El periodista Francesc Escribano va viatjar al Brasil per primera vegada el 1985 i allà va conèixer el "capellà roig" Pere Casaldàliga. Seguidor de la Teoria de l'alliberament, el religiós de Balsareny es va convertir en tota una institució religiosa i revolucionària a l'Amazònia. Escribano va quedar fascinat per la seva figura i per la seva obra i va tornar en diferents ocasions al país per a la seva trobada. Va transitar el Brasil de Lula i el de Bolsonaro i va conèixer figures increïbles, membres del MST, exguerrillers, sindicalistes. A La terra i les cendres. Brasil: viatge al cor del país de Lula, Bolsonaro i Casaldàliga narra una crònica magnètica dels seus viatges i de personatges clau per entendre la història i l'actualitat del país carioca.
Pere Casaldàliga va ser un d'aquests capellans que es van sumar a la Teoria de l'Alliberament als anys 60, quan es va reivindicar que l'Església havia de tenir una preferència pels pobres i la salvació cristiana no era possible sense l'alliberament polític, social i econòmic del poble. Va enterrar milers de camperols sense terra, va recolzar als pobles originaris, es va enfrontar a l'agronegoci, als lobbies, als grileiros, als polítics i a tot el que cometia injustícies contra aquells que no tenien res material però atresoraven la saviesa de civilitzacions mil·lenàries. A Araguaia i a la regió del Mato Grosso l'adoren fins i tot els que van votar Bolsonaro. Amb els testimonis i les anàlisis d'Escribano aprenem com aquests territoris sense Estat van estar durant dècades, fins i tot segles, sense presència estatal, tampoc de les seves infraestructures: escoles, hospitals o comerços . Allà s'imposava la llei del més fort, la "llei del 38", la dels terratinents que saquejaven la terra i assassinaven els seus pobladors, pur colonialisme encara vigent.
Quan les institucions s'hi van fixar, partits com el PT (Partit dels Treballadors) no van saber o no van poder solucionar gaires dels problemes i es van alinear amb alguns subjectes del poder. Va ser llavors quan líders com Lula Da Silva o Dilma Rousseff van començar a ser injuriats, la confiança dels pobres va caure en picat i van sorgir els monstres. L'evangelisme, explica Escribano, es va apropiar del sofriment i va convertir milions de cristians. Com va fer això és la clau per entendre la situació en la qual es troba no només el Brasil, sinó molts països de Llatinoamèrica. Escribano relata com les comunitats evangèliques milloren les vides dels pobres, exerceixen l'acció directa i s'han convertit en un fenomen popular. El periodista recomana lectures i no es deixa emportar per clixés o discursos reiteratius, comprèn i transmet les circumstàncies dels seus ciutadans.
Francesc Escribano és un gran contador d'històries; és a dir, un gran periodista
A través d'aquesta religió, l'extrema dreta, el "nacionalcristianisme" o "nacionalfeixisme" de Bolsonaro pren els carrers. És increïble com en dues dècades el Brasil va passar de ser un dels Estats amb un govern d'esquerres més fort a ser un estat neoliberal i neofeixista. Per això, el periodista detalla amb precisió i amb dades episodis tràgics del passat, però també recents, sobretot per entendre també la tornada de Lula a la presidència. El desastre miner de Brumandinho, a l'estat de Mina Gerais el 2019, és un dels passatges de mort i destrucció patrocinat per les centenars de multinacionals que estan asfixiant el país. Perquè el Brasil és un dels països més rics del món, on les matèries primeres són immenses i l'excés de la bellesa es tradueix en paratges de somni, però també una lluita acarnissada per la seva conquesta.
Francesc Escribano és un gran contador d'històries; és a dir, un gran periodista. Perquè el periodisme té, tenia i hauria d'il·luminar les mines dels que no tenen llanternes, i llibres com Descalç sobre la terra vermella (1999) —Premi Gaziel—, Compte enrere (2001), Els ulls dels pobres (2005) i Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar (2015), ja ens adverteixen de la qualitat literària i humana d'aquest company. Jo em quedo amb aquests versos que trobem a La terra i les cendres: "El cel és per compte de Déu, però la terra per compte nostre". Tant de bo hi hagi més persones religioses que entenguin així l'evangeli, més Frei Betto, més Óscar Arnulfo i més Pere Casaldàliga. Que les seves obres serveixin com a credo i guia per a una societat més justa, i hi hagi, més aviat que tard, raons per tenir fe.