la consellera de Cultura, Sònia Hernández; el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila; els presidents Jordi Pujol, Artur Mas i Pere Aragonès, així com del president de l'entitat, Xavier Antich, entre altres personalitats del món de la cultura i la política del país. 

Jaume Casals i Pons, catedràtic de Filosofia de la Pompeu Fabra, Universitat de la qual va ser rector entre 2013 i 2021, reconegut com un dels deixebles més destacats del pensador honorat, ha estat el primer a prendre la paraula. "En un moment de gran encert Òmnium Cultural ha coincidit al meu professor el Premi d'Honor de Lletres Catalanes. M'he delit per llegir els llibres i trobar-me amb la seva companyia durant 50 anys. La meva imatge de Pere és la d'un professor excepcional, del tot compromès amb la seva tasca i un escriptor esmolat que ha situat la nostra llengua en una categoria mundial indiscutible. La meva imatge d'ell és la de la creu, però no la del martiri, sinó la de dos camins que es troben en el punt blau o violeta, on es creuen les lletres i la ciència. El Pere és la fortuna dels seus deixebles i els seus lectors. Voldria destacar el seu humor de to curt i irònic que ressona per sempre en qui el llegeix, autor d'una obra literària ingent, feta amb molta ciència i paciència, o l'escolta. La persona i l'obra en el cas del Pere són la mateixa cosa. Dec a l'homenatjat la cartografia perfecta per transitar per aquest món". Glossa a la figura de Pere Lluís Font que transcorreguts els minuts ha tingut continuïtat en el discurs realitzat pel poeta, físic, traductor científic i assagista David Jou i Mirabent, que ha fet un profund i aclaridor viatge pel trajecte vital i personal del filòsof. "La seva obra ha estat un gran estímul intel·lectual, que ha ajudat a enriquir la llengua des del pensament". 

Ha estat una cerimònia, dirigida per l'actriu Rosa Renom i la conducció dels també intèrprets Carme Sansa i Eduard Muntada (genials en la seva rapsòdia de diversos dels textos de Lluís Font, així com de poemes de Salvador Espriu, San Juan de la Cruz i Miquel Martí i Pol) en què la música ha tingut, com és habitual en la cerimònia d'entrega del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un protagonisme especial. Amb el fil conductor de les peces modelades per la pianista Laura Andrés (coneguda per ser l'acompanyant de l'Andreu Buenafuente al programa Vosaltres mateixos) i la cantant i violinista Marina Prades, especialment emotiva ha estat, però, l'aparició sobre l'escenari del Palau de la Música del productor i pianista lleidatà Xavi Lloses i la cantautora Marina Rossell, plegats han donat vida a una corprenedora versió del Cant espiritual. 

Si som una nació és perquè tenim una llengua pròpia

"És aquest un acte de memòria i gratitud, que té el valor de brúixola perquè apunta el país que volem", ha assenyalat Xavier Antich en el seu discurs, previ a l'entrega del 57è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Paraules en què ha aprofitat per desitjar el prompte retorn de tots els exiliats. "El Premi d'Honor acostuma a premiar l'aportació creativa a la llengua catalana, per això acostuma a reconèixer escriptors. És la primera vegada que premia un filòsof. Però l'obra de Pere Lluís Font no parla de la seva visió del món, sinó del que pensen els altres. Com a bon professor ha estat un excel·lent missatger, descobrint-nos que pensar és sempre repensar. El professor ha propiciat el contacte personal amb l'aura d'allò que és excel·lent i sobrepassa l'enteniment del raonament. Reconeixent un professor, però són milers de persones que fan aquesta tasca de transmissió, perquè sense transmissió no hi hauria tradició, ni cultura. És aquí on hem de recordar que, a través de Ramon Llull, el català va ser la primera llengua més enllà del llatí, en què es van escriure textos filosòfics. A partir d'aquí una decadència que, a excepció de la Segona República es va accentuar amb la dictadura franquista. La literatura catalana no va perdre la literatura de Carner o Rodoreda, però sí el pensament de tots els filòsofs que es van haver d'exiliar. Hem de pensar en la nostra llengua perquè si no, serem una colònia mental. I poques coses com la filosofia ajuden a la formació de l'esperit crític. Pere Lluís ho ha dit moltes vegades fent-se seves les paraules del poeta Maragall: 'per a mi, la nació és la llengua, i si ens prenen la llengua ens ho prenen tot'. Sense filosofia som més fràgils i vulnerables, quedant en mans dels discursos d'odi. Si hem de fer front a l'erosió dels sistemes democràtics, la filosofia i la cultura en són imprescindibles".  

Hem de pensar en la nostra llengua perquè si no, serem una colònia mental

I, aleshores, ja sí, de nou entre una llarga ovació, ha sortit Pere Lluís Font a recollir el 57è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Després de paraules de gratitud, Pere Lluís Font ha reconegut: "Afortunadament, a la nació catalana no li falten candidats dignes per rebre aquest premi, però atés que no tinc cap raó per dubtar de critweri del jurat, he de creure que el jurat ha vist la meva trajectòria amb molta benevolència. Així que gràcies, molte sgràcies. Soc un pagès del Pallars que ja fa anys que va canviar l'ofici de llaurar la terra per la feina de professor de Filosofia, que és llaurar el pensament i el coneixement. Si som una nació és perquè tenim una llengua pròpia". 

Soc un pagès del Pallars que ja fa anys que va canviar l'ofici de llaurar la terra per la feina de professor de Filosofia, que és llaurar el pensament i el coneixement

"Cada llengua talla el món a la seva manera, i cada llengua traspua els rerefons dels seus parlants de manera diferent. El pitjor dels nostres mals és l'autoodi, la servitud, la més difícil de les revolucions, és la revolució mental. Si em prenen la llengua, ho perdré tot. No puc percebre la nostra nació al marge de la nostra llengua. No hi ha pobles bilingües, som monolingües, tot i que ens convé ser poliglots. Perquè qui només coneix la seva llengua, no coneix ni la seva. Quan des del confort d'un Estat no donen suport a les seves llengües oficials, no puc evitar pensar en el ric que li diu al pobre, que els diners no donen la felicitat". 

Un filòsof de laboratori

Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934) és filòsof, teòleg i traductor català. Va estudiar a Tolosa de Llenguadoc, on es va llicenciar en filosofia a la universitat pública el 1959 i en teologia (com a laic) a l’Institut Catòlic el 1962. Ja a Catalunya, va entrar el 1963 a la Universitat de Barcelona, on va ensenyar Història de la Filosofia Antiga fins al 1968, any de la creació de la Universitat Autònoma de Barcelona, a la qual va ser cridat i on ha ensenyat Història de la Filosofia Moderna i Filosofia de la Religió fins a la seva jubilació el 2004. Durant aquests anys, també ha tingut càrrecs de gestió dins de l’àmbit de l’acadèmia, com ara primer director del Departament de Filosofia (1970- 75), secretari de la Facultat de Lletres (1975-80) i vicerector d’Estudis (1986-90). Va ser un dels fundadors de la reconstituïda Societat Catalana de Filosofia (1980) i és membre del Col·legi de Filosofia de Barcelona (des del 1982). Durant la seva vida ha impulsat diversos projectes editorials en llengua catalana, entre els quals destaca l’ambiciosa col·lecció Textos Filosòfics (des del 1981), que ha codirigit amb Josep M. Calsamiglia i Josep Ramoneda, primer a l’Editorial Laia i després a Edicions 62. Des del 1990 és membre numerari (emèrit des del 2004) de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual ha estat secretari (1994-2000) i vicepresident (2000- 2007). I des del 2014 és membre numerari de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi i és doctor honoris causa per la Universitat de Lleida.

Pel que fa a la doctrina filosòfica, els seus dos camps de treball principals han estat la història de la filosofia i la filosofia de la religió. Quant a la primera, pensa que és, com deia Léon Brunschvicg, “el laboratori del filòsof”, perquè pensar és fonamentalment repensar. Així, confessa que Paul Ricoeur li va ensenyar a practicar-la fent el mínim possible de filosofia de la història; Robert Blanché, a organitzar-ne el cànon entorn de l’eix Plató-Descartes-Kant; i Georges Bastide, a donar rellevància especial a la tríada de filòsofs-escriptors Montaigne-Descartes-Pascal. Els seus treballs historicofilosòfics es reparteixen entre la història de la filosofia moderna (en un arc que va de Montaigne a Kant), la història del pensament català i la història del pensament cristià.